Etziba Balutxo...

Dues circumstàncies negatives coincidents, d’organització i de salut, em varen privar d’assistir a la presentació del darrer treball de Carme Simó: l’estudi preliminar del dietari d’un poll entrat en costura que, després de girar l’esquena als orígens pagesos, esdevindria notari de la Inquisició, antilul·lista i antixueta. Transcric la presentació nonada que hauria fet dia 6 de novembre del 2018 al Lul·lià.

EL PAGÈS QUE VA VOLER SER INQUISIDOR

Benvingut auditori, saludam aquí i celebram avui que Carme Simó ens faci present del Noticiari de fets memorables de Mallorca (1749-1828) de Gabriel Nadal i Huguet. Aquest treball, és la continuació d’una trajectòria investigadora, en línia amb la especialització de l’autora iniciada d’ençà la tesi Catàleg dels noticiaris mallorquins (1372-1810), que li proporcionà el doctorat en Filologia Catalana, i estudis posteriors com Mallorca 1740-1800: Memòries d’un impressor, referides a Tomàs Amorós i Cerdà o, només fa quatre anys, el Diari de Joaquim Fiol i Estada. Mallorca 1782-1788. En aquesta ocasió, ha enllaçat les dues còpies manuscrites que es coneixen del dietari de Nadal i, transcrit amb oportunes correccions quant al relat cronològic, n’ha elaborat l’exhaustiu estudi preliminar, amb la detallada biografia de l’autor, una abundant bibliografia, un glossari, dos índexs (temàtic i toponímic), l’aparat crític, amb la comparativa entre les dues còpies i un apèndix amb una sucosa mostra de l’obra poètica. La metodologia de la investigadora manté l’estructura formal dels treballs anteriors, per més que el criteris s’han implementat amb pulcritud extrema i en millora contínua. Carme Simó s’aboca a l’estudi lingüístic i a l’anàlisi de l’escriptura, però alhora convida els profans de la filologia, perquè la transcripció documental permet lectures en clau econòmica, política, religiosa i, sobretot, històrica. No em veig amb coratge de parlar de l’estudi de l’autora i, quant al tema estrella del treball, la llengua, només gosaré dir que aniria bé que els setciències que neguen la catalanitat de l’idioma llegissin el noticiari. Tocarien amb les mans que la pretensió de dotar els castellanismes de rang de cultisme no l’han inventat ells, sinó l’arrogància dels qui pretenien de senyors i volien desmarcar-se de la llengua del poble. Parlaré només com a encuriosit per la nostra història.

Gabriel Nadal i Huguet, Ros de malnom, va néixer l’any 1747 a Can Ros, a Son Nadal de Felanitx. A la família, hi ha notícia de dos notaris: Antoni Nadal Joan, mort l’any 1692, i Pere Nadal Sureda, mort el 1748, just un any abans de néixer Gabriel. Possiblement els dos notaris de la nissaga planaven sobre l’imaginari familiar com a referència de prestigi que degué servir de fita i d’objectiu per a qui no volia ser pagès i, després de moltes estirades amb son pare, va aconseguir anar a Palma a estudiar amb els jesuïtes. Poc després de rebre la tonsura, va defugir fer vots superiors i optà per casar-se amb 22 anyets l’any 1771 amb Margalida Vic i Palmer de Banyalbufar, vídua, de 40 anys, gairebé 18 més gran que ell. Morta l’esposa, l’octubre de 1791, amb 42 anys, obtingué el títol de notari i un any després es va casar amb Maria Bunyola i Fiol de Maria de la Salut de 21 anys, 22 més jove que ell. Dedicat a defensar els interessos de la noblesa i de l’església, el 1805 va ser designat escrivà major dels béns confiscats i de les causes civils de la Inquisició. En vida, publicà dos fulletons encaminats a defensar els alous, amb la consideració que eren un dret de propietat i no de senyoriu i, per tant, es posicionà contra l’abolició d’aquest impost abusiu i arcaic. Va morir a Palma el 1829. Deixà inèdit un catàleg sobre els notaris de Mallorca, un tractat de geometria i un recull de documents relatius a l’expulsió i persecució dels jesuïtes. Han parlat d’ell els historiadors de Felanitx Cosme Bauçà, Pere Xamena, Francesc Riera i Ramon Rosselló.

El dietari conté 227 anotacions, referides gairebé totes a fets coetanis amb la vida de l’autor encara que les que coincideixen amb l’adolescència foren extretes en bona part del dietari de Guillem Terrassa. Les notícies, escrites amb pretensió d’objectivitat, delaten una ideologia ultraconservadora que pren relleu en discernir quins són els quatre centres d’interès: l’exèrcit, la noblesa, l’església i el seu abillament personal. No li cal posar adjectius a les notícies per mostrar les ungles dels peus. Els temes principals són els moviments de tropes, amb detall dels vestits militars, els canvis de bisbes o de rectors a les parròquies, les inauguracions d’oratoris i esglésies, els fets luctuosos, les desgràcies per climatologia o incendis, les tragèdies (minyons degollats, violacions, assassinats i, molt detalladament, les execucions públiques amb crues descripcions). La consideració de memorables de les notícies, rellevants ni que fossin, és ben discutible com ja assenyalà Bover referint-se als fets que anota: «son muchísimos los que cuenta que nada tienen de memorables por ser de interés propio o particular». De les 227 anotacions, una tercera part, 73 concretament, són personals i gairebé totes per fer exhibició del seu ego, amb detall de les compres que fa: plats, rotlo de braser, ribell de pastar, taula petita, planxa, cadira verda, pavelló vermell, pella grossa, espasa de plata, cabrioler, sivelles i més sivelles (de cordat, de plata, de corbatí, de los peus…), canelobres, canteranos de xicarandana, escudets daurats del canterano, sotacopes d’estany, poltrona del capsal del llit, olla de ferro, rellotge de butxaca, rellotge d’esfera verd amb perfils daurats, raconera de morer (una altra de noguer), escrivania, reliquiari d’or, guarda-robes, piqueta de plata, gerra d’aram, canapè de bova, olla de ferro blanc, olla de bronze… Fa ostentació de dues veneres que, segons les ordres, havia de portar al pit, amb el signes de la inquisició: la creu i l‘espasa. Si les notícies personals relatives al seu vestuari i estris de casa són abundants, són molt poques les referides a la família. Esmenta breument la segona esposa i alguns fills i néts, però mai els seus pares.

Fa evident que, més que de fets memorables, parla d’allò que li interessa o que li treu la son. Ho concentra en uns pocs eixos vinculats als estudis, a la feina o a qualque peripècia i singularitat personal. Les lleves, per exemple, són objecte de preocupació i destaca el caràcter forçat dels reclutaments. N’esmenta des de 1762 i, quan es refereix a la «quinta molt rigorosa» de novembre de 1770, la seva, explica que li va costar molt alliberar-se’n. La coincidència amb el moment, convida a pensar que va prendre la tonsura perquè conferia l’exempció al reclutament. El 1762, ell només té 13 anys i segurament l’anotació referida va ser incorporada posteriorment. Relaciona els criteris que seguiran els allistaments que han d’afectar tots els fadrins, entre 18 i 40 anys, i destaca les exempcions: fills de vídua o de pare seixantí i els qui gaudeixin de furs de la creuada o de la inquisició. Evidentment, la tonsura era l’única via per alliberar-se.

Una altra qüestió que li pica i, per això mateix, la destaca és la Pragmàtica Sanció del maig de 1776 que prohibia els casaments desiguals i permetia desheretar les persones que no tenien fets els 25 anys. Recordem que ell es casà amb 22 anys i que, de vidu, ho va fer amb una dona de 22. Això de l’edat s’afegeix a la més que possible desigualtat de nivell social en ambdós matrimonis, previsiblement cada un dels dos per circumstàncies inverses.

Un altre fet que anota és la divisió de Palma de 1769 en 24 barris, amb un batle a cada un. Posteriorment, el 1780, informa que va ser elegit batle del Call de Santa Clara. En definitiva, amb tres exemples (les lleves, els casaments desiguals i els batles de barri) es pot veure que Gabriel Nadal i Huguet vol destacar en el seu dietari, molt possiblement amb anotacions incorporades anys després dels fets que descriu, les qüestions que considera essencials a la seva vida. 

Abunden les referències a la Inquisició, amb l’afegit Tribunal de la Fe. Res no diu de la seva feina com a custodi dels béns confiscats, però descriu un aute de fe d’agost de 1780 al claustre de Sant Domingo.

En definitiva, escriu d’allò que l’interessa i censura i amaga allò que no li va bé. Tot el que anota delata una tria gens d’acord amb el caràcter memorable dels fets que viu com a testimoni privilegiat. La selecció el desemmascara i el més inexpert psicoanalista ho té fàcil. Un exercici pràctic efectiu per posar de relleu la patografia del personatge és mirar allò que no diu. Per detectar quins són els fets memorables del període que abasta el dietari, ho paga contrastar el contingut amb el d’altres dietaris coneguts del moment. Què va passar aquells anys? Entre terratrèmol i terratrèmol, entre processó per demanar que plogui i processó pro serenitate perquè s’aturi de ploure, entre Te Deum perquè ha plogut i Te Deum perquè s’ha aturat de ploure, amb els laments de la misèria del poble, destaca l’acció uniformitzadora de la dinastia borbònica que es manifesta amb l’espoliació fiscal (imposts sobre el vi, la sal, el tabac, el «papel sellado»…), la reial cèdula de 1768 contra el català, la prohibició de balls, la prohibició (1777) de la rifa del porc i el monopoli de les loteries a Madrid, l’abolició (1778) de la confraria de Sant Jordi, la prohibició (1781) dels cavalls cotoners a la processó del corpus, la reclamació de la Universitat de Cervera (1784) per circumscriure el dret a matricular-se a la de Mallorca «a sus naturales», l’intent de suprimir la festa de l’estendard que no se celebrà el 1788 amb l’excusa de la mort de Carles III, la prohibició dels almanacs (1796) i la centralització dels calendaris a Madrid, la prohibició (1801) del teatre en català… De tot això, Gabriel Nadal no en diu pruna! El seu centre d’interès no coincideix amb cap altre dietarista coetani. Ho verifica l’anotació de dia 20 de setembre de 1761 sobre l’execució a Lisbona del jesuïta Gabriele Malagrida, un missioner italià al Brasil sense relació directa amb Mallorca. La notícia, de quan Gabriel Nadal tenia 12 anys, indubtablement incorporada anys després, incrementa la importància que li dóna a aquella mort. Doncs bé, aquell mateix dia, 20 de setembre de 1761, tant Guillem Terrassa, com Guillem Vidal, com Cayetano de Mallorca, refereixen l’escampadissa de dècimes contra Ramon Llull al portal de la Seu que determinaren el bisbe a amenaçar els autors amb l’excomunió. La comparança permet endevinar que, en allò que no era fruit directe de la seva observació, la font de Gabriel Nadal i Huguet gira a l’entorn de la Inquisició i dels cercles contraris a Ramon Llull, però per dissimular la seva implicació ho fa de manera subtil, mig d’amagatotis i mirant de no significar-se excessivament. Un exemple és veu quan oculta que l’execució al garrot de Malagrida derivà d’un aute de fe de la inquisició portuguesa.

A banda d’aquestes evidències, si hi ha un fet que els dietaristes del moment destaquen sobre qualsevol altre és el gran debat, bàsicament religiós, però també polític i social, de la segona meitat del segle XVIII a Mallorca: l’intent d’eradicar Ramon Llull tant de la devoció com de l’imaginari popular. La prohibició del culte, les destruccions d’imatges protestades amb manifestacions de milers de persones, els aixecaments populars a Felanitx i Andratx o els enfrontaments entre franciscans i dominics són part d’un episodi que ocupa un terç del Cronicon Mayoricense en tractar aquells anys i, en canvi, en el dietari de Gabriel Nadal apareix a tres notícies críptiques. La primera és quan informa de l’arribada, el setembre de 1772 del nou bisbe Diaz de la Guerra i diu que la seva partida, el març de 1777, va ser «a gust y agrado de tothom». És cert. Guerra va fracassar en la missió d’exterminar Ramon Llull i quan va partir fins i tot els antilul·listes feren un alè.

Una segona notícia, de 5 de desembre de 1772, iniciada la creuada d’aquell bisbe guerrer, informa que l’Audiència tendrà dues sales i en esmentar els relators diu d’un que és «germà de lo acusador de lo hermità». Per sort, el copista del dietari, Bartomeu Pasqual, afegí una nota que desencripta el rerefons: «impide saber a què suceso se refiere esto del hermità a no ser que sea al ruidosísimo que relata Terrassa de unos abanicos llevados a la Aduana, en los que se veían pintados un ermitaño y una señora permitiendo esta que aquel le tuviera la mano dentro de los pechos, para denigrar la virtud del beato Raymundo Lulio que decian representaba». El caràcter despectiu del terme ermità per no haver d’escriure el nom de Ramon Llull delata l’antilul·lisme de l’autor.

La tercera anotació, de dia 25 de gener de 1773, denuncia un fet prohibit per Guerra: «certa senyora partera qui surtia a misa en la iglésia parroquial de Valldemosa feu encéndrer ciris al beato Ramon».

És evident que, tot i la pretensió d’objectivitat, d’un aparent nedar i guardar la roba, Gabriel Nadal era un enemic de Ramon Llull. El 1769, quan refereix el trasllat a Monti-Sion de la Universitat, explica que abans estava «als Quatre Cantons de Can Cirer, prop de la Seu, a aquell portal que hi ha unes grans armes sobre de si.» Un circumloqui per evitar dir el nom del lloc on som: l’Estudi General Lul·lià.

És oportú fer un parèntesi i explicar que l’any 1772, entre d’altres accions del bisbe De la Guerra, igual que va fer amb la Universitat Lul·liana i amb el Col·legi Lul·lià de La Sapiència, es va retirar el nom de Lul·lià a aquest espai, malgrat que popularment sempre s’ha conegut com «el Lul·lià» i no com Estudi General, tal com va batejar el carrer l’Ajuntament de Palma, a satisfacció dels enemics de Ramon Llull. Ens hauríem d’animar a dir «el Lul·lià» i, alhora, a preservar la independència d’aquest espai històric de cultura respecte de qualsevol entitat o institució sotmesa a directrius o hipoteques polítiques. De la Guerra va intentar supeditar aquesta institució a la Universitat i al Seminari. No calen nous intents. Fet el parèntesi, té gràcia observar que Gabriel Nadal vivia al carrer de la Rosa Alta, el que ara és Estudi General i que, amb rigor, hauria de dur el nom popular: carrer del Lul·lià o, en tot cas, el nom complet d’Estudi General Lul·lià. La justícia poètica, com el progrés, sempre fa tard. Esperem que qualque consistori de Palma, culte i valent, esmeni el nom del carrer i restauri la proscrita denominació lul·liana.

Sorprèn que l’autor no faci cap esment als seus orígens. Un felanitxer que no bravegi del seu poble? Potser no hi va haver cap fet rellevant a esmentar? Aquí també cal mirar allò que l’elet no diu i veure si en el període que redacta el dietari no hi va haver cap fet memorable a Felanitx. Doncs sí. N’hi va haver. I no tan sols a Felanitx, sinó un de ben rellevant a Can Ros, és a dir exactament on havia nascut. L’historiador Pere Xamena informa que l’any 1793 s’inaugurà amb una gran festa una església a Can Ros, dedicada a Sant Joan Baptista i a la qual es dotà d’una vicaria compartida amb l’església de Son Prohenç. Com és possible que tot un especialista en anotar inauguracions d’oratoris i esglésies, no digui ni ase ni bèstia de la que s’aixecà a la casa on va néixer? Sembla evident que el qui ja feia dos anys que era notari no va assistir a la festa, Per afegitó, ocultar la notícia palesa que no volia saber res dels seus. Ho corrobora que anoti la inauguració de l’oratori de Sant Joan de la Font Santa de Campos o de l’església de Sant Joan de Palma, per esmentar només dos fets similars.

Podria semblar que els silencis anul·len l’interès del noticiari quan, ben al contrari, són un estímul a llegir i a pensar. Alguns dels fets provoquen el mateix efecte de quan s’ignora el significat d’una paraula. En aquest cas, en comptes d’anar al diccionari, cal consultar llibres d’història. Veurem desfilar en diverses ocasions el capità Barceló, al costat d’altres referències interessants i poc conegudes com l’execució, dia 11 d’abril de 1810, de Joan Mercadal i Morillo, un dels cabdills de l’aixecament de Menorca contra l’administració espanyola. Altres notícies són rellevants per allò que no acaben de dir. Un exemple: quan l’octubre de 1770 requisaren els cavalls de Mallorca per destinar a les companyies de Dragons, no diu que l’acció feia part de la campanya contra la confraria de Sant Jordi per apoderar-se dels cavalls cotoners. Fora voler, el lector inquiet descobrirà la militarització que es pretén difuminar. Una notícia singular és l’ordre de març de 1779 «que las donas puguen treballar de qualsevol art y ofici de sastre, passamener, etc. y de qualsevol altre labor». Una modesta passa cap a la igualtat.

Per concloure, el noticiari ens fa veure que l’autor és un poll entrat en costura (o en pastura) que, de pagès, va arribar a escrivà major de la Inquisició. Un notari vanitós que fa ostentació del seu poder adquisitiu. Un presumit que, de felanitxer, només en té la tòpica condició de bravejador, però que oculta els seus orígens. Per això, és tan important allò que amaga com allò que escriu. Al costat de l’anti-l·lulisme, cal destacar una de les característiques que el retraten: el seu accentuat i furiós antixuetisme. Per arrodonir l’inhumanisme de l’inquisidor, escoltin una de les dècimes que figura a l’apèndix del llibre, dedicada a Tomàs Aguiló i Cortès, pare de Tomàs Aguiló Fortesa i oncle de Marian Aguiló:

Are ya sabem s’autor

que en es diari ha posat

s’article comunicat

y es diu Tomas Aguiló

qui té part en es fogó

de se costa des castell

en tant que se seua pell

fa olor de socorrim

de com feyen es saim

de son avi tal com ell.

D’haver viscut vuit anys més, Gabriel Nadal i Huguet, s’hauria esqueixat la camisa en veure les festes populars que s’organitzaren per celebrar la demolició del Convent de Sant Domingo, on avui s’aixeca (i això sí que és justícia poètica) el Parlament de les Illes Balears.

Finalment, per reprendre la intervenció amb un da capo, he de definir Carme Simó com una salva-històries que, com una aranya d’art subtil, fila i enfila papers contra la desmemòria. La tasca investigadora adreçada a l’estudi lingüístic dels dietaris, de rebot, però gens fora-voler, ens posa a l’abast una allau d’informació capaç d’esteranyinar la història i converteix els treballs en documents que conviden a pensar i provoquen noves recerques. Com és sabut, els papers desmenteixen les barbes, especialment els documents que mostren dissidència amb el discurs dominant. Cal, doncs, valorar la tasca de catalogació, recuperació i estudi que ens brinda, amb ull crític i perspicaç, Carme Simó. És un deure felicitar-la per aquesta nova aportació que ajuda a salvar el nom de cada cosa, agrair-li que, com qui no fa res, ens convidi a mantenir-nos fidels al servei d’aquest poble i encoratjar-la a continuar en aquest bell ofici de salva-històries.

Que per molts d’anys i endavant les atxes!

Per a saber més coses de la feina de Carme Simó, vg.: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=270625