N’APRENDREM MAI, DE LA HISTÒRIA?

Polítics democràtics, coherents amb el seu deure, perseguits per Espanya. Cíclica història!  

La història exerceix, per a qui vol evitar caure en els errors del passat, un magisteri alliçonador excepcional. La lluita de la Nació Catalana a favor de recobrar la sobirania usurpada per les armes el 1715, amb la confiscació refrescada per Franco imposant una nova restauració borbònica, revalidada amb la constitució de 1978, elaborada amb els redactors encanyonats des de les casernes militars, demostra que ens mantenen sotmesos dins d’un cercle tancat; dins d’una presó inexpugnable. S’ha parlat del hàmster engabiat que gira i gira sobre una roda, s’ha parlat d’un camí que no va enlloc, s’ha parlat de la pedra de Sísif, s’ha parlat d’una rotonda sense sortides, s’ha parlat d’altres símils, igualment fatalistes, que pretenen desmoralitzar i desmobilitzar. En canvi, ningú no s’ha entretingut a analitzar els paranys que, de manera metòdica i ben calculada, repeteix Espanya per marcar-nos una ruta equivocada. De l’anàlisi, es veuen clarament les estratègies fracassades que cal esquivar, però no es volen veure i, curiosament, bona part dels qui persisteixen en repetir els errors fatals són prou coneixedors de la nostra història.

Francesc Macià (14-IV-1931) proclama la República Catalana

L’abril de 1931, després de proclamar la República Catalana dins del conjunt dels estats ibèrics, Francesc Macià va ser obligat a renunciar al seu model d’estat per les pressions del govern republicà espanyol («el dia més trist de la meva vida», va dir l’Avi). A canvi de la greu claudicació, se li assegurà que recobraria la Generalitat i que podria elaborar un estatut generós que el govern de la República defensaria. Dia 2 d’agost de 1931, el poble de Catalunya va aprovar, en plebiscit, l’Estatut redactat a Núria. Això no obstant, les Corts espanyoles l’aprovaren un any després, dia 12 de setembre de 1932, sensiblement «cepillado», tot i les protestes d’un poble estafat a qui s’havia sostret el poder del vot i a qui, en definitiva, s’usurpava la democràcia. L’estatut finalment aprovat per Espanya suprimia essencialment el que havia aprovat el plebiscit. A banda de la total supressió del preàmbul, l’article primer passà de «Catalunya és un Estat autònom dintre la República espanyola» a «Catalunya es constitueix en regió autònoma dins de l’Estat espanyol». L’allau de canvis i de retalls (la supressió de l’article 2 en manifestar que «El poder de Catalunya emana del poble», és un exemple) varen anul·lar l’estatut aprovat per la gent i revalidaren, maquillada, la submissió de Felip V, perquè en essència allò que es va usurpar va ser ni més ni menys que la sobirania que passà de ser patrimoni del poble a propietat de l’estat, talment com es tornaria imposar l’any 1978.

Manifestació de protesta contra els retalls

La promesa del govern espanyol a Macià, talment la de Zapatero 80 anys després, es va demostrar falsa. Tampoc no es va respectar la sobirania del poble que havia aprovat el text original. No només això, sinó que Espanya, abans i durant el debat a les Corts espanyoles, desfermà una activa campanya contra l’estatut. Des de pràcticament, tots els fronts possibles (l’església, els partits polítics, els sindicats, les universitats…) es va atiar l’odi contra Catalunya, a la qual s’acusava precisament d’allò que es practicava. Talment ara. Segons els poders de l’estat espanyol, ben alineats i alienats, qui atia l’odi i practica la violència és Catalunya. Des de 1931 ençà, les hemeroteques donen fe d’un anticatalanisme que s’endinsa dins del racisme. Allà que s’ha escrit contra Macià o Puigdemont, no només amb una tolerant impunitat, sinó amb comprensió per part dels poders de l’estat, delata la manca de dignitat que rau en els màxims representants dels tres poders i, per això mateix, posa en evidència el gegantí dèficit democràtic d’Espanya.

Contra l’Estatut, Macià acusat de violent, de foll, de nazi, de no representar la majoria…

La Universitat de Salamanca ben retratada: Quod natura non dat Salamantica non praestat

El desembre de 1933 moria Macià i Lluís Company accedia a la Presidència de la Generalitat. No durà ni 10 mesos. Arran dels Fets d’Octubre de 1934, ell i el seu govern, foren empresonats i s’inicià la pantomima de procés judicial, a partir d’unes imputacions arbitràries i inventades de signe clarament polític.

El procés judicial, amb la màxima atenció informativa, era considerat “històric”

Resulta pedagògic entretenir-se a llegir la informació a la premsa espanyola (*), àvida d’humiliar Catalunya, de tot el procés judicial. Des de la detenció, l’octubre de 1934, fins a la condemna, no hi ha gairebé diferències notables entre el comportament del govern i els tribunals d’aleshores i el dels seus homòlegs actuals… ni a una banda ni a l’altra! És alliçonador repassar aquell episodi i tot el procés, perquè apareixen tots els tics actuals. En comptes de rebutjar el tribunal, de mostrar-se insubmisos amb aquella farsa de procés criminalitzador, Companys al·legava la seva crida de dia 6 d’octubre on reclamà «serenidad» i «abstenerse de violencia». Quanta, quanta, quanta ingenuïtat!

Clams a la serenor i a la no violència? Tant és ara com abans! 

Tot i això, la pena sol·licitada era de cadena perpètua, suavitzada després per la fiscalia amb «només» trenta anys de presó. Les al·legacions de la defensa resulten objectivament patètiques i arrossegades, perquè tàcitament davant del món acceptaven la legitimitat d’un tribunal inquisitorial, quan allò que calia era el gest de Macià en el judici a París de Prats de Molló de fer una denúncia internacional de la subjugació de Catalunya a un estat colonitzador. No va ser així aleshores i, ara, només s’han aixecat petites espires per posar en evidència la persecució practicada per Llarena contra llei i lògica, amb la condescendència dels governs del PP i del PSOE, igualment responsables de l’aplicació repressiva de l’article 155 d’una constitució que proclama potestat de càstig contra decisions democràtiques.

Cadena perpètua per a tots els encausats

El desenllaç d’aquell procés? Evidentment, foren condemnats i la presó provisional es va fer efectiva. Aleshores es desfermà una campanya a favor de l’amnistia; és a dir, a favor de pidolar una humiliant petició de perdó.

El Front Popular es presentà a les eleccions amb l’anunci de l’amnistia

Efectivament, la victòria de les esquerres el febrer de 1936, va significar la llibertat dels presos i, entre d’altres actuacions, la restitució del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, a l’entorn del qual s’aglutinava bona part de la societat civil catalana. Renaixien les esperances d’una represa, però el juliol de 1936, l’aixecament feixista-militar beneït per l’església espanyola convertiria la defensa del govern legítim en auxilio a la rebelión. Talment com fan ara els autors d’un cop d’estat contra la voluntat popular expressada a les urnes, els imputats per sedició i rebel·lió són els altres.

El CADCI, a l’entorn del qual s’aglutinà la societat civil, va ser recobrat

Alliberat i recuperada la presidència de la Generalitat, Companys es convertí en un lleial col·laborador de la República. Arran de l’aixecament feixista-militar, Companys encara es volia fer perdonar.

Enmig de la cridòria i el rebuig, Companys encara confiava en l’empatia

Companys, com ja li havia passat a Macià, va ser a temps de tocar amb les mans que la seva lleialtat amb la República no seria recíproca. De fet, el seu crit habitual de «Per la República i per Catalunya!» es va abreujar davant de l’escamot que l’afusellaria amb un lacònic «Per Catalunya!». La figura de Lluís Companys, assassinat com a President de Catalunya, referma la tràgica història dels presidents de la Mancomunitat i de la Generalitat restaurada, sempre amb la bonhomia ingènua d’anar amb un lliri a la mà i reiterar voluntat de diàleg, sense condicions, amb qui mai no ha respectat cap acord.

Gràfic publicat a EL NACIONAL (2-XI-2017) que certifica la mateixa subjugació de 1715 

No hi ha temps que no torn! 

Allò que no li havia fallat a Companys, ni tampoc a Macià, va ser el poble de Catalunya. Exactament com ara, el poble és l’únic actiu solvent per assolir la independència. La raó de ser, la garantia, la clau de l’èxit rau en el poble com a protagonista de l’alliberament. Tenim a l’abast les dues coses més clares que es poden tenir: sabem on volem anar i amb qui podem comptar! Qüestió distinta és el disseny de la metodologia a seguir. En aquest sentit, per sortir de la roda del hàmster, sobrepassa el sentit comú tenir clar que la primera cosa que cal fer és no dir públicament el que cal fer. Les promeses vàcues, les expectatives frustrades, els anuncis en fals, deceben i frustren. Renegar davant dels tribunals d’allò que un ha fet, negar-ne el sentit, alterar allò que s’havia anunciat a la gent, provoca vergonya aliena i suposa una estafa electoral. Sense dir res del que no es pot dir, allò que no es pot fer és dir mentides. Cal corregir els errors del passat. Cal un lideratge (un, i no molts). Un full de ruta que brindi seguretat i confiança a la gent. Cal mantenir la raó de ser de cada una de les passes que s’han de seguir fins arribar a l’objectiu final. Em sap greu discrepar de l’admirable Jordi Cuixart quan diu que no hem de caure en els retrets, però és imprescindible assenyalar els errors, sobretot quan aquests no són reconeguts per qui les enfila, un amb l’altre. Com diu Tagore: qui tanca la porta a tots els errors, deixarà tota la veritat a fora. Cal assenyalar els errors, no recaure-hi i rectificar.

Cal aprendre de la història!

Analitzar la situació actual, amb una conducta de permanent claudicació i d’anades i vingudes desorientadores, desmoralitza. La classe política catalana, igual que els anys 30, va a remolc d’esdeveniments que no controla i de decisions externes. No és proactiva, sinó que es limita a atendre les accions dels governs espanyols i de la seva Justícia polititzada. Això  fa prioritzar accions defensives que es mengen gran part de les energies que s’haurien de destinar a mantenir la moral de victòria i al disseny, tàctic i estratègic, de les etapes que cal recórrer. Els líders d’ara no tan sols repeteixen les equivocacions dels predecessors, sinó que fins i tot multipliquen els errors, amb l’afegit de desacords públics entre ells i amb missatges contradictoris a la gent. Ara mateix, el canvi de govern a Espanya (ep, propiciat pels partits que tenen gent a la presó i a l’exili), no ha obtingut la recompensa del febrer de 1936 i, no només no s’ha procedit a l’alliberament immediat dels presos, sinó que els seus partits veuen com els hi exigeixen una col·laboració que, d’acceptar-se, esdevindria una claudicació molt greu. On s’ha vist mai estalonar un estat els qui no en volen fer part? És absurd i ridícul, però sobretot contraproduent, caure en actituds col·laboracionistes esperant recompenses que mai no arribaran. La dinàmica d’Espanya, la seva problemàtica i la seva parafernàlia no són cosa nostra. La classe política catalana ha de deixar d’estar pendent de xantatges socials i rebutjar qualsevol acusació d’insolidaritat procedent dels més insolidaris. És indecent que qui nega el dret a l’autodeterminació consideri més transcendent l’aprovació del pressupost d’un exercici d’un estat espoliador. També provoca vergonya aliena observar com es cau de quatre potes a atendre i replicar propostes, igualment indecents, siguin les de reformar l’estatut o, fins i tot, de renunciar a tot el camí fet fins ara a canvi d’un referèndum pactat que seria donar valor a les porres sobre les urnes, perquè tàcitament significaria invalidar el resultat del 1er. d’Octubre del 2017, quan el poble de Catalunya va exercir, de manera democràtica i pacífica, el dret a decidir.

 

A l’esquerra, la polissonada de Joan Miró, amb la signatura després de l’ESTAT

L’únic aspecte positiu de les reculades de la classe política és que el resultat del referèndum del 1er d’octubre no és seu; no pertany a cap institució ni a cap partit, sinó que és patrimoni col·lectiu de la ciutadania. És sobre la societat civil, amb les reiterades exhibicions públiques de capacitat de mobilització, on rau el punt de no retorn, perquè el camí cap a la independència, malgrat la mediocritat i tebiesa d’una classe política pusil·lànime i sense nord, ja no té marxa enrere!

I, com deien en aquell concurs televisiu espanyol, hasta aquí podemos leer!

 

(*) Per il·lustrar els paral·lelismes, he escollit la revista Crónica de Madrid, perquè tot i mantenir un posicionament crític amb els processats no es va acarnissar contra Catalunya, a diferència, de la premsa actual (tant és l’ABC com EL PAÍS com els mitjans públics).

3 pensaments a “N’APRENDREM MAI, DE LA HISTÒRIA?

  1. Joaquim Bernadàs i Mella.

    ‘Un germà meu n’era soci.’ (del CADCI).

    Per un descuit en prèmer alguna tecla, la darrera frase de le meva nota, va saltar d’un paràgraf a l’altredeixant en mal lloc el meu estimat germà.

    Respon
  2. Retroenllaç: N’aprendrem mai de la història – Rellevant.cat

  3. JOAQUIM bernadàs i Mella

    Benvolgut senyor Mestres: gràcies per dedicar-se a refer la història d’aquest desventurat poble, que ha esmerçat tants i tants esforços per tornar a l’ésser antic d’aquesta terra que impulsa, d’una manera estranya, no natural la gent que hi fa estada, i també l’odi dels mal-nascuts Un germà meu n’era soci.
    Sòc nascut l’any 1927 en un petit carrer del Raval, molt proper a Canaletes. Sóc testimoni involuntari, d’alguns dels fets que relateu. De quan hi havia corredisses i la gent s’esmunyia i entrava a les escales o botigues, empaitats pels ‘guàrdias de asalto’, dalt de cavall, que amb els ‘vits de bou’ els apallissaven… i els esvorancs de l’edifici del CADCI, causats pels impactes de l’artilleria.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*