Etziba Balutxo...

* * *

Fotografies (de dalt a baix i d’esquerra a dreta): el Pi de la Capelleta de Felanitx, el Pi Jove, postal del Pi de les Tres Branques i foto de l’any 1905 de Cèsar August Torras i Ferrer

* * *

Del Pi de la Capelleta al de les Tres Branques

Potser qualque predecessor que hagi tengut el privilegi que m’heu conferit de parlar en aquest indret emblemàtic, fes esment al poema de Miquel Costa i Llobera El Pi de Formentor, aquell arbre que els nostres cors estimen, perquè lluita amb les tempestes que ens assalten. Fins i tot, potser algú s’ha referit a L’olivera mallorquina de Josep Lluís Pons i Gallarza, un poema anterior que simbolitza la resistència quan conclou: “tu, sobre el blau penyal, romandràs viva!”. Jo us duc un enllaç tangible que té la força metafòrica dels poemes esmentats. Si anau a Felanitx, pàtria de Joanot Colom, en pujar al puig de Sant Salvador, veureu el Pi de la Capelleta. (1) És un arbre de dos-cents anys, majestuós, catalogat, en perfecte estat de salut, de 18 metres d’alçada i un de diàmetre, amb una característica singular: una de les branques ha crescut girant 360º i fa un anell, talment una aliança que convida al compromís. No atendre el desafiament i no correspondre la crida hauria estat una descortesia. Per això, vaig manllevar-li dos branquillons per dur avui aquí i brindar un alè de vida al Pi de les Tres Branques. (2) Ni que sigui simbòlicament, romandran agermanats en aquesta part continental del territori per conviure, aviat, lliures i a lloure!

…que la somio completa!

Aquesta glopada de vida, aquesta essència de pi i de Mallorca, no ha de sortir-vos de franc. Reclama correspondència i complicitat. Haureu d’escoltar i sentir una veu agermanada que prové del regne enmig del mar. Que consti en acta: el dia de l’alliberament no podreu descansar. Haureu de parar esment i afavorir la unificació amb més de la meitat del territori i gairebé la meitat de la població. Teniu, tenim, molts de deures pendents. El primer: esvair l’esquarterament! Ens l’han empeltat a sang i a foc i ha fet niu dins la ment i l’enteniment dels catalans. Cal esbaldregar les fronteres imposades. Cal tomar el mur que restringeix el mapa nacional a una regió. Cal eixamplar la catalanitat retallada. No sou quatre províncies! Dia 17 de juliol de 1988, ara ha fet 25 anys, aquí mateix Jaume Santandreu us ho va dir clar i català: “no sou sis milions!”. Jo vull afegir que no ho éreu aleshores, no ho sou ara i només ho sereu si restringiu la geografia. Em fa mal veure, i ho veig sovint, el mapa del Principat entotsolat. Algú s’imagina que la fotografia del seu passaport mostràs la cara només amb un ull i una orella? Us satisfaria mostrar la vostra casa sense llar? Doncs això és el que fan molts amb la imatge de la nació. Qui vol que li extirpin més de mig cos? Qui vol que els veïns li ocupin mitja casa? Recordeu el cas d’Irlanda! Algú la dibuixaria segmentada, només perquè encara hi ha una part ocupada? Exhibir el mapa retallat és legitimar els Decrets de Nova Planta. No hem de renunciar a un metre quadrat del que ens pertany per justícia i per història! No tenim dret a usurpar la catalanitat a cap compatriota ni al més petit bocí de territori. Transigir en això revalida l’esquarterament borbònic i és un gest vil d’alta traïció!

No estigueu per noltros!

Una altra estratègia a corregir és la teoria dels ritmes, del possibilisme, de fer camí gradualment… Una justificació malsana dels qui es conformen amb una Catalunya incompleta i mancada d’ella mateixa. Una tesi, gens pragmàtica, que solen arrodonir amb excuses del tipus: “que València i les Illes s’ho facin com vulguin!”. Això és germanor? No! Això és un acte insolidari contra tants i tants de catalans que, en circumstàncies més desfavorables, al llarg dels tres darrers segles, s’han distingit en aquesta lluita intensa i immensa. La desafortunada proposta de bastir la nació en clau de volta, cadascú des del seu territori, va ser un parany. No hi ha territoris! Hi ha un territori! No hi ha països! Hi ha una nació! On s’ha vist mai acceptar el discurs i la imposició de l’enemic? Avui és evident que el Principat assolirà la llibertat abans que Mallorca. Que així sigui i com més prest millor! No estigueu per nosaltres! Dit això, però, caldrà mantenir la lluita sense defallir amb l’objectiu de refer la nació rica i plena! El dia que la Catalunya estricta sigui un estat de ple dret, com ja ho és Andorra, té el deure ètic de protegir els catalans i les catalanes d’arreu i perseverar en la lluita per alliberar i bastir la Catalunya Gran, aquesta pàtria nostra tan petita que, per això mateix i com volia Joan Oliver, l’hem de somiar completa! Teniu, tenim, un precedent que apel·la la mala consciència. El setembre de 1931, poc després del referèndum de l’Estatut de Núria, Gabriel Alomar a les Corts espanyoles reclamà el dret de les Balears a anar unides a Catalunya. Ho impediren els de sempre, els qui no hi tenien ni hi tenen cap dret. Un altre mallorquí, Miquel Ferrà clamava: “Companys de l’altra ribera, recordau-vos de Mallorca!”.

Ara (i sempre) més que mai!

Vull fer-vos avinent un altre error observat des de la perifèria. Veig escampar-se una consigna perillosa que vol donar a entendre que ara ens ho juguem tot, que ho podem perdre tot, que aquesta és la darrera oportunitat, que o ara o mai. Què diantres vol dir això d’ara o mai? On treu cap tant de fatalisme? Tanta cultura de la desesperació? Tanta moral de derrota? Tanta patologia dels colonitzats? Això té una connotació que indueix al fracàs, apaivaga la flama i pot fer retre la gent. Anunciar la immediatesa dels objectius a assolir és un error, perquè no hi ha res més decebedor que una expectativa frustrada. Ara no és només desitjable, sinó possible que aquest sigui l’últim o el penúltim Aplec del Pi de les Tres Branques, abans de la constitució de Catalunya com a nou estat. Tant de bo! Però si no és així, si per la causa major que sigui no podem desfer-nos encara del jou que ens té presoners, cal continuar la lluita. Sense desmai, indesinenter com deia Espriu i canta Raimon. Les amenaces apocalíptiques són un insult per a tota la gent que va lluitar ahir, que lluita avui i que lluitarà demà per assolir l’emancipació de la nació completa. Ahir, avui i demà! Res d’ara o mai! Ara i sempre!

Quina sort, la nostra!

Vull sortir al pas dels desencisats d’aquí i d’allà deçà la mar; dels qui tendeixen a lamentar-se de la seva sort i es recreen en el sentit tràgic de la nostra lluita. Potser no ho saben, però són uns privilegiats; som uns privilegiats! Mai no agrairem prou haver tingut, al llarg de la nostra existència, tantes i tan nobles i justes causes per les quals mostrar cara. Haver pogut participar en la lluita pels drets civils, en la defensa de la llengua, en l’objectiu d’un món més just i solidari, en assolir la fita somiada de la llibertat del nostre poble… és un luxe que hem de viure amb entusiasme! Els ploramiques de pell prima han de saber que les seves vides, les nostres vides, no podrien haver aspirat a tenir una raó de ser tan gegantina. La recompensa no és tant la llibertat com haver sabut lluitar sempre per ella. Venim d’una antiga marató. El 1734, només dinou anys després de la caiguda de Mallorca, es va publicar Via fora els adormits!, un opuscle antiborbònic a favor de la llibertat de Catalunya. Cap atac sense resposta! Que tremoli l’enemic! Endarrere aquesta gent! No, la lluita per l’emancipació no l’hem iniciat nosaltres. Només som els continuadors d’una voluntat que comença a Almansa el 1707. Allà es va perdre una batalla, però va néixer un somni. La nostra generació tindrà la fortuna de veure assolir la llibertat, però que ningú no caigui en l’error de creure que ha estat cosa seva. Venim d’una llarga cursa i ens ha tocat el darrer relleu. Els qui tinguem la sort de traspassar el pont que ens inclourà en el mapa de les nacions lliures del món, tenim l’obligació de retre honors a milers de persones que, de la il·lusió, primer en feren resistència i, després, una lluita tenaç per dur-nos de la mà fins a tocar amb els dits el somni; fins a veure i viure el somni; fins a fer-nos la realitat del somni: Bac de Roda, el General Moragues, Enric Prat de la Riba, Josep Miquel Guàrdia, Antoni Gaudí, Joan Salvat Papasseït, Francesc Macià, Emili Darder, Josep Maria Batista i Roca, Pompeu Fabra, Pere Capellà, Joan Ballester, Manuel Sanchis Guarner, Joan Oliver, Carles Muñoz Espinalt, Joan Fuster, Francesc Ferrer i Gironès, Avel·lí Artís-Gener, Guillem Agulló, Nadal Batle, Enric Garriga, Lola Anglada, Lluís Maria Xirinacs, Heribert Barrera i, amb ells. tots nosaltres!

…i de Fraga a Maó…

Vull concloure amb la proclama d’un tòtem de la tribu. Al crit de Siau qui sou!, l’universal Guillem d’Efak ens va llegar una obra que convida a deixondir-nos. A un dels poemes, sobre les revoltes pageses contra els senyors i la monarquia espanyola, em vaig permetre la llicència d’incorporar-hi una relació d’alguns dels pobles d’on procedien els conqueridors. Tots els topònims que s’esmenten corresponen a llinatges d’ús comú a Mallorca i provoquen un efecte terapèutic, perquè molta de gent s’hi veu emmirallada, en relacionar el cognom amb l’origen i descobreix qui som i d’on venim. Aquí i avui he de convidar-vos a fer l’exercici invers. En escoltar el nom del vostre poble, d’un indret veí o familiar, pensau que a les Illes Balears i Pitiüses hi ha molts de fills dels fills dels municipis que s’esmenten. Són, per tant, germans vostres. Som fills del mateix poble. I ho som, senzillament, perquè som el mateix poble.

FORANS I CIUTADANS

El nostre rei En Jaume
parlava de la creu
que, alçada, la volia
lluïnt per tot arreu.

Ens va portar de Lleida,
Girona i Llenguadoc,
d’Empúries i Cerdanya,
Provença i Rosselló,
per batiar els moros,
cristianar sos hereus
que a donzelles i a mares
volia treure el vel.

Digué que aquestes fetes
sols són per bons cristians;
ens feu lluitar per veure
la nostra Fe triomfant.

Però no pensà a dir-nos,
que darrera els penons,
creu alçada i banderes
venien els senyors.

Però no pensà a dir-nos,
no pensà a dir-nos, no,
que d’aquesta conquesta
entre ells faran partions.

Tampoc no pensà a dir-nos
que és el comerciant
qui, amb el mar sense moros,
farà negocis grans.

Tampoc no pensà a dir-nos
que sols la nostra part
fou i és suar la terra
que regàrem amb sang
tant cristians com moros,
tant moros com cristians.

Hem vingut de Manresa,

Sureda, Balaguer,

de Reus i d’Olesa,

de Begur, d’Alcover,

de Calafell, Terrassa,

de Vic, del Vallespir.

de Martorell, de Blanes

de Ripoll, de Rubí,

de Cardona, de Valls,

de Canet, de Corbera,

de Perpinyà, de Prats,

de Berga, de Cervera,

de Sunyer i Perelló,

de Campins, d’Alenyà,

de Tous, de Torelló,

de Lledó i Savellà,

de Sitges, d’Estaràs,

Terrades i Morell,

de Bisbal, Setmenat,

de Guaita, de Torrent,

de Cantallops, de Piera,

d’Albons, de Colomer,

de Moià, de Llobera,

de Figueres, d’Amer,

del Catllar, d’Alçamora,

de Ribes, Cabanelles,

de Soler, de Tortosa,

de Roses, de Canyelles…

…som arribats de Lleida,
Girona i Llenguadoc,
d’Empúries i Cerdanya,
Provença, el Rosselló…

Darrera la bandera
som noltros la nació,
aquesta terra és nostra,
que ho sapin els senyors.

Des d’Andorra la Vella
al cap de Formentor,
des de les fondalades
al Puig del Canigó,
de Perpinyà a València
i de Fraga a Maó,
aquesta terra és nostra,
que ho sapin els senyors!

(1) http://www.caib.es/sacmicrofront/noticia.do?mkey=M08092209023624284631&cont=21512&lang=CA

(2) Un branquilló per al Pi de les Tres Branques i un altre per al pi jove.

(*) Podeu veure en vídeo les intervencions de:

Bartomeu Mestre: http://www.youtube.com/watch?v=7JfzXWuTilI

Vicent Partal: http://www.youtube.com/watch?v=r6GSy_TBBvg

Quim Torra: http://www.youtube.com/watch?v=R3Wkylaet84