VELLES (però vigents) CANÇONS DE COMBAT
Deixa un comentariHan passat més de 50 anys de l’article Ens calen cançons d’ara de Lluís Serrahima; més de quaranta que el mateix autor va escriure Què volen aquesta gent?; molts d’anys d’ençà que Guillem d’Efak, Ovidi Montllor, UC i Toni Roig ens fessin cantar amb ells cançons de combat i de resistència. El seu llegat és un clam viu per continuar la lluita. Taverners han recollit la flama en el seu primer disc per recordar-nos que no hi ha temps que no torn.
* * *
Aquí podeu veure el videoclip:
https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=n7rmQ7GWYrU
* * *
TAVERNERS DEL MÓN, UNIU-VOS!
Beguem per la santa tassa,
de pàmpols ben coronats,
procurem sempre anar gats
i refermar si mos espassa.
Mirem de no menjar massa,
perquè hi càpiga més suc.
I en anar mes gats que un ruc,
quan no puguem dir ni pruna,
encara n’hem de beure una,
perquè es ventrell no s’eixuc!
Bon vespre tothom a aquesta presentació que procurarem il·lustrar amb algunes notes sobre cada una de les cançons. No deixeu de fer preguntes que si sabem les respostes les satisfarem o, si no les sabem, les inventarem. Preguntes o protestes, que a les nostres tavernes necessitam més que mai de gent insolent i imprudent per moure el món.
Heu duit els apunts? Bé, parau esment, ulls oberts i orelles badades que, en acabar, hi haurà un examen i un premi als més aplicats. Així que, podem començar amb aquest recital-fòrum. Feis el favor d’apagar les xigarretes i fermau-vos els cinturons. Abans d’arrancar el vol, una pregunta: poble que canta…? Poble que canta no morirà!
– I – L’espoliació fiscal que patim, intensament d’ençà de 1714 (ei, de 1715 els mallorquins), és percentualment la més alta del món civilitzat. Mentre que la nostra cultura havia parlat sempre de contribucions, és a dir, d’aportacions solidàries al bé comú, els espanyols ens balden d’imposts, és a dir una confiscació econòmica abusiva en línia als tributs que l’imperi romà aplicava sobre els pobles colonitzats. La valenta veu dels glosadors, des fa més de cent anys, aixecà el crit per denunciar l’abús fiscal. A Mallorca ho cantaven així:
Si tu vessis dins Madrid,
que és sa nostra capital,
allò és s’essència des mal
i d’astúcia refinada,
allà veus que creu alçada
se passegen polissons
i pillastres amb galons.
I los hem de mantenir
si volem i no volem.
No té remei. I què vols?,
ben arreglats estarem
si ens fan ser sempre espanyols!
I a Eivissa, ho cantaven com ho va fer UC, tal com ara ens recorden els TAVERNERS.
En aquesta illa tan pobra
es que la van governant
tallen per allí on volen
i es queden sa mellor part;
i a Madrid fan festes grosses
amb lo que es va recaudant:
tot són cotxes i carrosses,
diputats i generals,
i es que neix pobre, que es morga
sense un dia de descans.
– II – Joan Salvat Papasseit (Barcelona, maig de 1894 – agost de 1924), va ser un poeta autodidacte, de família humil i esperit rebel que, de ben jove, va saber escoltar Salvador Seguí, Andreu Nin, Gabriel Alomar, Lluís Companys, Francesc Layret… De tots aprenia. Va morir, amb només 30 anys, malalt de tuberculosi, una malaltia que el va obligar a fer estades al Conflent, a Vernet, als peus del Canigó. Allà va escriure un poema de referència:
Les gorges
A Sant Martí del Canigó
la veu ressona que us esglaia.
Diu: Catalunya!
i la remor
sempre contesta:
Esclava a Espanya!
Si prens coratge
els ulls al cel
i alces el braç – gest de venjança,
a Sant Martí sents una veu
i a cau d’orella:
També a França!
Més de 40 anys després de la mort del poeta, Martí Llaurador, Manuel Assensi, Guillermina Motta, Joan Manuel Serrat, Rafel Subirachs, Ramon Muntaner, Feliu Ventura i molts d’altres, posaren les notes sobre la música que ja tenien els seus poemes. D’entre tots, brolla el disc que li dedicà Ovidi Montllor (Alcoi, febrer de 1942 – Barcelona, març de 1995). Ara, manllevada per TAVERNERS, recobram la seva Sageta de foc.
Sageta de foc
Hi ha un home a la presó
dels que avançaven.
JUNTEU-VOS.
Traieu-li l’embaraç, que li oprimeix les mans.
Perquè faci camí.
– III – Aquest 2013 és el centenari del naixement de Salvador Espriu, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i de Marià Villangómez, el poeta eivissenc de més projecció. Un dels poemes, entre els molts que li va musicar UC, conclou amb un pensament revolucionari que ens commina a no defallir mai en la lluita; a perseverar amb tenacitat i constància. Una de les consignes que va difondre la fracassada revolta del maig de 1968 deia: “siguem realistes, cerquem l’impossible”. Talment aquella reflexió d’Eduardo Galeano que diu:
Ella está en el horizonte.
Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos.
Camino diez pasos y el horizonte se aleja diez pasos más allá.
Por mucho que yo camine, nunca la alcanzaré.
¿Para qué sirve la utopía entonces?…Para eso sirve, para caminar.
Assaboriu aquesta imatge i mirau i admirau com ho diu Villangómez, en els dos darrers versos:
Cançó de Vesprada
Tres grans pins, vora el camí,
alcen llurs ombrívols fronts.
El vent, que no vol dormir,
els omple el cor de cançons.
Camp i camp. Es vessa al mig
una campana vespral…
Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.
S’ha despertat tot l’amor
sota la volta d’estels.
Déu no es mostra al nostre enyor
en el seu món, sense vels?
S’escolta com el trepig
d’una bellesa immortal.
Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.
– IV – Guillem d’Efak va escriure un romanç que transportava en el temps la brutalitat de la guerra incivil espanyola. Va transvestir aquella “cruzada contra el separatismo” i la va disfressar amb la revolta forana de Simó “lo Tort” Ballester, prèvia a les Germanies. La va presentar a la censura com un “Anónimo mallorquín del s. XV”. Va passar incomprensiblement, perquè en els dos primers versos delata l’autoria. En els dos darrers, l’autor pregava perquè “no hi torni a haver guerres ni lluites entre germans”. A una de les darreres visites a la clínica, va confessar això a un grup d’amics: “Ara no l’escriuria així. Si es barallen els germans, com no ho han de fer els pobles! Ara diria…”. Fins ara, tots els enregistraments (Agustí Baró, Gom Teatre, Projecte d’Efak, Banda de Música de Manacor…) s’havien fet amb la primera versió. Com ho haurà fet ara aquesta colla de veure dels TAVERNERS?
Cançó de Son Coletes
La cançó que escoltareu l’ha feta Guillem d’Efak,
més de mig manacorí i fill d’Antoni cremat,
la va fer a Son Coletes una horabaixa de març
déu vulga que durant molts anys pugui anar-hi caminant.
L’any 1450 pitjor fou que el de sa fam;
els rics mengen pa de xeixa diuen ses dones plorant;
i els rics mengen pa de xeixa i per noltros sols no hi ha mestall;
Lo tort Ballester ho escolta i li envest cap a ciutat.
I era una colla de veure, tots eren manacorins,
fent-se costat un amb l’altre anaven arreplegant amics:
si coratge té en Mates, més en Fullana i en Gil,
en Nadal i en Mascaró, en Guinovart i en Fornit.
Lo tort Ballester els comanda, perquè era el més decidit.
(…)
Després d’aquesta endemesa tot romangué com abans:
els pobres, més bocaclosa i més vídues plorant plorant;
i no ploraven per elles, ploraven pels seus infants.
Sa cançó que heu escoltat l’ha feta Guillem d’Efak,
qui demana a déu que el poble no tingui mai més tirans,
i que si ho torna a haver guerres, la guanyem els catalans!
– V – Parlar d’Antoni Roig és capficar-me dins d’un món d’evocacions i d’emocions. Feia anys, d’ençà de les Festes de Sa Calatrava de 1976, que ens coneixíem. D’immediat ens havíem fet amics. Record que quan jo feia feina a l’Obra Social de Sa Nostra em venia a veure molt sovint. Un dia, la darreria de 1979, parlant parlant, li vaig comentar que Lluís Companys abans de ser afusellat es va treure les sabates, perquè volia morir trepitjant terra catalana. Bona la vaig fer! Allà mateix, en Toni es descalçà, ficà les sabates dins d’una bossa i partí, camina, caminaràs. Va anar així, com a mínim, dos anys bons (crec que més). Descalç sempre, trepitjant la terra, com els nostres lluitadors.
Lluitadors
Quan la tramuntana brama
i el foc ens crema ben fort,
quan plou i ens ofega l’aigua,
la terra és cavalcada per la mort.
A tots els companys que lluitàreu,
deixàreu la vida per un món millor,
als marginats per la història
sempre mal contada pels guanyadors.
Crit perquè el cel
sigui més just,
vull cridar:
més memòria històrica per a tots els lluitadors.
L’aigua s’enduu l’esperança
i el foc fa cendres l’amor,
l’aire fa volar la història,
la terra maridatge amb la mort.
A tots els companys que lluitàreu,
deixàreu la vida per una il·lusió
als marginats per la història
sempre mal contada pels opressors.
Crit perquè el cel
sigui més just,
vull cridar:
més memòria històrica per a tots els lluitadors.
– VI – Fa poca gràcia saber que una de les cançons més censurades del franquisme és una que paradoxalment divulga una notícia amb la versió oficial del franquisme. L’estudiant nomia Enrique Ruano Casanova, tenia 20 anys, estudiava Dret i militava en el Frente de Liberación Popular. Va ser detingut dia 17 de gener de 1969 per repartir propaganda contra Franco i, després de tres dies de tortures, els policies Francisco Luis Colino, Jesús Simón Cristóbal i Celso Galván el varen dur a ca seva, a un setè pis del carrer General Mola, per forçar un registre a la seva cambra. La mare va escoltar un tret de pistola i, just després, crits de la gent que passava pel carrer. L’any 1996, s’aconseguí admetre a tràmit la denúncia del cas. El judici va acabar amb l’absolució dels policies, tot i el vot condemnatori d’un dels membres del tribunal. Els tres policies foren condecorats reiteradament. Celso Galván designat membre de l’escolta personal del rei d’Espanya, Colino incorporat a la delegació del govern a Madrid i Simón nomenat comissari. Tot això amb José Barrionuevo com a ministre de l’Interior d’un govern socialista. Cap dels tres policies no va mostrar cap gest de dolor per la mort d’aquell jove estudiant que va morir no per un truc a la porta, ni per llançar-se pel finestral a l’asfalt d’una volada, sinó per un tret al pit i el seu llançament per la finestra. No, no va ser com diu la cançó un suïcidi, sinó un crim d’estat! L’any 2009, la Universidad Complutense de Madrid presentà el llibre Enrique Ruano. Memoria viva de la impunidad del franquismo. No cal afegir que la pregunta de la cançó és purament retòrica. Tothom sap massa bé què volen aquesta gent!
Què volen aquesta gent?
De matinada han trucat, són al replà de l’escala;
la mare quan surt a obrir porta la bata posada.
Què volen aquesta gent que truquen de matinada?
“El seu fill, que no és aquí?” “N’és adormit a la cambra.
Què li volen al meu fill?” El fill mig es desvetllava.
La mare ben poc en sap, de totes les esperances
del seu fill estudiant, que ben compromès n’estava.
Dies fa que parla poc i cada nit s’agitava.
Li venia un tremolor tement un truc a trenc d’alba.
Encara no ben despert ja sent viva la trucada,
i es llença pel finestral, a l’asfalt d’una volada.
Els que truquen resten muts, menys un d’ells, potser el que mana,
que s’inclina pel finestral. Darrere xiscla la mare.
De matinada han trucat, la llei una hora assenyala.
Ara l’estudiant és mort, n’és mort d’un truc a trenc d’alba.
– VII –
Eivissa petit Eivissa, petit bocí
de la terra catalana
que arrancà la tramuntana
i enmig de la mar florí
(Felip Curtoys, advocat i periodista eivissenc, 1908)
Eivissa ens ha brindat una excel·lent poesia popular, principalment coneguda gràcies a la feina del grup UC, format per uns romancers moderns. De fet, amb la Cançó de Son Coletes, ja hem vist abans un exemple de romanç, la composició poètica clàssica dels trobadors i de moltes de les codolades utilitzades per fer denúncia social. L’estructura del romanç és molt senzilla: versos heptasíl·labs que només rimen, en assonant, els parells. Aquests poemes tenen la característica de potenciar moltes de versions. Aquí, gracies a TAVERNERS, en tenim un bon exemple:
N’ha vengut un barquet nou
tot carregat de tisores,
per escapçar-los sa llengua
a ses iaies xerradores.
N’ha vengut un barquet nou
tot carregat de pastilles,
perquè dormiguem tranquils
mentre mos desfan ses illes.
Vénen tants de barquets nous
que no queda cap amarra,
però fan ports esportius
perquè queda molta barra.
Ara fan un monument
que li diuen son Espases
per tots ets incompetents
que governen com pirates.
N’ha vengut un barquet nou
tot carregat de pantalles:
tu t’hi quedes amorrat
i així t’enreden i calles.
N’ha vengut un barquet nou
que diuen que arriba d’Espanya
i just en desembarcar
ja mos pega sa migranya.
Tots aquells que avui hissau
sa bandera regionalista
quan veis que no mamau
de sa vaca centralista
Hi ha un barquet que no és pas nou
no en tenguéssiu mai cap dubte
que per molt ben engalanat
segueix sent ben corrupte
Van i vénen barquets nous
i dormim com ses marmotes,
i en obrir ets ulls estarem
plens de merda i en pilotes.
– VIII – Jaume Vidal Alcover explicava moltes històries secretes de les cançons. Per exemple, que la tornada de L’Estaca l’havia fet ell quan Lluís Llach els hi va mostrar La columna. La darreria dels anys 60 els principatins tombaven els anys i els caps-de-cantó, però no tenien l’accepció de tombar en el sentit de tirar en terra una cosa com els mallorquins. Ara ja s’ha fet popular. Un altre cas curiós és la tornada de Lluís Llach a La Gallineta, teixida igualment per Jaume Vidal sobre una glosa popular mallorquina de la postguerra:
Ses Gallines de Mallorca estan en revolució.
Diuen que no volen pondre, fartes de tanta pressió,
perquè diuen que ha de pondre qui es menja es pa i es segó.
La gallina diu que no, estan en revolució… N’Ovidi Montllor no va tenir una mà destre per refer les lletres, però mirau la curiositat!, Jaume Vidal Alcover té un llibre que es titula: Visca la Revolució!
LA REVOLUCIÓ
Si em permeteu l’expressió: visca la revolució!
Després d’aquestes paraules, molta gent s’esverarà.
D’altra potser no s’esveri, d’altra no em coneixerà.
I qui no hi estigui d’acord no li don pas la raó,
perquè és tan necessària com per la terra la saó.
Fixeu-vos que no la cant a crit sec ni amb passió,
la pronunciï amb respecte, amb tendresa i devoció.
No us penseu que vol dir guerres, ni destrosses, ni rancors.
Vol dir coses estimades: llibertat, justícia i raó.
No és pas aquest crit de pobres que amb ella volen ser rics.
Volem un món al dia i just, almenys per als nostres fills.
Encara que jo i d’altres la cridem amb impaciència,
ella vendrà el dia just, quan maduri la consciència.
Tots volem que vengui amb bones, sense sang, amb comprensió,
i si els burgesos no ho volen, llavors serà per collons.
Que la pau que entenem no es diu pas Constitució,
que volem un país lliure, foragitar tots els colons.
Si em permeteu com si no,
Visca la revolució!
– IX – Siau qui sou! És un vers de Miquel Costa i Llobera que constitueix un eslògan de referència. Quan parlam de cançó, parlam de la combinatòria entre dues arts, la literatura i la música. Bé és cert que hi ha cançons que no tenen lletra i emocionen com la millor de les poesies. És el cas de La Muixeranga, només per posar un exemple. A contrario sensu també hi ha poemes que tenen música sense notes. Seria el cas de Les Gorges que heu escoltat abans, però també ho és el poema d’en Guillem d’Efak bastit sobre el vers de Costa. I com que els versos que tenen música són lliures d’interpretar, igual que els va enramellar de notes Antoni Parera Fons, ara ho han fet els TAVERNERS amb senzillesa i bon to.
Siau qui sou!
Gimnèsies i Pitiüses,
mordales d’un mateix cranc.
Pitiüses i Gimnèsies
que les Mallorques formau.
Rajoles d’una fornada,
poncelles d’un sol ramell;
Gimnèsies i Pitiüses,
ales d’un mateix ocell.
Hem passat molta sendera
fins arribar aquí on som,
però la història convida:
Mallorquins siau qui sou!
El vell regne de Mallorques
el voldríen fer bocins,
per això la Història crida:
Siau qui sou, mallorquins!
Mentre resti una petxina
aferrada a un marès,
Pitiüses i Gimnèsies
no han de menar por a res.
En la nostra llengua, un dia
dictàvem la nostra llei
i la nostra llengua sempre
dictarà la seva llei.
Tot quant un dia ens prengueren
contra pau i amistat,
contra honor i per la força…
Ara ens ho han de tornar.
No necessitem cappares
que ens duguin de la mà.
No som nins de mel i sucre
i ens sabem governar.
El vell regne de Mallorques
mai no ens el faran bocins,
per això la Història crida:
Siau qui sou, mallorquins!
– X – Abans jo us he dit que la quantitat de vivències compartides amb Toni Roig em permetria fer-ne una conferència, només a base d’anècdotes. Una de molt personal, però que es pot explicar, és que jo anava a aprendre a ballar amb na Maria Ramis quan ella ja sortia amb en Toni, però encara no vivien plegats. Un dia, que ens topàrem tots tres, vaig fer saber a Toni Roig que na Maria era la meva al·lota. Ell va dir que li semblava bé, però a canvi la seva seria la meva filla Llibertat que aleshores tenia devers 4 anys. Passaren els anys i, periòdicament, la meva filla, amiga del ball, m’explicava que Toni Roig la feia empegueir, perquè sempre que la destriava enmig d’una rotlada li dedicava una cançó. Podeu entendre que per a mi Toni Roig, és molt més que compartir un compromís ideològic o unes cançons de combat, hi ha un component emocional que, en definitiva, és l’aspecte més important de la vida. He dit això en l’esperança que em perdonareu la confessió, la confiança, la indecència i la llicència.
Llicència
Llicència vull demanar
a voltros, bons balladors,
si em voleu deixar cantar
tres o quatre cançons.
Cantaré per no plorar,
ja som perdut l’alegria
què li fan a aquesta illa mia,
en dues la volen xapar!
Inútil és protestar,
diuen que són majoria,
els manca sensibilitat,
ens roben qualitat de vida.
Són grans especuladors
per omplir-se ses butxaques
de doblers que són de tots,
nissaga de pirates.
Hereus de Castella són,
lo que digui es ministeri,
recorden temps anteriors,
ens venen pa per misèria.
Tenen por a la llibertat
que fa les persones cultes,
creuen que som un ramat
pel pensament únic guiat.
Aquestes 10 cançons conformen el corpus d’un nou disc. Cançons populars i cançons d’autor (Guillem d’Efak, Ovidi Montllor, Toni Roig, Salvat-Papasseit, Lluís Serrahima, Marià Villangómez…), vestides amb les músiques d’alguns dels autors (D’Efak, Montllor, Roig) i d’altres (Maria del Mar Bonet, Uc…), però tot plegat, amb retocs a les lletres, músiques i versions amb el segell personal d’aquests joveníssims Càndid T., Marcel P., Pau M., i Pere L., quatre TAVERNERS que ens han volgut recordar, amb velles i vigents cançons de combat, que poble que canta…
Doncs això mateix: poble que canta no morirà!
Visca la Música! Visca la Poesia! Visca la Llibertat!