Etziba Balutxo...

Les temptacions que poden esquivar-se no són temptacions. M’ho crec. Amb idèntica convicció que uns comptes fa l’ase i uns altres el traginer. M’havia programat al detall la feina per a les tres setmanes d’estada a Hugoenea, l’apartament al privilegiat poble de Donibane, que l’Ajuntament de Pasaia i l’Euskal Idazleen Elkartea cedeixen a escriptors en llengües minoritzades.
El problema va ser que, just acabat d’instal·lar, em regalaren una invitació per assistir a qualsevol acte del festival de cinema de Sant Sebastià. La temptació ha estat tan irresistible que una de les tres setmanes de feina s’ha esvaït de cinema en cinema. Per afegitó, l’experiència m’obliga a parlar-ne un poc. Gairebé totes les pel·lícules que he vist mereixen un comentari i, alguna, com la del cartell que il·lustra aquest escrit, qualque cosa més.
***

La primera de les pel·lícules que vaig veure, el dilluns dia 19, va ser Los pasos dobles, un passeig virtual per la rondallística universal, amb segell de llegendes africanes i amb un final secret (o un secret final?), a la recerca d’unes hipotètiques pintures del poeta i pintor François Augiéras (1925-1971), de la mà de Miquel Barceló i els seus amics de Mali, sota la realització d’Isaki Lacuesta. Com que aquesta va ser la pel·lícula guanyadora del festival d’enguany, en tornaré a parlar quan comenti la clausura.

L’endemà horabaixa s’estrenava El cuaderno de barro, germana de l’anterior per molts de conceptes: el mateix director, escenaris similars, participació d’actors no professionals… Ambdues realitzades amb el rera fons de la feina a Mali de Miquel Barceló. El cuaderno de barro és un acrílic cinematogràfic amb una escena que m’agradà especialment: Barceló retrata un jove albí amb un diàleg tímid i senzill, però humaníssim. Estic per dir que m’ha abellit més aquesta pel·lícula que la seva germana, però explicar-ho em duria molt de temps. La representació de la performance de Barceló i Josef Nadj, centre del documental, té la gran virtud de no menjar-se l’entorn geogràfic ni humà que li fan d’escenari. Són la referència, però els vestits, els mercats, les coves, les converses en la llengua dels nadius són igualment centre i origen del film.

Durant tota la setmana, vaig veure dues pel·lícules diàries. El mateix dimarts, al vespre, vaig assistir a l’estrena de La voz dormida de Benito Zambrano, un relat estremidor del nacionalcatolicisme sobre la novel·la de Dulce Chacón. Té una retirada, en raó del tema, a Trece rosas, però tot i que aquesa darrera narra un cas real i l’ara estrenada és una obra de ficció, entenc que La voz dormida fa un retrat molt més exacte del sadisme dels revoltats just després d’haver guanyat la guerra incivil. Això ha jugat en contra de la pel·lícula, perquè els retratats s’han encarregat d’acusar-la de maniquea i de caricatura. Es va veure el dia de l’estrena. Mentre mitja sala aplaudia emocionada, l’altra mitja partia bufant. Ja en poden fer de bots! Els fets són els fets: els assassinats i les humiliacions a les famílies de les víctimes són veritats incòmodes pels qui, encara avui, són a la trinxera dels boxins. El qui ha fet el casting dels personatges es mereixia un premi dels grossos d’enguany. El retrat és el més pur estereotip dels militars, dels capellans i de les monges. Maria León va obtenir el premi a la millor actriu del festival. Merescudíssim.

Tirannosaur, la primera pel·lícula dirigida per l’actor Paddy Considine, s’exhibia fora de concurs a la secció Perlas, després d’haver guanyat a Sundance, el festival de cinema independent més important del món que va crear l’any 1980 Robert Reford, el premi al millor director i el premi especial d’interpretació per Peter Mullan (amb una gran semblança al millor Bruce Willis quan fa d’antiheroi) i Olivia Colman. Explica la trobada entre Joseph, un vidu alcoholitzat i violent en atur, i Hannah, una dona que vol somatitzar els problemes dels altres utilitzat la religió com a escut protector. Les coses, al final, no són com semblen. La violència, l’amistat, l’amor, l’ètica i altres valors es fan presents enmig de la pobresa i de les dificultats. Del tot recomanable. 

Rampart sí que competia. El guió del novel·lista James Ellroy sonava a déjà vu. El policia corrupte, violent que no sap establir la diferència entre el bé i el mal, però que, malgrat tot, obté la simpatia del públic que, en el fons, desitja que no sigui descobert. Molta d’acció i, en paral·lel, una complicada relació afectiva amb una dosi moralista quant a la desatenció de les filles del policia i un no menor egoisme de tot l’entorn familiar.

La darrera pel·lícula que comentaré en aquest bloc és Madrid, 1989 de David Trueba. Un exercici teatral fonamentat en l’enfrontament entre una jove estudiant de periodisme i un famós columnista de diari. L’esperança i la il·lusió versus l’escepticisme i el nihilisme més accentuat. Com a teló de fons hi apareix la fotografia de la decepció que, a finals dels 80, ja havia provocat el socialisme. La interpretació de José Sacristán va com sabateta a son peu al personatge, però tant l’acció com els diàlegs són tan previsibles, i els punts de vista dels dos personatges tan comorensibles, que no aixequen l’interès ni desperten emocions. Potser per això el director presumeix de no haver rebut ni un cèntim de subvenció i que cap distribuïdora ha acceptat la pel·lícula. Si és així, se’n parlarà ben poc.

                                                                                               CONTINUARÀ