Etziba Balutxo...

Han passat els anys i, irònicament, mitjançant una nova restauració borbònica (dissimulada amb el nom pervers de “transició democràtica”), els revoltats ens han fet retornar al règim anterior al de la proclamació de la República, en la persona d’un nét del rei que va ser foragitat. Tot això, com una herència més del General Franco, cabdill per la gràcia de Déu, de l’església catòlica (que declarà “cruzada” un aixecament militar contra un règim democràtic) i, sobretot, de les armes de Hitler i de Mussolini finançades per Joan March Ordines, traficant de droga i assassí provat.

El panorama descrit és el desenllaç d’un enfilall de renúncies que, amb el pas del temps, podrem ordenar amb millor perspectiva i, així, desemmascarar els noms dels connivents d’aquesta “legitimació hipotèticament democràtica” del traspàs de la dictadura franquista a la monarquia parlamentària. L’acceptació de Tarradelles de restaurar la Generalitat per, davant del món, allisar el camí de la credibilitat d’Espanya a Europa és, indubtablement, un fet històric que convida a pensar si l’aparent satisfacció col·lectiva no va ser fruit de caure en el parany del full de ruta d’Espanya. Les morts relativament recents de Carles Sentís, de Juan Antonio Samaranch o de Martí de Riquer, tractades amb veneració patriòtica des de les institucions catalanes, delaten la confusió i la manipulació que practica el discurs dominant.

Contra tanta de malifeta, que s’afegeix a les endemeses patides d’Almansa ençà, cal fer bandera de la memòria històrica. Fa uns anys, per iniciativa de l’inquiet Antoni Artigues, un grup de segadors tallats de bona lluna varen elaborar un muntatge per deixondir-nos el record, arran del 50è aniversari de la proclamació de la República Catalana. L’enregistrament de les Cançons Republicanes ens brinda un itinerari musical i poètic des de les paraules de Francesc Macià fins al poema Final de Joan Brossa que celebra la mort del dictador més vell d’Europa (una abraçada, amor, i alcem la copa!). El document és un crit contra l’ombra i la caverna, contra la mort i la guerra, contra els assassins i els repressors. És un manifest, d’essència republicana i catalana, que fa escampar la boira i ens frega, amb paper de vidre, els ulls tancats i la desmemòria amb una crònica de lleialtats i de traïcions.

Si escoltem les Cançons Republicanes, aprendrem a indignar-nos sense reprimir el seny amb prudència i mesura, perquè la processó fa veta i grata fondo. Sabrem de botxins, de delacions, de convidades a la capitulació, de fam, de por, de somnis trencats, de valors trepitjats… Amb les veus ja no estantisses, sinó esteranyinades dels poetes, coneixerem la tragèdia dels vençuts, el sadisme de la repressió, la difícil supervivència dels desheretats del món… Ens untarem d’història amb Macià, de dignitat amb Ferrà, de celebració eucarística amb Palau i Fabre, d’enyorança amb Pere Quart, de denúncia amb Blai Bonet, de vindicacions republicanes amb Pere Capellà i Roca… Caminarem des dels cims de la confiança en les llibertats fins al pou negre de la cruzada nacional contra el separatismo instada i instaurada per feixistes, militars i capellans (si és que són tres coses distintes). Arribarem just aquí on som ara, amb les mans buides, però netes! Conclourem que encara ara són temps de resistència!

Biel Majoral i tota la colla (Delfí Mulet, Antònia Font, Biel Torres, Joan Oliver, Nofre Riera, Jaume Obrador, Catalina Obrador, Vicent Fontelles, Jordi Majoral i Miquel Brunet) han posat música als versos i han fet feixina sobre els marges esberlats per bastir i mostrar la història furtada. Per tal d’aclarir la bassa bruta de la sabotejada memòria col·lectiva, el dibuix de la portada del CD és de Pere Capellà i Simó, nét d’aquell mestre d’Algaida, malabarista de la ironia, glosador ocurrent, que va llegar als vençuts el secret per a sobreviure mentre es camina pel desert: coratge per a resistir i resistència per a cobrar coratge! 

Els qui han fet possible aquest CD, ens han remogut la freixura de la sensibilitat, per a evocar-nos que no hem de creure que tots els ideals són utòpics (i, si ho són, què?), per a recordar-nos que sempre hi ha hagut gent que no s’ha agenollat, per a emocionar-nos col·lectivament, per a abellir-nos el so de les paraules i salvar-nos els mots, per haver-nos repetit que els qui maten les persones no sobreviuen a les idees que volen exterminar, i per a defensar-nos la terra. 

Tanmateix, allò que fa bell el desert és l’esperança que, a part o a banda, hi trobarem un oasi per abeurar la set. I, de set, els catalans en tenim molta i ens ve d’enrere! Que mori la monarquia! Visca la República Catalana!

PER VEURE I ESCOLTAR:  

Cançons Republicanes: http://www.youtube.com/watch?v=k8Xk1NwGXhc
Vg. el recital al Teatre Principal: 
  http://www.youtube.com/watch?v=K9r8Yy82E_0
http://www.youtube.com/watch?v=RZnNUU0IN20
i també:  
http://www.youtube.com/watch?v=1WpX4qUnoQo
http://www.youtube.com/watch?v=KmQSyznMPJ8

Final de Joan Brossa (canta Poveda):  
http://www.youtube.com/watch?v=dKe_vx1VWZs