A l’article La lluita continuarà, Jaume Sastre!, una crònica i valoració personal de la vaga de fam, vaig escriure un apartat final, On era, i on és, el risc de tot plegat?, per cridar l’atenció als sindicats del parany que, a l’abc de l’actuació patronal, intentaria la Conselleria d’Educació(1). L’operació era de manual. Fatalment, l’avís no podia servir de res, perquè ja tot estava dat i beneït. Santa innocència, la de la gent honesta! La maniobra estava tramada d’antuvi per lliurar oxigen i cloure el curs a satisfacció del mal govern. Hem assistit, impotents, a una mascarada, a una fellonia, a una venuda, a un acte d’esquirolatge social i sindical. Com que els esdeveniments no són interpretables (paraules són paraules, però fets són fets), crec necessari fer un relat que desemmascari la conducta abjecta d’unes persones que han profanat principis bàsics del sindicalisme. Aquest curs, que no ha estat normal, reclama una crònica per destapar qui ha actuat com a criat de dos amos i, amb un doble rostre, ha dinamitat la unitat d’acció en contra del que, de manera insistent i hipòcrita, reclamava als altres. Ha arribat l’hora de passar comptes! En un proper article, publicaré la cronologia detallada d’una traïció que certifica l’obscenitat dels desertors (2). Malgrat tot, la lluita continua. La vaga indefinida és plenament vigent i el curs que ve tampoc no serà normal. Entre d’altres coses, servirà per foragitar uns professionals del sindicalisme de gestoria que, en aquesta terra, ja no representen res ni a ningú, perquè no defensen els interessos laborals i socials dels docents, sinó que han esdevingut màscares d’oxigen dels indecents.* * *Entre la foto superior (3-VI-2014) i la inferior (3-VII-2014) només han passat 30 dies que, de cop, resulten no una passa enrere, sinó 35 anys de reculada! El boca a boca va ser un gest, pornogràfic per innecessari, que calia fer amb la litúrgia correcta: una camiseta groga amb un esquirol al pit del sindicat complaent i no amb la profanació del nom de la Plataforma Crida. Tanmateix, com diu l’adagi, qui besa el cul al diable mai no es pot rentar la boca!
* * *
Un desenllaç efímer
Amb tot el cinisme possible del món, el mateix dia que es jutjaven quaranta persones que havien entrat a protestar a la Conselleria d’Educació, dia 3 de juliol, amb premeditació i nocturnitat, perquè les aules eren buides i els docents (fora noses!) de merescudíssimes vacances, l’ANPE i l’STEI, burlant el seu calendari sindical i l’horari laboral vigent (que els sindicats han de fer respectar), consumaren una fellonia majúscula que ha brindat una via de sortida a una consellera guerracivilista i ha profanat la unitat d’acció d’una lluita cívica exemplar.
De l’ANPE no cal fer molts de comentaris. El mes de gener ja varen fer d’esquirols amb la vaga solidària amb Jaume March. L’STEI ha traït no només el col·lectiu docent (mares, pares, estudiants, mestres i professors), sinó que s’ha desmarcat de la ciutadania que havia plantat cara amb una lluita social mai vista abans a favor de l’Educació. L’han feta com en Parreta i que no es queixin, ara, si hi ha crits i saragata o si la gent digna els avorreix i es dóna de baixa. El pacte de [falsa] estabilitat dels interins, signat amb ganivets per l’esquena de l’Assemblea de Docents i amb besades a la infàmia, és una claudicació que, per clientelisme sectari, afavoreix privilegis aristocràtics que burlen el principi bàsic sindical de defensar la igualtat d’oportunitats. Fins i tot, en atenció al frau de llei advertit per altres sindicats, en immiscir-se l’acord en àmbits sobre els quals la Mesa Sectorial no té facultats, els sicaris dels signataris (la Conselleria d’Educació amb l’aquiescència dels dos sindicats complaents) varen haver de fer mans i mànigues per retocar un pacte que incidia en competències exclusives dels Comitès de Vaga. Tot plegat, han apedaçat un autèntic nyap, però no és el contingut de l’acord el pitjor, sinó el que ha significat signar un pacte del diable i fer el passadís d’honor a un PP i a tota la seva cort d’enemics de la llengua, la cultura i el territori. És cert que, a diferència de Roma, hi ha qui paga els traïdors, però al final no els serà útil haver-se rebolcat i parat l’estora als agressors de les escoles, perquè el desenllaç vertader d’aquest conflicte els passarà per damunt a uns i als altres. Els actuals transeünts temporals de la Conselleria d’Educació, més prest que tard, seran arraconats. Igual passarà amb l’STEI que pagarà la ignomínia. Uns i altres patiran la sentència democràtica de les urnes.
Una vaga de fam per a una negociació unitària
Dia 16 de juny, dilluns, a primera hora del matí, el Grup de Suport a la Vaga de Fam de Jaume Sastre, en ús de les competències transferides i en atenció als informes mèdics sobre l’estat de salut del vaguista quan ja duia quaranta dies, acordà suspendre l’acció i convocar una roda de premsa pel mateix dia. D’immediat, la consellera Camps convocà la Mesa Sectorial i, just després, Maria Antònia Font(STEI), amb una agilitat i diligència mai vistes, publicà al Diari de Balears un article, Expectativa negociadora,on ja donava per acceptada la convocatòria (3). Tot plegat, delata l’estratègia i els objectius comuns i coincidents entre l’STEI i el PP. Al llarg de la vaga de fam, Bauzá i Camps s’havien cansat de dir que no reconeixien l’Assemblea de Docents i animaven els sindicats a desmarcar-se’n. Cada sindicat és un cos sol, mentre que l’Assemblea de Docents és un sol cos. Per això, el PP no en volia sentir l’olor! Amb el tarannà antidemocràtic de l’actual govern, era d’esperar el seu intent del divide et impera. Allò que ningú no podia imaginar ni preveure era que qualque organització, fent un ús pervers de l’autonomia sindical, mossegàs l’ham per interessos sectaris. Des del punt de vista jurídic, des del moment que hi havia (i encara ara hi ha) una vaga indefinida no desconvocada, legítima i únicament en suspens, els agents negociadors eren (i són) els Comitès de Vaga, legalment constituïts. Ho sap la consellera i ho saben els sindicats que han profanat l’àmbit de la negociació, han abdicat de les seves obligacions i han burlat principis bàsics del sindicalisme. Mirar la foto superior que il·lustra aquest escrit, on el personatge que signaria i besaria l’acord en nom de l’STEI, sosté un rètol que diu Els Comitès de Vaga som els interlocutors vàlids deu haver fet esclafir de rialles els qui polititzen l’educació, però a molta de gent condreta li ha provocat pena, nàusees i vòmits.
No existeixen les casualitats. Aquella operació conjunta no era gens precipitada. Era un simple moviment de manual empresarial amb la connivència i el col·laboracionisme d’un sindicat complaent. Amb el calendari precís, tot ben calculat i perfectament encadenat, es va aprofitar la suspensió de la vaga de fam indefinida. L’objectiu comú era dividir els docents i assolir un final de curs que projectàs una imatge “dialogant i negociadora” d’una consellera d’Educació que, durant tot el curs, va destacar per imposicions, expedients, sancions, persecucions i rebuig al consens. Una consellera que la setmana abans havia inundat els domicilis de les famílies amb un correu ple de mentides i que ara, mentre atiava la divisió i la desunió obrera amb una convocatòria molt calculada, digitava i implantava càrrecs. Qui, des de la part social, acceptaria validar tàcitament l’autoritat de qui no en té ni la mereix? Qui, si no era des de la vilesa i la ignomínia, permetria l’endemesa? La convocatòria de la Mesa Sectorial i el diligent article de la ideòloga i número 2 de l’STEI abocarien a un pacte del diable que, com tots, requeriria la traïció.
La teranyina es desemmascara amb la crònica de la malifeta. Per tenir més perspectiva de la trama, és important advertir que, aquell mateix dia, 16 de juny, just abans d’iniciar la roda de premsa a la Casa Llarga per anunciar la suspensió de la vaga de fam, el portaveu del Grup de Suport, Biel Majoral va rebre aquest sms: Si necessitau res, informacio, posicionament conjunt o alguna altra cosa, digau-nos-ho! No son hores d’anar dividits. M. A. Font. Era bo d’endevinar que, a diferència d’altres persones ben representatives de l’Assemblea de Docents i d’altres organitzacions solidàries amb l’acció de Jaume Sastre ningú de l’STEI no assistiria a la roda de premsa. L’anàlisi del missatge delata moltes més coses, perquè no és un oferiment, sinó un imperatiu (digau-nos-ho!), amb un rerefons que amaga la casta d’un sindicat perdonavides. Quant a la segona frase, efectivament, no eren (mai no ho són) hores d’anar dividits. Precisament, Jaume Sastre va fer una vaga de fam per reclamar una negociació amb els Comitès de Vaga, l’Assemblea de Docents i els Sindicats(sic). La conjunció no és disjuntiva, sinó copulativa: tots units fent força, com la Mata de Jonc. L’STEI, encara que amb retard, havia expressat el seu suport solidari a la iniciativa. Això, evidentment, l’obligava a respectar el petitum de l’acció.
No ha estat així i, per tant i tractant-se d’un compromís públic, cal dir les coses pel seu nom sense eufemismes ni interpretacions pusil·lànimes i edulcorades: han trencat la unitat d’acció tan reclamada, han estat deslleials, s’han proclamat insolidaris, però sobretot han actuat com a esquirols amb Jaume Sastre, amb els Comitès de Vaga, amb l’Assemblea de Docents, amb la comunitat escolar i, per tractar-se l’Educació d’un tema que afecta i pertany a tota la societat, amb la ciutadania en general i, més en concret, amb els milers de persones que el mes de setembre tenyiren de verd els carrers de les illes Balears i Pitiüses (4). La rendició incondicional que han perpetuat amb un pacte del diable, només confirma impotència, feblesa i un intent desesperat per deixar d’anar a remolc de l’Assemblea de Docents. Al final, amb la deserció i la claudicació, han donat la raó a José Ramón Bauzá quan va dir que l’Assemblea de Docents els havia passat per damunt. Del seu pa, en faran sopes! La lluita continua!
CONTINUARÀ
PS.- En acabar aquest escrit, el primer d’una sèrie, em confirmen que, en bon mes de juliol, la Mesa Sectorial manté sessions de feina “tècniques” mentre la consellera continua imposant nous directors als centres. Traduït al llenguatge planer: els sindicats continuen fent el joc.
L’escrit acabava: “Seria absurd validar l’autoritat (que ve d’autor) d’una Consellera abjecta que s’ha caracteritzat per promoure sancions. Igual que Bauzá certificava la hipocresia quan tot i defensar el diàleg el negava en ser requerit, les persones dels sindicats que s’omplen la boca d’unitat d’acció delatarien ser unes caragirades. Vull confiar que els Sindicats, amb l’exemple de Jaume Sastre i de les més de cent-vint mil persones que tenyiren de verd els carrers, no cauran en la indignitat d’agenollar-se davant de qui, per inepta i inculta (Trepitja? Moma? TIL=PEC?), però sobretot per dèspota (expedients i sancions) s’ha guanyat la qualificació de non grata. Vull creure que no claudicaran i seran conscients de la realitat de les aules i de les cases.
(2) Resulta especialment alliçonador veure el doble joc practicat per qui es presentava com a portaveu de l’Assemblea de Docents, amb un exercici malaltís d’egolatria, les accions sindicals de l’STEI a remolc competitiu de les iniciatives unitàries (caixa de resistència, convocatòries…), els correus sindicals apropiant-se dels èxits col·lectius, les manipulacions per justificar unes decisions predeterminades… Com la força del judo, no hi ha res que faci més mal que demostrar els fets amb les paraules dels qui els neguen. Per sort, les hemeroteques i els enregistraments en àudio i en vídeo canten santa clara i certifiquen documentalment més que un notari allò que ha passat.
Resultarà interessant analitzar l’article a la menuda. De moment vull destacar que, una vegada més, l’autora apel·la a la unitat d’acció, com a nord i guia. Tantes de referències durant tot un any a aquest principi eren sospitoses (excusatio non petita acusatio manifesta) i, a la fi!, feta l’endemesa ho ha reconegut el número 1 de l’organització, l’alliberat vitalici Biel Caldentey: “Si hay que elegir entre unidad de acción y autonomía sindical, elegiré la autonomía sindical“. (DM, 10-VII-2014). Gràcies! A la fi hem verificat l’engany als docents. El sindicat abans de l’Educació! El club abans del poble! Unitat d’Acció m’has dit? Per davant el sectarisme! La lluita solidària al darrera… i per darrera!
(4) Després de confirmar-se la signatura de l’acord, Jaume Sastre va escriure clar i català: “El temps posa tothom al seu lloc. Durant més d’un any hem hagut d’aguantar els cops baixos i el xantatge emocional dels dirigents de l’STEI amb la cançoneta paralitzant de “la unitat d’acció”. Avui s’ha vist en què consisteix la seva tan perorada unitat d’acció: pactar amb l’enemic i donar-li oxigen. Aquest pacte no és sorprenent, sinó que és la culminació d’una gran traïció anunciada per un seguit de petites traïcions que no tenien altre objectiu que neutralitzar l’Assemblea de Docents. En Caldentey i les seves terminals dins la pròpia Assemblea han tornat a fracassar.”
Encara que la política del Partit Popular d’immiscir-se en matèria d’Educació ve d’enrere, aquest curs 2013-2014 ha encadenat decrets i lleis abusives amb persecucions ideològiques, expedients, sancions i la imposició d’un model educatiu que condemna els docents i els estudiants al fracàs. Contra la politització de l’escola, la societat illenca ha respost amb accions intrèpides de resistència. L’aprovat general, ara mateix, és una proposta (ja tastada i testada) oberta al debat.
* * *
La iniciativa social i popular més transcendent a les Illes dels darrers anys és l’Assemblea de Docents de les Illes Balears, un col·lectiu que ha esdevingut un catalitzador que, sense girar l’esquena a ningú, ha anat més enllà de l’àmbit dels partits polítics i dels sindicats, en defensa de tot el sector educatiu. No cal relacionar les accions realitzades que, com a fita per a la història, segellaren la manifestació més multitudinària feta a les nostres illes quan més de dues-centes mil cames passejaren un estel verd arreu de Palma. La vaga indefinida, l’intel·ligent téntol, la caixa de resistència, la implicació dels creatius, el compromís social de la ciutadania… tot plegat, ha estat, és i serà d’avui enllà una fita de rebuig al mal govern que ha volgut immiscir-se per la força en la política educativa, amb criteris ideològics i sense consens. Aquest abús exigia i requeria una resposta equitativa i això ha fet i liderat l’Assemblea de Docents, amb gran suport social. Contra el més elemental sentit de reflexió, el mal govern ha exhibit el sostenella e no emmendalla i ha alterat i tudat tot un curs escolar, a punt d’entrar a la recta final. Si a l’inici de curs l’Assemblea de Docents va adoptar, front a recels sospitosos, l’acord de plantar cara amb una vaga indefinida contra l’atropell i el desgavell provocat per la Conselleria, ara, conseqüents amb el compromís de brindar un final de curs calent, per mantenir la lluita i, sobretot, per posar en evidència el desastre creat per la intromissió política sobre les escoles, tenen l’alta missió d’arrodonir-ho amb una iniciativa lúcida, contundent i efectiva.
En defensa d’un model d’educació en llibertat sense imposicions partidistes, tenim un referent d’èxit que ha obligat a recular els autors dels abusos. Ara és un moment òptim per fer efectiva una resposta justa, proporcionada, eficaç i tan extraordinària com l’any accidentat que ha generat la imposició (en realitat, hauríem de pluralitzar i parlar de les imposicions: TIL per força, expedients, sancions, llei de símbols, persecucions ideològiques, amenaces, inspeccions estalinistes…). Segur quel’Assemblea de Docents ha estudiat moltes d’iniciatives. La història és una mestra excel·lent i ens brinda pàgines memorables de lluites reeixides. Per això mateix, la proposta d’aprovat general mereix, d’entrada, una anàlisi amb serenor. He fet aquest exercici, amb el màxim de rigor i puc concloure que els avantatges són infinitament superiors als recels que, fins ara, he llegit. D’entrada, l’aprovat general és una mesura que sempre s’ha mostrat efectiva arreu del món per aturar els peus a qualsevol ingerència política en el camp educatiu. Aquesta acció de protesta ha fet caure ministres i ha fet perdre eleccions als governs que han volgut intervenir sobre el model escolar o han practicat el dirigisme cultural sobre el professorat i l’alumnat. Per a no relacionar casos forans (França, Itàlia i Gran Bretanya han testat i tastat amb èxit les protestes dels aprovats generals), tenim dos exemples claus a casa nostra. El primer va ser quan l’aplicaren les Juntes Avaluadores de Català. Més d’un centenar de professionals de l’ensenyament varen subscriure un manifest i un destacat grup d’entitats es posicionaren a favor de l’aprovat general. El gener de 2004 ja hi figuraven: Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de les Illes Balears, CEPC, Joves de Mallorca per la Llengua, Moviment d’Escoles Mallorquines, Plataforma en defensa de l’escola pública, Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, STEI-i, UGT, CCOO, Departament de Filologia Catalana de la UIB, Junta de Personal Docent no Universitari, Escola d’Estiu i Obra Cultural Balear i el 10 de març, en una segona relació amb centenars d’adhesions personals, s’hi incorporaren els partits polítics de l’oposició. Els governants d’aleshores (Miquel Melià i Francesc Fiol) es varen esqueixar la camisa, qualificaren la proposta “d’antipedagògica”, de “premiar els mals estudiants i castigar els bons” i intentaren afuar els pares contra els docents, cosa que les associacions de pares i mares tallaren d’arrel. Potser per això, com figura en el diari de sessions del Parlament de dia 19 de febrer de 2004, la queixa de Fiol reconeix, tàcitament, la derrota del govern: “L‘aprovat general com a protesta per part dels examinadors ens ha creat un problema de primer ordre”. Malgrat la plantada, el govern de cara al curs següent va mantenir la pretensió d’equiparar el nivell C de català al 4rt d’ESO. La resposta del sector educatiu va ser, de nou, aplicar un aprovat general a 4rt d’ESO, perquè exigir als estudiants els continguts del nivell C representava suspendre la immensa majoria. La fermesa dels mestres i professors, pares i mares, estudiants i de les mateixes entitats ja esmentades va forçar, ja a punt de cloure el curs, que dia 16 de juny de 2005 Fiol va amollàs el mac, renunciàs a l’homologació que pretenia i convocàs la mesa d’educació. L’aprovat general l’obligà a abaixar veles.
Ja sabem que les comparances comporten sempre un risc, però és més que evident que la situació generada durant el present curs escolar és més abusiva i desastrosa de la d’ara fa 10 anys. Infinitament més. De fet, és una declaració de guerra en tota. Amb sancions, expedients, abusos, coaccions, amenaces, lleis de símbols… Potser per això, feta l’anàlisi objectiva, l’actual proposta que l’Assemblea de Docents ha posat a debat em sembla no només oportuna, no només positiva, no només esperançadora, no només convenient, no només necessària… sinó que em sembla intel·ligent i imprescindible! La veig abocada a l’èxit. Els emperons que he llegit a la contra, paradoxalment, n’incrementen els arguments a favor, perquè es limiten a reproduir les manifestacions que, en el seu dia, varen fer els polítics de torn i que ara, novament, prediquen els actuals (Camps sembla la ventríloqua dels predecessors). Resulta d’un cinisme fora mida que, contra l’aprovat general, al·leguin “criteris pedagògics” els autors d’una imposició que, precisament, vol subjugar els criteris pedagògics dels professionals a un interès polític sectari condemnat al fracàs. Em preocupa veure com alguns docents sense memòria cometen l’error d’assumir l’argument dels agressors. I més em preocupa la incoherència històrica i la feblesa intel·lectual de l’actual president de la FAPA-Mallorca que, sense atendre abans l’opinió dels representats, escampi un document per a rebentar l’aprovat general (quan qui l’ha d’acordar o no són els docents) i, implícitament, renegui del que feren els seus predecessors fa 10 anys contra un abús que, sense minimitzar, era sensiblement més tou que la brutal conducta guerracivilista de la consellera actual. Faria bé l’errat de comptes de llegir la paràbola dels treballadors de la vinya, coneguda també com “del denari”, abans de situar-se dins de la trinxera de l’autora del desgavell. Rectificar és de savis i pot esmenar fer el joc als culpables de la situació.
L’aprovat general no és una mesura “antipedagògica”, senzillament perquè “el bé comú” i “l’interès social” han de ser sempre prioritaris. Molt més en una lluita pacífica a favor de l’educació en llibertat. L’aprovat general no és, tampoc, un premi als mals estudiants i un càstig als bons, perquè lluny de ser una recompensa té el caràcter de compensació; de justa reparació als estudiants, com a principals víctimes de l’abús polític. En tot cas, els bons estudiants tindran unes notes superiors, però cap estudiant que es presenti als exàmens no ha de patir les conseqüències d’un curs tudat per l’arrogància d’un mal govern que s’ha negat a reflexionar i a negociar amb els agents socials. Els alumnes són, en primera instància, les víctimes d’un curs desordenat i, en molts d’aspectes, caòtic. La política repressiva del mal govern reclama defugir raonaments estugosos i exercitar la defensa a ultrança de les víctimes. Els docents podran explicar perfectament les raons d’aquesta mesura i mirar, a plena satisfacció i ben cara alta, els ulls dels estudiants i dels seus pares, mentre que els qui hauran d’abaixar la vista (ep, i començar a buidar els calaixos) són els qui, amb molt poca vergonya, han provocat aquest conflicte irracional, perquè no podran resistir tudar un altre curs.
Vull acabar amb una metàfora que, en atenció al caràcter extraordinari de la proposta, crec que va com sabateta a son peu per il·lustrar la gent que, de bona fe, té dubtes. L’aprovat general és talment l’aplicació d’una amnistia; l’alliberament de les persones a qui s’han aplicat polítiques repressives abusives. L’amnistia, és prou sabut, és una mesura revolucionària, justa i reparadora contra les lleis injustes imposades. Ara no són temps de reculades, sinó de resistència, perquè cal mantenir la rebel·lia. Qui, si no és una persona reaccionària, pot dir que una amnistia premia la gent que ha delinquit i castiga la que no ho ha fet? Qui gosarà dir que una amnistia és una mesura antisocial? Qui, amb criteris de justícia social, dirà no a l’aprovat general?
POST SCRIPTUM
Per completar i complementar la defensa ètica i a plena convicció de la proposta de l’Assemblea de Docents, cal afegir aquestes consideracions:
És evident que la responsabilitat de l’atropell i de l’abús correspon, únicament i exclusiva, a uns mals gestors que, lluny de voler el consens amb els actors responsables de l’educació, s’han entestat en donar ordres dictades per col·lectius externs abjectes només per raons ideològiques i, en cap cas, mai orientades a la millora de la qualitat de l’ensenyament. Si això és així, cal evitar que les conseqüències negatives de les imposicions caiguin sobre els qui no són responsables de les imposicions.
Totes i cada una de les mesures que, al llarg d’aquest any, ha estudiat l’Assemblea de Docents han merescut dubtes, recels i, en més d’un cas, oposició (a vegades, encoberta). La vaga indefinida, la creació d’una caixa de resistència, la suspensió temporal de la vaga… En tots els casos, hem vist el reaccionarisme dels qui actuen de primera impressió, sense pensar gaire en els efectes, adesiara amb tics classistes (quant a la qualitat dels alumnes) i, fins i tot, amb qualque argument corporativista. De part meva, basant-me en experiències sindicals similars, en aquest mateix diari vaig defensar amb arguments accions no reeixides, com la insubmissió i, després, la dimissió en bloc dels equips directius. En aquest darrer cas, vaig mantenir un debat privat amb una persona contrària a la proposta. Dos mesos i mig després, aquesta persona va dimitir el càrrec. Quins efectes hauria tengut una acció col·lectiva? No era una bona oportunitat?
Algú recorda el nom de Miquel Melià? Sí, aquell personatge que va dir que “exigir el coneixement del català és com ser d’ETA” (sic). Algú recordarà el nom de na Camps d’aquí a una dècada si els docents, els pares i mares, els estudiants, els col·lectius cívics i, en general, la ciutadania mantenim la lluita contra l’abús i la prepotència? Es pot tolerar que una venedora de pisos decideixi el model d’escola? Ja hem vist la seva reacció histèrica només de sentir parlar de l’aprovat general. Ella és ben conscient que serà el mateix govern qui es veurà obligat a destituir els gestors que perpetuen l’enfrontament i el conflicte.
Els arguments a favor de l’aprovat general són, al meu entendre, irrefutables i pobres, molt pobres, les argumentacions “pedagògiques” publicades fins ara. La idea és original, però ja provada amb encert. Com es pot recular en aquella ferma i reeixida proposta de fa 10 anys? Com, quan mai com fins ara s’havia disposat d’un suport social tan nodrit? Els objectius són diàfans. A qui perjudica? Òbviament als autors de l’endemesa; als culpables d’aquest desastre originat per una conducta prepotent, arrogant i abusiva en tots els ordres.
L’aplicació amb calçador i per la força del TIL ha afectat negativament l’aprenentatge escolar i, en rigor acadèmic (sobretot en atenció als arguments “pedagògics” que defensen alguns), abocaria a suspendre a la immensa majoria d’estudiants. Precisament, aquest fet convida a invertir la situació i, en comptes del càstig que ha suposat el model sobre els mestres i els estudiants, allò que més s’escau és suspendre els autors i una bona manera d’evidenciar-ho és aprovar les víctimes.
L’aprovat general als alumnes, com a centre i destinació de l’ensenyament, és enaltir la lluita i la resistència de tot el sector, principalment dels docents i de les mares i pares dels estudiants. Simultàniament és donar carabassa i suspendre el curs als gestors de la Conselleria d’Educació i els qui han atiat el foc de la irracionalitat i l’abús. A qui cal suspendre és als botxins i a qui cal amnistiar és a les víctimes. Aquest fet marca més i aclareix que només hi ha dues trinxeres: la dels agressors i la dels agredits. Cal escollir. La resta són vuits i nous.
Fa 10 anys, a més dels transeünts ocupants de la Conselleria d’Educació, els qui més varen cridar contra l’aprovat general varen ser Libertad Digital i el diari El Mundo. Ara qui ha agafat el relleu han estat els impulsors ideològics del TIL: Jorge Campos, Carlos Delgado, amb les comparses efímeres de grupuscles creats ad hoc (No vaig de vaga i companyia). Fa 10 anys, tota l’oposició va fer pinya i va tancar files en suport de l’aprovat general com a mesura efectiva i l’èxit va ser absolut. Algú ara vol fer el paper d’esquirol contra una mesura tan oportuna i eficaç? Amb quin argument sindical, ètic o, simplement, social?
Nemo me impune lacessit. Cap atac sense resposta. La resistència és la victòria; a punt d’iniciar el darrer tram del curs escolar, allò que cal és arribar al final sense afluixar gens ni mica i, arrodonir l’actitud digna del sector educatiu (mestres i professors, sí, però també pares i mares i alumnes) amb qualque traca final de lluita efectiva per recordar que, per la força i amb imposicions ideològiques, no es pot configurar una política educativa. Cal deixar clar que no els ho permetrem! Que no ens faran callar! L’objectiu ha de ser que aquest hagi estat un curs excepcional i que el proper obliguem a recobrar la normalitat que requereix la tasca educativa. Caldran nous gestors, disposats a negociar i a treballar el model escolar, amb consens.
És evident que hi pot haver moltes altres iniciatives en altres camps. En el terreny judicial (de fet, ja n’hi ha en curs), en el sindical, en el social… Tot suma i res és sobrer ni incompatible, però a banda de marxes, festes i accions vindicatives, les guerres no es guanyen amb la publicitat i la propaganda, sinó amb un combat tenaç i constant. Les accions públiques per fer veure que la lluita continua són necessàries, però únicament amb una resposta clara, contundent, lúcida i efectiva (ei!, les quatre darreres definicions pertanyen a la proposta d’aprovat general de fa 10 anys), obtindrem el resultat que l’experiència, el seny i la justícia reclamen.
La lluita per les llibertats no caduca mai. La defensa del dret a l’educació no pot ser sotmesa al dirigisme de ningú. L’aprovat general no pot ser mesurat, únicament i de manera restrictiva, des d’un vessant estrictament pedagògic i obviant factors més transcendentals, perquè les valoracions no es poden limitar a raons tangencials. L’aprovat general és una proposta que reclama posar a la balança tots els aspectes i pensar, sobretot, en l’efecte que generaria. Quan ens han declarat la guerra la prudència no ens ha de fer traïdors. Tothom s’hauria de fer una pregunta gens retòrica: ¿no hauria de preocupar-nos (a qualsevol docent, pare, mare o estudiant) coincidir amb l’opinió i el rebuig de la consellera responsable d’aquest fracàs educatiu? Jo, amb ella, no aniria ni mort de fam al forn del cap de cantó. I una de més socràtica: ¿no hauria de preocupar a qualsevol membre de la FAPA, del PSIB, del PSM, de l’OCB, de CCOO, d’UGT, de l’STEI, de la CEPC, de l’AELC i de tantes altres entitats, desdir-se del pronunciament a favor de l’aprovat general que, en circumstàncies molt menys adverses que les actuals, varen decidir? Tan efímers són els posicionaments? Tan incoherents? Tan gegantina és la reculada en només una dècada? L’aprovat general és un acte revolucionari i valent de plantar-nos, just a finals de curs, talment com ens vàrem plantar quan va començar. És un crit contra l’abús del mal govern, contra una irrupció violenta de la política sobre l’educació, és el crit de finals de curs: PROU!
(*) Publicat en dos articles al Diari de Balears els dies 22 i 23 d’abril de 2014
A punt d’iniciar-se el curs escolar, vull adreçar-me als equips directius de les illes Balears i Pitiüses, apel·lant al seu sentit de la professionalitat, la responsabilitat i la solidaritat, i vindicar una acció col·lectiva que, ben segur, esdevindria eficaç i situaria l’assumpció de responsabilitats sobre les persones que han generat la situació de desgavell que dinamita l’essència dels valors educatius.
* * *
Fa un parell d’anys, circulava un acudit punyent sobre el sentit de la responsabilitat. Deia que un director d’un institut, estressat i a punt de depressió, agafava la baixa i anava a ca un parent a foravila. El metge li havia dit que fes feines de camp per evitar pensar en l’escola. L’amo de la finca li donava feines que el director feia amb diligència i encert: transportar menjar als animals, llaurar, llevar herba… Un dia el varen dur davant d’un claper de pedres i li varen dir: “D’aquestes pedres, les que siguin més grosses d’un meló normal, les deixes aquí mateix. Les altres, les tragines fins al portell.” Passaren els dies i el director no donava senyals de vida. Aleshores, l’amo el va anar a cercar i el va trobar assegut, mig absent i embambat, mirant el caramull de pedres. Quan el va escometre per demanar si estava bé, el director va respondre: “Encara no estic preparat per prendre decisions”.
En aquesta vida, una de les coses pitjors que poden passar és perdre el do de l’oportunitat. Deixar passar els trens que van al futur, per inacció, estalona les persones i fa recular el progrés. La màxima que recomana abstenció davant del dubte aboca a l’immobilisme. El món no caminaria mai de refugiar-se sota el paraigües de la prudència. Els canvis socials arriben gràcies al dinamisme. Cada dubte que l’atzar ens posa al davant, obliga a escollir. És cert que cada elecció comporta una renúncia. Les persones intrèpides són les que miren de no perdre el nord i saber quins són els objectius a assolir. Les altres persones, les que amb excuses de mal pagador argumenten el seny, la moderació o un malentès sentit del deure, són les que miren al costat i fan els ulls grossos per egoisme i comoditat. Al cap i a la fi, el laisser faire, laisser passer és una pràctica que, entre silencis, permet esquivar la presa de decisions. D’aquesta gent, n’hi ha a rompre. És la que fomenta la mediocritat col·lectiva i abarateix el somni d’una lluita permanent a favor d’un món més just i solidari. Just i solidari!
Els qui defensam els valors de la Revolució Francesa, simbolitzats en la germanor, la llibertat i la igualtat, sabem bé que el principal enemic d’aquests valors és malentendre el concepte de l’autoritat i enaltir el sentit, prou diferent, del poder. Això sol passar als qui no saben destriar entre la jerarquia i la responsabilitat. Confondre els dos termes arracona els equivocats dins d’una torre d’ivori i els allunya de la comunitat de la qual se senten tutors. És sabuda la frase, atribuïda a Napoleó, que diu que la millor prova per saber com és una persona és dotar-la de poder. Un guardacotxes amb una gorra o un braçalet pot sentir-se tocat d’una “superioritat” que ultrapassa la feina. Es diu molt dels religiosos que, a les seves ordres, tenen la figura dels superiors. També dels militars: “li han pujat els galons (o les estrelles) al cap!”. El cert és que no hi ha “feines de responsabilitat” o, millor dit, totes ho són! O és que n’hi ha “d’irresponsabilitat”? Quan a una escola algú fa esment als “llocs de responsabilitat” fent distinció amb la resta de l’equip professional és, no ho dubteu gens ni mica, un classista. Si un director parla “dels meus professors” és un pretensiós i un paternalsita. Si, per ocupar una plaça amb unes funcions de vigilància i control se sent superior, senzillament és un imbècil rematat. Sic transit gloria mundi!
Ara les directores i els directors, les persones que ocupen les secretaries o són caps d’estudis dels centres educatius de les illes Balears a punt d’encetar el curs escolar, amb les honorables excepcions de les persones que recentment ja han dimitit el càrrec i que em mereixen reconeixement i gratitud, tenen a les mans una arma potent que ben utilitzada seria una eina eficaç per aturar el desgavell provocat pel mal govern que patim. Quan l’Assemblea de Docents s’ha sabut organitzar i mobilitzar per plantar cara contra l’abús; quan el Tribunal Superior de Justícia de les Balears ha suspès, ni que sigui com a mesura provisional, la imposició del TIL; quan el govern, contra el sentit comú, contra el poble i contra els jutges s’ha encastellat en la defensa numantina de la desraó, les direccions dels centres educatius no poden romandre absents o amb mesures ploramiques de súplica. La defensa ha de ser proporcionada a l’atac rebut. És el moment de dimitir. No hi valen mitges tintes, ni mesures que no passen de ser un pegat foradat. Cal una resposta diligent i eficaç: rompre amarres!
Abans d’argumentar els motius, és important aclarir quin és el paper jurídic dels equips directius dels centres escolars, perquè possiblement moltes de les persones que ocupen aquests llocs no s’han demanat quina és l’essència del seu càrrec. Què són? Què representen? Doncs bé, són “delegades” del Govern. Són, en definitiva, la representació directa de la consellera d’Educació. Són, per dir-ho més clar, “la conselleria”! Si això és així, i ho és, quin sentit té limitar-se a demanar la dimissió de la consellera? No veuen que estan reclamant la seva pròpia dimissió? Doncs, ni que fos per coherència i per intel·ligència, s’haurien de negar a ser allò que representen. Mantenir-se en el lloc és estalonar i avalar el TIL i totes les polítiques de la conselleria i del mal govern. És enllaçar-se amb els qui ens posen el dogal!
Motius per amollar les claus n’hi ha a balquena, però els arguments bàsics són senzills i clars. En primer lloc, aquestes persones són unes assalariades, exactament igual que la resta del professorat per més que amb una prima afegida com a complement miserable al seu paper de majorals i capatassos. Si són assalariades, treballadores en definitiva, com així no s’han pronunciat en relació a una convocatòria de vaga en curs? El silenci els catapulta a la torre d’ivori que, mai de mais, no haurien de voler habitar. En la seva condició laboral no poden romandre callades davant d’una aturada general, perquè són part d’aquest col·lectiu. En segon lloc, com a líders del model educatiu davant del claustres, dels consells escolars i, per extensió, davant de tots els professors, davant de tots els alumnes, davant dels pares i, en general davant de tota la societat, han de predicar amb l’exemple. Això vol dir que si hi ha mesures injustes han de ser les primeres en rebotar-s’hi. Si hi ha una aturada general, han de ser les primeres en plantar-se. Què esperen? Jugar amb subterfugis de terceres vies és fer l’estruç. S’han de posar no només al costat, sinó al capdavant de la revolta contra els abusos! En tercer lloc, però no menor que els anteriors, com a caps visibles del sistema educatiu han de fomentar els valors de cara als companys de feina, de cara als alumnes, de cara als pares, de cara a la ciutadania. Valors com la defensa de la llengua, de la cultura, d’un model d’ensenyament que s’orienti a la formació de les persones que reclami el respecte, la convivència, la socialització dels infants, la dignitat, el compromís, la solidaritat… Un model que rebutgi i s’oposi amb contundència a les imposicions, als abusos, a les mesures irracionals… No ho volen veure?
Hi ha molts més arguments per fer l’acció que resultaria determinant: brindar suport a la convocatòria de vaga (ep, i fer-la!) i dimitir el càrrec. No només per solidaritat amb les persones que són objecte de repressió, amb les que ja han dimitit i amb el conjunt de professors i alumnes que ja han dit no. No només per ètica, com a resposta a una ingerència política, forçada i sense diàleg a la tasca educativa. No només per dignitat, com a manifestació clara de rebuig a les mesures dictatorials i a la burla grotesca d’esquivar una sentència judicial amb un decret de rebel·lia, preparat d’amagatotis i ficat amb calçador. No només per pur sentit de professionalitat. No només per defensar el treball en equip i no les conductes individualistes. No només per recolzar la gent compromesa i no l’esquirolatge i el col·laboracionisme. No només per no avalar la política de la conselleria i defensar el diàleg i la negociació efectiva com a mètode de millora. No només per estètica per tal d’evitar caure en posicionaments corporativistes i classistes de les persones que ocupen càrrecs o, més gràfic encara, per no haver de rebre la crítica que els acusa de ser persones aferrades a una cadira. No només per deixar clar que tenir aquests càrrecs de panfontenta no és l’única cosa important de les seves vides. No només per poder mirar als ulls de tothom (mestres, pares, alumnes i ciutadans) i saber-se part implícita de la comunitat. No només per situar-se al costat del Dret internacional i de la Declaració Universal dels Drets Humans a favor d’un ensenyament de qualitat i sense adoctrinaments. No només per tot això, que també, sinó essencialment per una qüestió de sentit comú i, si ho voleu més proper i humà, per pur sentit de l’elegància i de la decència!
Contra aquest sac de motius i de raons, les rèpliques són excuses com un sac buit que no s’aguanta dret. L’única que circula és que, si dimiteixen, la consellera designarà a dit gent de la seva corda. Aquest argument és, per dir-ho sense eufemismes, pornogràfic! D’una banda, perquè s’alimenta de la teoria del classisme. La Codorniz, en un dels seus celebrats acudits, mostrava un general a un balcó d’una plaça que cridava: “¡O yo o el caos!”. La gent del carrer responia: “El caos! El caos!”. Aquest sentit de creure que la seva presència evita mals majors és ridícula, perquè allò que fan és fer costat al mal major. L’argument dels qui diuen això, amaga en el rerefons un concepte vanitós que pretén projectar l’avís que si abandonen, la cosa anirà molt a pitjor. Ai, santa innocència! Quin sentit de l’arrogància! I si fos vertaderament així, què? El cementiri està ple de gent que es creia imprescindible! L’excusa que si dimiteixen, la consellera omplirà els centres de directors del seu color no s’aguanta, perquè amb aquesta conducta ells ja fan i són el seu color! D’altra banda, se sap que algunes de les persones que han dimitit, han vist com la consellera els nomenava “en funcions”. És per això que no dimiteixen els altres? Quin sentit té? No serà que, en el fons, n’hi ha que estan molt cofois amb el càrrec? No serà que pensen que si dimiteixen, en tornar fer eleccions ja no tindran el suport del col·lectiu que han de representar? Creuen que així s’asseguren el lloc? Segurament hi ha casos que pugui ser així, però en general tinc l’absoluta convicció que passarà tot el contrari. Qui voldrà votar a qui els hi hagi girat l’esquena?
Ara, les persones que ocupen llocs claus en els centres escolars són a l’estació davant del tren. Als vagons veuen pujar els seus companys, els seus alumnes, molta de gent que veu que cal allunyar-se d’aquest desgavell palplantat per un govern ineficaç i impositiu. Hi ha dues opcions, fer costat als enemics de l’escola que polititzen i crispen l’educació o d’abandonar una estació que no va enlloc i partir de quatres amb els col·lectius que haurien de liderar. Dues opcions: solidaris o solitaris. Dues opcions: fer pinya amb tot el sector de l’educació i voler ser part de la mata de jonc o anar a la seva! Dues opcions: situar-se amb els de baix o amb els de dalt, perquè és prou sabut que no es pot ser mai criat de dos amos. Si, tot i les argumentacions, tenen dubtes de consciència, encara poden fer una darrera acció que, a més, s’emmarca en el concepte de treball en equip i en el respecte a l’esperit democràtic: sotmetre la seva continuïtat al col·lectiu laboral dels seus centres en votació secreta i acatar el resultat.
Dia 13 comença el curs escolar i dia 16 la vaga indefinida. Vull reiterar el clam a favor d’aquesta vaga i animar els equips directius dels centres escolars a dimitir els càrrecs. L’objectiu ha de ser que la conselleria repari les accions repressives iniciades, suspengui l’aplicació del TIL i s’assegui a parlar amb els representants del món de l’ensenyament i, amb els assessorament tècnics pertinents, analitzar conjuntament les millores a aplicar sobre el model educatiu. La vaga i la dimissió representen una oportunitat immillorable per oposar-se al desgavell i, sobretot, perquè assumeixi les responsabilitats (polítiques, però també socials) qui ha generat la situació. Són (hi som tots!) davant d’una cruïlla que ben resolta pot potenciar una solució ràpida i eficaç. Es tracta, en definitiva i sobretot, de prendre decisions i deixar d’albirar sense fer res un caramull de pedres!
Aquest proper diumenge Catalunya decidirà la composició d’un govern que, a l’horitzó, té la tasca de bastir el model d’estat. Com a català de Mallorca, sense dret a vot, he fet un seguiment d’una campanya que, dissortadament, no es pot dir catalana, perquè ha estat tant o més espanyola que altra cosa. Les ingerències, les provocacions i la guerra de les clavegueres del govern de Madrid han demostrat que, avui, el GAL és una cosa més refinada i subtil, però tan bruta com sempre.***
El collage que il·lustra aquest comentari, l’he elaborat amb il·lustracions de l’època referides a Francesc Macià (Catalunya, 1859-1933). Els dibuixos resumeixen els atacs que va patir, de manera especialment intensa durant la negociació de l’Estatut d’Autonomia de Núria, cepillado per les Corts espanyoles (*). L’acusaren d’abocar el poble a la quimera de travessar el desert, de violent, agressiu, corrupte, foll… El caricaturitzaren de Napoleó, de Quixot, de card, de menja-nins, d’anar (al costat del poeta Ventura Gassol) més sol que la una i, fins i tot, l’acusaren de nazi. Encara avui indigna veure el dibuix de la revista de la CNT de novembre de 1933, mesos després de l’arribada d’Adolf Hitler al poder i un més abans de la mort de “l’avi”, que presentava Macià convertit en una esvàstica. Vergonya i misèria que, si més no, reclamaria una reparació pública del sindicat més popular i autogestionari de l’època, tan errat de comptes i tan manipulable pel discurs dominant com qui més. De fet, la documentació ha demostrat que el sindicat estava farcit d’infiltrats pagats amb els fons reservats de l’estat.
Ai,, les hemeroteques! Macià escarnit per la CNT
De la mateixa manera, encén la sang recordar que al llarg de tot el viatge de la Comissió de l’Estatut, des de Barcelona a Madrid en tren, just deixar les terres catalanes, es trobaren, a totes les estacions, pintades de “Muera Macià”. Sense cap vergonya, des de les institucions públiques espanyoles, es reclamava la mort de l’Estatut que havien votat els catalans.
Els demòcrates respecten la voluntat del poble
És de justícia recordar, com a fet positiu, la reclamació d’alguns diputats illencs, amb Gabriel Alomar (Mallorca, 1873-Egipte, 1941) al capdavant, per tal que les illes Balears i Pitiüses, en tant que catalanes, fossin beneficiàries de l’Estatut de Catalunya. En canvi, no ho paga esmentar tot el que es va escriure per devers Espanya sobre Catalunya i els catalans. No ho paga revisar tot el que varen dir els líders polítics espanyols durant el debat. No val la pena, perquè ara, aquest mes de novembre de 2012, n’hem patit i repetit la mateixa història d’intolerància, de manipulació i de falsedat. Infàmies, injúries i calúmnies que la (in)justícia espanyola tracta, no ja amb benevolència, sinó amb una impunitat d’escàndol. Això s’ha repetit talment i es repetirà mentre Catalunya no es desempallegui de l’oprobi i la cadena colonial. A Artur Mas se li ha dit exactament el mateix que es va dir a Macià i que resumeixen els dibuixos anteriors: violent, quimèric, nazi… La història, ai las!, sempre tan cíclica i previsible!
És sabut i demostrat que tots els processos d’independència dels pobles van associats a un líder: Bolívar, Martí, Ghandi… És lògic que a Espanya li faci molta més por un símbol humà que no un partit polític. Per això, l’objectiu prioritari ara mateix és el de destruir Artur Mas. De fet, els preocupa molt més que Bildu, el PNB, ERC o CiU. Fins i tot, més que SI o les CUP. No hi haurà treva fins que Espanya, amb complicitats vergonyants i irresponsables d’alguns insensats del país (molt possiblement infiltrats, quintacolumnistes, franctiradors i botiflers), assassinin Mas políticament, tal com dinamitaren, fins a la seva mort, la imatge de Macià.
Al llarg dels dos darrers mesos, un emmascarat Stas Radziwill (nom usurpat a un difunt amic de la família Kennedy) s’ha esmerçat en inventar mentides, injuriar, calumniar i difamar persones. Des de les pàgines de Libertaddigital (quin cinisme que utilitzi la paraula llibertat qui atempta contra ella cada dia), el personatge adscrit al web de Jiménez Losantos ha publicat un article setmanal que delata una planificació i una premeditació molt calculada. La simple lectura dels títols ja és prou eloqüent:
17-10-2012 Los millones de Narcís Serra i el palacio de Maragall
31-10-2012 El viaje de CiU del franquismo al independentismo
07-11-2012 La corrupción acorrala CiU i Artur Mas contra las cuerdas.
Acusar (sense proves) de corrupte i, encara pitjor, de franquista Artur Mas és, només, l’anècdota d’aquesta gran persecució. Cap ni un d’aquests articles, elaborats amb mentides manifestes i de manera ignominiosa, no resisteixen la més mínima anàlisi d’una persona amb dos dits de seny. Són pura escòria! A més, es nodreixen (els nodreixen) de comentaris que informen de fets delicitius i, per tant, haurien d’obligar la intervenció de la Fiscalia per tal de localitzar els autors i, només si hi aquests aporten proves, investigar. En canvi, allò que es fa és difondre la infàmia. Justament, des de finals del mes d’octubre, varen començar a llençar-se invectives sobre l’existència de comptes corrents a Suïssa d’Artur Mas. La cosa va d’aprofitar l’actuació (com a mínim maldestre) del fill d’en Pujol per emmerdar-ho tot. Pujol representa el passat i no és just atribuir els actes d’un a un altre. Com així ningú no vol investigar la gran i sospitosa fortuna de Felipe González? L’objectiu és Artur Mas. Just començar la campanya electoral, El Mundo va transformar alguns dels comentaris anònims en un “informe policial”. Què va fer el govern espanyol? Naturalment, en plena campanya, apuntar-se al carro de la infàmia i, lluny de desmentir els informes (que, a requeriment del Tribunal Superior de Catalunya, reconeixen que no han trobat), lluny de situar-se al costat dels calumniats i defensar la presumpció d’innocència de qualsevol estat de dret, s’apunten a fer el joc (i la bona) a Pedro J. Ramírez per anunciar que s’investigarà el tema i, no satisfets encara, diuen que qui ha d’anar davant la Fiscalia no és qui difama, calumnia i injúria, sinó qui té comptes a Suïssa, predeterminant una culpabilitat no demostrable i associant-se amb la ignomínia. Aquesta reacció, però, els delata del tot, perquè demostra que el periodisme groc és un dels braços armats dels serveis d’intel·ligència espanyols; les seves millors rates de claveguera.
Quan els ministres espanyols i el president del seu govern, proclamen creure més en la paraula d’un tribulete maliciós que en la del president de Catalunya, certifiquen que ja hem traspassat la línia del no retorn. Això no obstant, hi ha gent del país que fa el joc de manera barroera a les infàmies. Aquesta és una de les tècniques que utilitza un periodisme sense ètica ni deontologia al servei de els clavegueres d’Espanya: moure guerra entre els catalans per provocar l’enfrontament intern; les ganivetades de negres. Dissortadament, tenim genteta amb un coeficient mental tan baix que cauen en el parany. És la típica genteta que diu allò de “això de demanar un estat propi és per amagar altres coses” o “quan diuen que hi ha tot això, qualque cosa hi deu haver” o els qui és beuen com a certes les injúries i les calúmnies i fan el joc a l’objectiu d’Espanya. Res que es pugui demostrar. Les insídies, però, són tan nefastes com les infàmies, perquè sempre n’hi ha de bona fe que mosseguen l’ham. Uns altres, revestits d’aparent puresa, es mostren amb pretensions democràtiques a favor d’extirpar de la vida política tot allò que és qüestionat, sense destriar qui és que qüestiona i amb quin objectiu ho fa. Amb el que ens estem jugant de cara al futur en defensa dels dos drets més bàsics i fonamentals de qualsevol poble (el de conèixer el seu passat i decidir el seu futur), sembla mentida que hi hagi gent que s’hagi apuntat a remolc de les informacions fabricades des de les clavegueres de l’estat colonitzador. Santa innocència! No voler-ho veure és fer l’estruç i, si es veu i no s’actua, és ser còmplice de la maquinària del joc brut. L’objectiu és MATAR ARTUR MAS!
Si algú té present la pel·lícula Ghandi, recordarà l’escena quan el general britànic li diu: “Com pots defensar aquest poble mig despullat on tothom és corrupte?”. Us sona? I la resposta de Ghandi? “M’estimo més ser governat pel més despullat i corrupte del meu poble que pel més elegant universitari britànic que mai no ens sabrà estimar ni ens voldrà respectar”. On vull anar a parar amb tot això? És molt senzill.
Vivim un moment transcendental en el camí cap a la llibertat del poble de Catalunya; d’una part del territori nacional, si més no. A les eleccions d’aquest diumenge, 25 de novembre, hi ha en joc la definició a curt termini del model d’estat i, molt concretament, el compromís de fer una consulta al poble de Catalunya perquè pugui expressar lliurement i democràtica la seva voluntat. És evident que hi pot haver diferències en el mètode i en el calendari, però aquest és el bessó i la clau d’aquestes eleccions. Hi ha dos blocs molt clars. D’una banda, CiU, ERC, SI i les CUP (sense oblidar les generoses retirades de Reagrupament i Democràcia Catalana) a favor de fer de Catalunya un nou estat europeu, lliure i sobirà. De l’altra, els que, també amb diferents discursos, malden per mantenir Catalunya aferrada i sotmesa a Espanya: PSC (PSOE?), PP i Ciudadanos, el bloc de l’unionisme, autèntics agents d’aquella joseantoniana “unidad de destino en lo universal”. Com a cas especial d’indefinició estratègica i d’ambigüitat calculada, cal esmentar ICV obsedits en reduir el discurs electoral als eixos socials per apuntar-se al carro de les informacions de la premsa espanyola exigint a Mas que dimiteixi. Això, per complicar-ho més encara, sense oblidar els cagadubtes (si no una altra cosa molt pitjor) de la tropa de Duran Lleida (on la duran?) que actua amb una permanent deslleialtat amenaçadora d’una ruptura de la coalició que abocaria l’històric partit a l’extinció. Segur que, amb les urnes, tothom haurà d’adequar-se a la voluntat del poble català. És evident que el primer bloc, el sobiranista, i el segon, l’unionista, representen els dos mateixos blocs que hi ha al País Basc, com es va demostrar a la darrera legislatura amb els anomenats “constitucionalistes”, nom que pretén dissimular, eufemísticament, allò que en realitat són: ultranacionalistes espanyols. Com pactaren allà? No hi ha res que s’assembli més a un espanyol d’esquerres que un espanyol de dretes.
Aquesta és la situació. Espanya vol matar Artur Mas, perquè simbolitza Catalunya. Ja va fer el mateix amb Ibarretxe, perquè era matar el País Basc i, de fet, des del punt de vista del procés nacional d’Euskadi, la reculada va ser gran. Fixau-vos quin és el seu objectiu bàsic: matar els líders que puguin representar les nacions que volen sotmeses. Els anys 1931-1933 el crit era “¡Muerte a Macià!”. Ara no gosen dir-ho, però fan el mateix: insulten, menteixen, manipulen, escampen insídies, sembren la por i, sobretot, incentiven el guerracivilisme entre catalans, fomenten les lluites internes, activen els quintacolumnistes, donen ales als falsos universalistes, afuen els seus aliats internacionals, amenacen amb els tribunals que controlen… Contra això, què ens cal fer als qui volem albirar el futur des de la talaia de la llibertat? Bàsicament tres coses. La primera és no difondre informacions que vagin contra els catalans. Al contrari, cal aturar-les i evitar fer el joc als enemics que cerquen incidir negativament sobre la campanya electoral. La segona cosa, és votar en consciència aquella de les quatre opcions (CiU, ERC, SI o CUP) que més satisfacció personal ens produeixi. La tercera i darrera, tenir present allò que diu el biògraf de “l’Avi”, Josep Carner-Ribalta (Balaguer, 1898 – Califòrnia, 1988): “Quan algun col·laborador es queixava del caràcter dels catalans i criticava Catalunya o la seva gent, Francesc Macià el tractava amb menyspreu i commiseració. La gran força de l’Avi va ésser mantenir una fe indestructible en el poble de Catalunya”. Doncs, això, ni més ni pus! Diumenge comença un procés que no tindrà ja marxa enrere. És evident que ens amenaçaran amb les plagues d’Egipte i que ens posaran tots els pals a les rodes. Dels atacs d’Espanya (de la seva premsa, del seu banc, dels seus tribunals, de les seves institucions, dels seus aliats internacionals…) no cal preocupar-se. Faran el mateix que varen fer amb Francesc Macià. Alertau-vos, en canvi, dels atacs interiors. No dubteu que, al darrera, sempre hi ha un laboratori d’intel·ligència per intentar la vella i exitosa màxima del DIVIDE ET IMPERA. No oblideu que a Ghandi no el varen matar els anglesos!
CIUTADANES I CIUTADANS DE CATALUNYA, VIA FORA!
Vg. també: Què diantres és això de l’autoodi?
a http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=225551
(*) Us sona això?
1932. Un Estatut retallat. La història és cíclica. Quan n’aprendrem?
Al final, un Estatutet que, tanmateix, varen suspendre l’octubre de 1934. Us sorprendria que, amb qualsevol pretext, ho fessin ara de nou?
El desprestigi de la (in)Justícia espanyola no té aturall. La dimissió del president del Consejo General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, Carlos Divar, ha vingut forçada per l’opinió pública escandalitzada de veure com, a l’epicentre d’una crisi econòmica gegantina, pagava viatges i vici amb doblers públics i, una vegada destapat, s’aferrava a la cadira. Res de nou! Espanya té el corc al cap: els Borbons, el cap de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, el Director del Banc d’Espanya, Mariano Rubio i una tirallonga de jutges confirmen la tesi psicològica del piròman que es fa bomber.* * *
El ridícul que el jutge Del Olmo va brindar al món el juliol de 2007, arran del segrest de la revista EL JUEVES, per un acudit sobre el qui espera ser Felip VI i Letícia Ortiz, és similar al del jutge que va retirar la custòdia a una mare per la seva orientació sexual, la del que va absoldre un violador, perquè la dona agredida estava separada i portava minifalda, o la conducta, típica de tribunals colonials, de premiar els cuetes i delators amb absolució si acusen (tant és si no hi ha proves!) als seus superiors, com hem vist a Mallorca aquests mesos. Un cas concret de cíclica i contumaç persecució ideològica és el que pateixen Jaume Sastre i Josep Palou; una persecució que esquiva l’article 39 de la Declaració Universal dels Drets Humans. O la que provoca que, encara avui, a les presons espanyoles hi hagi persones tancades per “delictes d’opinió!”. I després, els governants tenen la barra d’exigir a altres països la llibertat dels presos polítics!
Obsessionats en la funció inquisitorial, els jutges espanyols perden la prioritat de les seves funcions. Si volem que exerceixin les seves competències, no hem de voler oblidar l’assassinat d’una nina a mans de qui no era a la presó per la desídia d’uns hipotètics professionals de la judicatura. I pobre del qui digui allò que pensa, perquè li pot costar el patrimoni com li va passar al batle de Jerez de la Frontera per dir que “La Justicia española es un cachondeo”. Són una gent, aquesta de la toga que pagam els catalans, molt corporativista i que fa de l’ofici un circ mentre es recrea en el poder de fer la maça i el cullerot. En tot cas, la credibilitat de la Justícia no es recobrarà a cops de sentències repressives, sinó amb seny de bèstia vella. Costarà molt recobrar el prestigi social, perquè la justícia espanyola no prioritza la Justícia; allò que defensa de bon de veres és Espanya.
He estat testimoni massa vegades (i, involuntari protagonista) de veure com un jutge coercia drets civils. Com vaig explicar a l’article anterior, l’abril de 1986, arran d’un judici que girava a l’entorn de la Llibertat d’Expressió, vaig ser notícia per haver fet una cosa tan senzilla com parlar en català i ser amonestat pel jutge que, en comptes de protegir els meus drets, em reclamava “educación y cortesía”. Més de 12 anys després, quan el qui va ser Director General de Recursos Hídrics, Antoni Rodríguez, iniciava una declaració en català, vaig ser testimoni com el jutge l’increpà cridant: “¡A mi me habla en castellano que yo no soy bilingüe!”. Tot plegat, recorda l’article de La Veu de Mallorca que, ja a l’any 1900, deia: “On se fan aqueixes lleis tan injustes que sols serveixen per baldar-nos? A Madrid, a la Península. D’on vénen aquests senyors que difícilment entenem i que sempre ens demanen cèntims? De Madrid, de la Península. D’on vénen tants de nombraments de ses persones més ineptes i gandules? De Madrid, de la Península. D’on vénen aqueixes sentències que sempre donen la raó als qui comanden? D’on ve tot això que pertorba sa nostra vida? De Madrid, de la Península. Tant de bo que mai no haguéssim tengut ni contacte amb els seus representants!”.
El tractament colonial que patim és més que evident en l’àmbit de la Justícia. Parlar de Justícia Espanyola sona igual a l’expressió “cercle quadrat” o “intel·ligència militar” que Groucho Marx considerava un contrasentit aberrant. El jutge Del Olmo, en el cas de la revista EL JUEVES, va provocar l’efecte contrari al desitjat i, amb el segrest, va multiplicar la difusió de la vinyeta que, encara ara, circula per la xarxa. A més, va palesar el rostre de la caverna de la judicatura, de la “brunete mediática” i d’alguns polítics tan monàrquics com el rei de copes. El Govern Espanyol hi va pegar de morros i, a la vista de la primera patinada i la reacció popular, la ministre i vice-presidenta Maria Teresa Fernández de la Vega va practicar la marxa enrere en públic i es declarà contrària al segrest. Tanmateix, ja havien quedat tots en evidència: la família reial, el poder judicial i el poder polític. El descrèdit democràtic era i és colossal.
Hi havia un referent recent que deixava tothom (família reial inclosa i mai millor dit) amb el cul a l’aire. La general condemna del món civilitzat a la censura dels acudits sobre Mahoma delataven que, a ulls dels jutges espanyols, era més condemnable l’escarni als seus prínceps terrenals que no al profeta d’uns altres! Fer befa de la fe i dels mites, per tant, és tolerable o no en funció de l’espanyolitat dels mites i de la fe. Si la burla fos a Jesucrist el jutge canviaria d’opinió en relació a Mahoma. Igualment, si l’acudit fos a costa de Carles d’Anglaterra també canviaria la decisió de segrestar la revista. Ja tenim, doncs, la Justícia fent parts i quarts; és a dir, ja està inventada la Injustícia espanyola! A Jutges per la Democràcia se li ha girat feina de valent… clar que, tampoc no els hem sentit escainar gaire davant d’una sentència que anul·la una llei plebiscitada pel poble! Un fet insòlit arreu del món civilitzat!
La tradició de matar al mensajero (o la de la maté porque era mía) fa part intrínseca de la cultura hispana (més antagonismes). La història relata i delata l’habitual reacció violenta contra les llibertats que ha practicat sempre l’ultra nacionalisme radical d’opressió: l’espanyol, per dir-ho clar i llampant!
El setmanari satíric El Cu-cut! va publicar el dibuix de Junceda que il·lustra aquest article. El diàleg innocent entre un militar i un civil de la vinyeta fa esment al sopar celebrar al Frontó Comtal de Barcelona dia 18 de novembre de 1905, arran del triomf electoral de la Lliga Regionalista. Es publicà dia 23 de novembre de 1905 i la nit del 25 al 26, dotzenes de militars espanyols assaltaren i cremaren el local del setmanari humorístic i la redacció del diari La Veu de Catalunya. El govern lluny de condemnar el sabotatge, va elogiar els autors, va suspendre les garanties constitucionals i, per enfortir la injustícia espanyola, elaborà i aprovà la Ley de Jurisdicciones que convertia en delicte exhibir la senyera i donava competència sobre els símbols catalans a la jurisdicció militar espanyola.
Arran d’aquell abús, un coronel de l’exèrcit, Francesc Macià, va abandonar la milícia resolt a lluitar, com a única solució possible, a favor de la independència. Ironies! L’exèrcit i la justícia havien provocat l’efecte contrari. No debades, la repressió és la poció màgica que estimula l’ànsia de llibertat! Que tot això és cosa de fa més de cent anys? Ha! Ha! Ha! En parlarem un altre dia!
Algú ha dit que la separació de poders que clarifica l’Estat de Dret a Espanya té un cicle ben clar: quan el Govern no té prou poder, afua la Justícia; quan aquesta perd el Dret, s’aplica la Milícia! Fins i tot el republicà Manuel Azaña ho va ratificar quan va dir: “Es una ley de la Historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años”, confirmant que no hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. Llàstima, però, per a tots ells que el seu cicle hagi prescrit. Han perdut el tren de la Història! La injustícia suprema no pot ser permanent i ara ja no són temps de bombes. L’humorisme militar no fa gràcia als demòcrates. Espanya ha demostrat que no és, només, un cercle quadrat i, per tant, d’impossible assimilació geomètrica. És, sobretot, un cercle tancat. Justament per això mateix ens cal, amb segell d’urgència, fer-li un forat de gat! O, si ho preferiu, de moix! El cas és tocar el dos i cadascú que faci els comptes a casa seva!
La bona nova de la setmana ha estat l’arxivament de la instrucció de la Policia Local de Felanitx contra un jove, fill del poble, acusat injustament i falsament per gent sense dignitat ni credibilitat.
Dia 14 de desembre, el batle Biel Tauler declarava a UH: “El Ajuntament de Felanitx ve indicios de delito en los hechos acaecidos el día de Sant Agustí”. Després de la resolució, el mateix batle al mateix diari diu: “Nosotros acatamos la ley, nada más, el resto depende de la Fiscalía”. Quina llàstima, no? Qui va instar la Fiscalia més que la Policia Local a les seves ordres? Està el poble per tudar recursos públics? Per pagar denúncies inventades pels únics que varen exhibir violència i provocaren l’incident? Els “herois” d’aquell dia a punt de provocar una tragèdia!
QUINA TROPA!
Quan una cosa és molt lletja, molt lletja, solem dir que no té nom. Aquest no és el cas. Bé, és molt lletja però té noms i llinatges i la major responsabilitat recau sobre Biel Tauler, el batle que no defensa els fills del poble i, davant d’una resolució judicial que exonera un dels seus joves, l’únic menor d’edat dels qui pateixen persecució ideològica, en comptes d’expressar la seva felicitació pública a l’afectat, lluny de investigar si la denúncia tramitada tenia o no prou pes, lògica, coherència i credibilitat, ben alerta en disculpar-se amb la família per les moltíssimes molèsties (i costs econòmics) ocasionats, practica l’espanyolíssim sostenella y no emmendalla i reitera que va fer allò que tocava fer. No ha paït la resolució? Encara té l’agrura i la ressaca del darrer pregó de la Quica? Encara dura? Cara dura, molta de cara dura és el que hi ha, tot i que aquí solem dir barra i mijta! Mai a la història, fins ara, els felanitxers havien abominat de la llengua i la cultura del seu poble i ara, tant Biel Tauler com la seva protectora i predecessora, Catalina Soler (protegida de Jaume Matas, el progegit d’ Aznar), com la resta dels membres del seu equip de mal govern, ha negligit a consciència contra la llengua que el va alletar, talment un mal apèndix i satèl·lit del seu amo i senyor (2) Bausán.
Adéu siau, amigos para siempre!
El jove que ha vist reparada la innocència era l’únic menor entre els acusats en un informe malgarbat, tendenciós i amb una clara finalitat política. La pràctica totalitat de la dotzena de persones denunciades (totes excepte un bon poeta santanyiner) no només són de Felanitx (cosa que contradiu el batle que va dir que eren tots de fora poble), sinó que la majoria pertanyen als “Setze jutges” (*) que aquell mateix dia havien participat en el pregó de la festa, I sa quica diu que no!, que tant va irritar la gent del PP. Si se sentiren tan molests amb la crítica irònica contra la corrupció, els atacs a la llengua, el fiasco de les festes, la tudadissa de recursos públics, l’abús urbanístic, les concessions arbitràries, posar en risc el port i altres herbes enramellades amb pardalades ridícules com voler declarar el navegant Cristòfol Colom fill del poble (quan encara no ha restablert la plaça usurpada pel franquisme a Joanot Colom, l’instador del poble), deu ser que en aquell pregó s’hi veren retratats. Tan ben retratats que decidiren practicar l’art indigne de la venjança més barroera. Ells mateixos atiaren l’incident instant a crits l’actuació policial (“Meam si no fareu res! O no actuareu?”) i, després de l’animalada que hauria pogut provocar una estampida humana, un nou enterrossall, començaren una caça de bruixes i encarregaren la confecció de l’expedient als mateixos que feren ús de les seves armes. De res no serviren, les instàncies, cartes públiques, articles a la premsa, convidades a la sàvia rectificació, peticions a la reflexió i al seny de reconeguts columnistes de diaris (Llorenç Capellà, Matías Vallés, Andreu Perelló…), peticions de la gent, ni, tampoc, la sol·licitud de tots els altres grups presents a l’Ajuntament. Aferrar-se a la majoria absoluta és no saber que la democràcia és el govern de la majoria amb respecte a les minories; és, per dir-ho més clar i senzill, no ser demòcrata. Precisament per això, he dit i repetit des del dia de l’agressió policial, que aquest equip de govern serà foragitat a les urnes. Llàstima que manqui tant per a les eleccions, però està fet d’ells. Si el batle ha deixat la seva feina per dedicar-se professionalment a la política, amb aquesta conducta suïcida el 2015 perdrà bous i esquelles.
No havia passat una setmana de l’incident i l’exbatlessa, esposa d’un dels dos policies que ruixaren la gent amb esprais de gas, ja escampava els noms dels qui caurien. Els noms que circularen, amb dues excepcions, són els que finalment apareixerien a l’informe, aleshores encara per fer. El desembre ja va arribar la primera (i única fins ara) citació judicial a la família del menor, obligant a presentar-se a la Fiscalia, acompanyats d’un misser. La gent començà a mobilitzar-se. Es varen recollir fotografies i vídeos per veure si, realment, hi havia hagut qualque actuació censurable, a més de la de la irracional practicada per alguns policies. Res en absolut mostrava cap diferència amb els anys anteriors i, si n’hi havia alguna, era en contrast per la menor intensitat a la malmenada típica, quan els polítics passen sota el pal·li de la quica, de la gronxada com un balancí de Maria Salom, en comparança amb la magrejada que, dos anys abans, havia patit Francina Armengol o, l’ensabonada, molts més anys abans encara, a Maria Antònia Munar. Qui no vol pols que no vagi a l’era! Fa més de 20 anys que aquesta festa destaca per la participació ciutadana, per la crítica política, per la festa en llibertat. La gran majoria de persones, tant entre la gent felanitxera com la de fora poble que s’acosta (cosa que no passava abans) per Sant Agustí a Felanitx, considera aquesta festa tot un referent cultural, carregat d’ironia i d’alegria.; una expressió de llibertat d’opinió i d’exercici sa i fresc de crítica social i política. A qui fa nosa tot això és a la dreta més intolerant.
Ateses les amenaces de persecució del batle, es va crear el Comitè de Defensa de les Festes Populars i, sota la coordinació i feina eficaç de Felanitx en Moviment, s’arreplegaren dades i testimonis d’un nombrós grup de persones. Amb totes les imatges, amb les informacions i declaracions recollides, amb un seguiment especial a tots i cada un dels que figuren a l’expedient es va veure que no hi ha el més mínim acte de violència. Després es va fer el mateix seguiment especial a “les autoritats” i a tots els policies, des de la sortida del Convent, fins una bona estona després de l’incident que provocaren i la cosa ja no va ser igual. Les dues fotografies que il·lustren aquest comentari són prou clares. Tant la superior, amb una de les imatges de la ruixada, com la inferior del policia que es prepara per disparar. Des de la sortida del Convent, ja hi ha violència verbal per part d’alguna de les màximes autoritats, animant a la repressió policial. Naturalment, aquelles paraules irracionals varen ser obeïdes, també irracionalment, com si fossin ordres. L’autora de les hipotètiques ordes, encara va tenir la santa barra, d’envestir una mare (amb un fill manescal i un altre metge) per acusar-la de educar malament els seus fills. Ja farà tant l’acusadora! Que el temps no li hagi de recordar aquest menyspreu a una família carregada dels valors humans que ella no té i, ara ja, no tendrà mai.
Revisats i analitzats els fets, amb documentació, pulcritud, veracitat i tot detall, es desprenia que si hi havia un sol motiu d’obrir un expedient era per determinar les responsabilitats de la policia local. A banda que l’oposició ha estat pussil·lànime, perrquè, en exercici de les seves obligacions i funcions, hauria d’haver entrat amb més força a reclamar les responsabilitats polítiques de l’incident, el gran trágala, perquè va ser molt més que un despropòsit, va ser que el batle encarregàs instruir l’expedient als únics practicants de la violència. S’organitzà un comitè de defensa, es varen començar a cercar assessors jurídics i, en un tres i no-res, s’arreplegaren multitud de proves i testimonis que, si s’arriba finalment a judici, faran l’efecte de la força del judo. El daltabaix dels caçadors caçats serà de manual. Felanitx no s’ha arrufat; està en moviment! Les imatges d’aquell dia canten santa clara!
En el cas concret del menor exonerat, la prova de la persecució es verifica quan, d’entrada, no apareix a cap moment amb el seu nom, sinó com a “fill de XXX” i en boca d’una regidora que tampoc no surarà el 2015. A més tot són acusacions abstractes que no l’impliquen directament en cap falta ni, molt menys encara, en cap hipotètic delicte. Encara ara és l’hora que la policia local o el batle, als quals varen acudir la família a demanar els motius per haver acusat el jove, s’hagin de disculpar o, si més no, hagin donat cap resposta ni cap explicació. Mai, a cap moment. Només hi havia odi i ràbia. Ni el més mínim motiu de res!
UN INFORME POLICIAL DE PA AMB FONTETA
Quan el jove acusat de no se sabia què es presentà, amb sa mare i un misser, a la Fiscalia, varen poder llegir (a la fí!) l’informe policial. La redacció delata que l’autor i tots quants han donat el vist-i-plau a aquell pamflet, no superarien l’antiga EGB. L’expedient és totalment caòtic, enrevessat i més desbaratat que les branques mil·lenàries d’una olivera valldemossina. La primera sorpresa va ser que l’acusació contra el jove, sempre descrit com a “hijo de xxx”, era per haver estat “uno de los principales alborotadores” i només es fonamentava, amb presumpcions falses sense cap prova, en les declaracions d’una regidora i d’un regidor del PP; precisament, els dos a qui més els convendria callar ateses les seves divulgades activitats, amb expedients incoats en matèria d’infracció urbanística, ella, o de passar més gust per devers el Port amb la coca que amb el rubiol, ell. Dues persones sense altre carnet professional que el del PP, de baixa formació intel·lectual, acadèmica i, allò que és més important humanista. Més preocupades ambdues persones en el seu físic, en precipitada decadència, que no en la seva psiquis, en notable absència. Ambdues molt més indicades per estar (deixarem això de “fer feina”) a una barra americana, a un billar de barriada o a qualque altre lloc on no demanin el graduat escolar. Gent amb més silicona que sentit comú i amb massa més roba que vergonya!
Adéu siau, equip de mal govern!
La visita a fiscalia va servir, com a mínim, per tranquil·litzar la família i el misser. De fet, totes les persones que han pogut llegir l’expedient (de manera oficial o no), conclouen que sembla més orientat a evadir la responsabilitat de l’actuació policial que no a cap altra cosa (3), perquè, de fet, només apareix una única cosa hipotèticament punible, però que es podrà demotrar falsa, com és una declaració sobre una lluita d’un fantasma inexistent amb un policia a qui volien prendre la pistola. Té gràcia que algú mantingués una lluita amb algú que no va veure. I no el va veure, senzillament, perquè no existeix. I no existeix, perquè un seguiment minuciós amb els vídeos recollits del recorregut del declarant el deixarà en una evidència pública que ni s’imagina. No hi va haver cap “forcejeo” a cap moment ni amb ningú i tot va sortir d’un poeta creador de llegendes urbanes controvertides per provocar polèmica. Un relat més conegut que el tebeo i més vell que la picor. En definitiva, un parany, un garbellet, una llosa d’ocelló de branca trencada, que la policia va voler fer servir contra un fantasma. Mossegaren l’ham. L’única bubota és l’expedient que no s’aguanta de cap banda. Les acusacions s’han de provar i els invents i les especulacions es fan a casa i amb aigua oxigenada, no amb pistoles pel carrer.Reprenent el fil de la peripècia del pobre jove i la seva família, tal com els havien anunciat a Fiscalia de Menors el desembre, a mitjan febrer els tècnics citaren l’acusat i sa mare per tal de determinar, si finalment es demostrava la culpabilitat, quina mesura podia ser més positivament correctiva pel menor. Després de les preguntes de rigor on s’informa que l’al·lot no presenta cap problemàtica, ni escolar, ni social, ni psicològica, el tècnic explicà que hi havia tres possibilitats: anar a judici, l’arxiu del cas, cosa que no passa mai o la reparació, que consisteix en què el demandat demana perdó a la persona o institució agreujada. Però de què pot demanar perdó un al·lot que no ha fet res mal fet i que només volia fer festa amb alegria i en llibertat? Tot i les insinuacions d’intentar un acord conciliador i pusil·lànime, el jove va saber estar on tocava i defensar la seva dignitat amb convicció. Ben cara alta, va replicar que, de cap de les maneres, no s’inventaria ni declararia una falta, per descomptat cap agressió, que no havia existit i que, per tant, reclamava poder anar a judici i defensar-se. Al tècnic, tot i que intentava evitar el judici, se li va veure que entenia perfectament el jove. Malgrat que el judici ha de ser sempre la darrera alternativa, pel grau d’estrès al que se sotmet al menor i a la seva família, era evident que la voluntat de l’injustament acusat (ep, i molt possiblement injuriat, difamat i ultratjat amb l’expedient) era clara: volia anar a judici, aclarir qui l’acusa, de què, i no patir la desassistència que genera l’expedient a traïció que l’afecta a ell i a una dotzena més de persones (aquestes majors d’edat). El jove i sa mare s’acomiadaren del tècnic. Aquest havia d’elaborar el seu informe a la Fiscalia i aquesta dictaminar la resolució. Ha estat contundent: l’arxiu del cas sense cap reclamació.
MUTS I A LA GÀBIA!
La dita és sàvia! On són, ara, tots els que empinaren el carro? Ja s’ha vist que la reacció del batle ha estat tan patètica com tota la seva actuació en aquesta maniobra política. No, Biel Tauler, a qui fins aquell dia sempre m’havia adreçat com “el meu batle” no és el batle de tots els felanitxers. Meu no ho és perquè ha demostrat que és un sectari, un simple home de partit. El mal és que a les properes eleccions no serà el meu batle ni el de ningú, perquè el poble és savi. El seu rol, el de tot el seu grup municipal i el de la seva predecessora, els obligava a emetre una felicitació pública al menor. O és que el batle no s’ha d’alegrar que un fill jove del seu poble hagi estat exonerat per un fiscal que no ha vist cap delicte en unes acusacions inventades que ni tan sols identificaven cap persona ni cap fet? La reacció del batle i el silenci dels seus còmplices delata el seu animus sectari de persecució ideològica. Més encara, només per ètica, li pertocava exigir la dimissió dels responsables policials i dels autors materials de l’infecte expedient i, ateses les seves instruccions, presentar la seva d’immediat. A l’oposició, també li tocarà fer qualque reclamació més enllà d’un simple joc de conillons a amagar si no volen romandre al costat dels ara desautoritzats, a cost de la ciutadania i l’economia del poble. Al capdavall, els qui han de restar “muts i a la gàbia” no són els falsament imputats, sinó els falsos acusadors.
Són conscients els regidors que s’oposaren a reclamar la devolució de l’expedient quan, d’estraperlo i sense passar per una plenària municipal, es va enviar a Fiscalia, del mal que han fet? De la inquietud que han sembrat a una família inventant uns incidents que han merescut més versions que persones hi ha al poble? Són conscients de la profanació de la LOPD que han practicat, començant per l’exbatlessa que escampava noms arreu? Una exbatlessa, cònjuge d’un dels principals protagonistes de l’incident que, fins i tot, ruixà un regidor per l’esquena i el desafià a anar al jutjat de guàrdia… són conscients els dos conjuges? Són conscients tots quants varen fer llistes negres (d’aquestes que van afegint i llevant noms) de l’estil “el fill de…”, “la filla de….”, que estan participant del mateix joc que els feixistes de 1936? No, evidentment, la gent inconscient no és conscient de res. Només saben gratar ronya i moure abelles! Doncs, les picades per a qui les mou!
Ara la cosa s’està aclarint de manera diàfana i els “héroes” romandran ben desemmascarats. El PP va incitar una actuació policial irresponsable i perillosa. Després, encarregà un expedient a qui havia actuat malament (amb denegació d’auxili a algunes persones). Curiosament ara sí, i no com varen declarar el dia de l’incident, el batle i l’exbatlessa haurien de sentir-se avergonyits de ser felanitxers però per la seva actuació i no la del poble. Ara s’ha vist, en el cas del menor, que no hi ha res de res. Per no haver-hi, no hi ha ni cap falta ni cap delicte ni cap fet punible. Tot són invents. Bé, no! No tot són invents. Hi ha una violència provada. La fotografia que il·lustra l’article ho certifica. Hi va haver ús de gas contra una població que feia festa i més de 30 persones (menors d’edat algunes i dues dones embarassades) varen ser ateses al PAC de Felanitx per intoxicació. Una intoxicació que no provocà ni una sola persona de la dotzena que intenta penalitzar, via policial i judicial, l’actual equip de govern. Esperarem, pacients, el desenllaç final. De moment, la satisfacció de l’arxiu del cas del menor, convida la gent condreta a donar-li l’enhorabona, a felicitar la família i a sentir-se ben contents. Això és el que correspondria fer a qualsevol felanitxer de soca-rel.
.
UNA REFLEXIÓ FINAL
A banda de la reacció penosa del batle de no alegrar-se que la Fiscalia de Menors hagi arxivat l’expedient per no haver-hi el més mínim indici de delicte ni de falta, qui pagarà les despeses ocasionades a la família? Es farà càrrec el batle de la seva butxaca per haver provocat aquest cost en temps de crisi a una família dle poble? O ho pagarà la policia local que ha perdut el temps en aquesta persecució, sufragada amb doblers públics? Ho pagarà el PP com a únic grup que ha ha recolzat la denúncia? I els maldecaps que han creat? I les molèsties? I la inquietud generada? I el dolor infringit? Qui ho pagarà tot això? Biel Tauler, amb tot el seu equip de mal govern, delata fins a quin punt és uns pèssim gestor de la res publica i un mal batle. Malversar cabals públics, com bé han assenyalat sentències recents, no és només robar i embutxar-se doblers, sinó també fer un mal ús dels recursos. Està el poble de Felanitx per patrocinar campanyes de persecució ideològica? No, Felanitx no es mereix un discriminador com ell, ni cap dels mediocres que l’envolten, al capdavant del poble. Els varen avisar a temps. Aquesta caça de bruixes dividiria Felanitx i no tendria retorn. Se’n varen fotre! Són gent de brega i no de pau. Del seu pa, en faran sopes! L’any 2015, bona vela i barca nova! Potser obrireu els ulls i fareu funcionar la magrana? Vàreu ruixar el vostre poble i el vostre poble us dirà ARRUIX!
.
PER COMPLETAR I COMPLEMENTAR
.
Per a qui vulgui saber bé què va passar a Felanitx, a partir de l’incident que hi va haver davant del Convent el dia de sant Agustí, és recomanable llegir tres enllaços anteriors d’aquest mateix bloc per contextualitzar el que va passar a partir de dia 28 d’agost de 2011. El primer és la crònica no oficial, però per això mateix veraç, dels fets. El segon, el pregó de dues hores abans de l’incident, amb la transcripció escrita i, al final, l’enllaç amb els vídeos per qui ho vulgui veure i escoltar. El tercer, un article que recorda de quina pasta estan fets els bons felanitxers i com saben defensar el seu poble de qualsevol atac exterior¡, sigui d’una infanta d’Espanya o d’un expresident prepotent de l’estat que, amb la complicitat de gent renegada, ens espolia econòmicament, ens agredeix socialment, ens subjuga culturalment, ens etnocida lingüísticament i ens genocida com a poble.(*)
Tanmateix… amb Felanitx no podran!
A Felanitx només he sentit emprar la paraula en el sentit de la segona i la tercera accepció. Ara ho tenc molt més clar que mai.
(2)a. En paraules del professor Sebastià Serrano, pronunciades en el programa Divendres (TV3, 19-III-2012) on expressà la solidaritat amb Jaume Bonet de Jubilats per Mallorca, en vaga de fam en defensa de la llengua,Bausán “és el més indigne de tots els presidents de la història de les illes Balears, molt més que l’anterior, perquè hi ha corrupcions més importants que les dineràries: la dels valors”. L’endemà, amb sentència de Margarita Beltrán, Jaume Matas era condemnat a sis anys de presó per la primera de les 22 peces en curs judicial. Si, com diu Serrano, la corrupció dels valors és molt pitjor (i jo hi estic totalment d’acord), quants d’anys li han de caure a Bausán per atemptar contra un patrimoni cultural de vuit segles com és la nostra llengua?
d. Hi ha una glosa popular, apresa d’infant, que em fa establir relacions amb qui demostra l’estultícia més idiota i practica la guerra bruta contra la llengua, la cultura i els drets civils de Mallorca.
Apotecari brut panxa de granota quan no té doblers fa mala carota Potecari brut perquè no et pentines que et cauen els polls per les medicines Potecari nari cagues dins l’armari potecari brut caga dins l’embut! Potecari brut panxa d’estornell quan no té doblers s’estira el cabell.
No he pogut accedir a l’estudi recent que ha fet d’aquesta cançó, amb altres dues més, el poeta Joan López Casasnoves (Ciutadella, 1952), però coneixedor del seu excel·lent nivell d’escriptura miraré d’aglapir el Quadern de folklore que el recull.
(3) Franz Fanon (1925-1961), escriptor, psiquiatre, destacat activista de l’alliberament d’Argèlia i reconegut teòric de la psicopatologia de la colonització, explica al llibre Els condemnats de la terra com el moment àlgid que dóna el tret de sortida d’un poble cap a la seva llibertat (ell l’anomena “el punt sense retorn”) és quan el colonitzador acusa el colonitzat de racista, d’insolidari, d’agressiu… Això és el que ha passat a Felanitx. Els agressors han acusat als agredits de ser violents. Com diu Fanon: “Després d’això ja no hi ha marxa enrere, perquè els caçadors, més prest o més tard, seran caçats i la veritat prevaldrà com va passar quan els anglesos acusaven Ghandi de racista”.
