PEDRES, MARS, OCEANS
la casa virtual d'un free-lance sense clients, d'un escriptor sense sou i d'un ciutadà sense estat.
La poesia és una arma carregada de futur, deia el poeta Gabriel Celaya. Segurament, però també és una eina de memòria i de present. Salvador Iborra (València, 1978, Barcelona, 2011) va ser assassinat el 29 de setembre de 2011 a Barcelona. Independentment del rosari de despropòsits judicials que envolten el cas, una de les lluites constants dels seus amics i familiars ha estat que la seva poesia no quedi en els llimbs. En aquest sentit és molt més que lloable l’esforç que du a terme cada any el Casal de Barri Folch i Torres organitzant la vetllada poètica Salvador Iborra. En aquesta ocasió serà el proper dijous i comptarem amb la presència d’Anna Gual, David Caño, Esteve Plantada, Josep Pedrals, Míriam Cano, un servidor i el grup Obscènics.
Per descomptat, el millor homenatge que se li pot fer és que la sala estigui plena per escoltar les seves paraules en diàleg amb la dels seus companys. A més a més, aquesta vegada serà la primera en què també es podrà celebrar el canvi de govern al País Valencià, quelcom que estic segur que a ell li faria força il·lusió.
Us deixo un poema seu inèdit…
Postal
De quin silenci és feta aquesta arquitectura d’ombres,
de quina matèria totes les coses que has vistes, de quina por.
Mira la ciutat com es torna cap a nosaltres per devorar-nos
com un monstre assedegat de sang i de carn humana,
de somnis que mai no s’arribaran a acomplir, de bones intencions.
No faltaran les ganes terribles de plorar quan no hi haja
ningú a qui telefonar per explicar-li les hores de tristesa,
els ulls esglaiats que et miren al carrer demanant-li repòs a l`ànima.
Aquest no és un bon any. S’han marcit, diuen, les collites
i fa mal envellir, la llum del matí sembla desesperada.
De totes les coses han abolit l’amor i d’ell en fan engrunes,
somriuen de tristesa els cors evadits de complicats records.
Ningú confia en ningú. Tots els motius són perversos.
Tu t’alces pel matí per anar a la faena amb un abric de cuir
que neda dins una voluntat de boira i no pots quedar-te enrera,
a la cara dus cinc anys perduts provant d’estimar i tens fred.
Fa fred perquè és hivern i és de soledat el baf que exhales.
Tot és diferent d’allò que coneixem nosaltres, una besada trista,
un bell adéu, i la vida, una deteriorada memòria de la felicitat
amb un batec furtiu que fa pudor a combustible.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quanta, quanta, quanta amargor i infelicitat! Tan de bo Apol.lo t’hagi acollit al Mont Parnàs i t’hagi regalat la seva lira perquè segueixis versejant prop de tots els teus poetes preferits de tots els temps. Segur que seràs més feliç que en aquesta trista i desesperançada que descrius en el teu poema i que et va tocar viure, malgrat tu. Descansa en pau benvolgut i desconegut poeta meu!
Hi ha alguna publicació dels poemas de Salvador Iborra, a on es pot trobar.