PEDRES, MARS, OCEANS

Durant la meva infantesa i adolescència vaig tenir uns companys de viatge imprescindibles. D’una banda vaig descobrir la literatura en català gràcies a Pedrolo i a Jaume Fuster i la seva inoblidable trilogia de capa i espasa, que va començar a publicar quan jo tenia catorze anys. De l’altra els clàssics d’allò que s’anomena la literatura infantil i juvenil i que potser ens hauríem de replantejar i anomenar simplement literatura d’aventures. Des de l’Enyd Blyton fins a una col·lecció meravellosa de llibres blaus on hi havia les obres completes de Juli Verne en edicions íntegres i no adaptades -incís, quin gran plaer llegir Els fills del capità Grant en la versió de Jesús Moncada, ara, de gran- passant per Jack London, Melville, Conrad i sobretot Stevenson.  Tots ells i molts i molts d’altres m’acompanyaren en els silencis de la meva habitació amb vistes a uns tarongers.

Recordo amb immens plaer quan gràcies al carnet docent d’una tieta podíem anar a la Distribuïdora Rotger i comprar-hi allí els llibres. Els diners retien molt més i a poc a poc anava bastint una biblioteca que ara està distribuïda per massa cases pels trasllats, la vida, les circumstàncies, la impossibilitat -traumàtica en certa mesura- de poder tenir-la tota junta, aplegada. Hi ha llibres a casa el pare, a casa la mare, a Lisboa, a Barcelona, a cases d’amics, a cap casa pròpia. El plaer de la possessió d’un llibre, que ara, amb la socialització del llibre a les aules que està acabant amb una part important dels escriptors, es perd per sempre. (Incís 2, els pares que diuen que no poden pagar els llibres, cosa que en alguns casos és certa, són els mateixos que els compren les sabates esportives de 60 euros o el telèfon de darrera generació, ho dic perquè seria molt més fàcil veure les casuístiques individuals i ajudar qui realment no pot pagar-ho que no pas fer una socialització general.

Aquests autors clàssics que sembla que avui ningú no conegui formen part indissoluble de la meva vida. Sóc el que sóc pel que he llegit i per on ho he llegit. Ara, amb Cants de sirena negra he volgut retre l’homenatge merescut als llibres que em salvaren la vida. No sé si he aconseguit gaire res, però si una sola persona acaba la lectura del llibre amb ganes de (re) descobrir els llibres que l’inspiren, la recerca de la sirena negra haurà valgut la pena. Jo, de moment, us convido a capbussar-vos a la recerca de l’aventura. I si el dia 10 ens voleu acompanyar a la llibreria Al·lots… ja ho sabeu!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!