PEDRES, MARS, OCEANS

Ja han passat deu anys i un dia. El 25 de setembre de 2005 vaig entrar per primera vegada a la Universitat Pompeu Fabra per estudiar-hi Humanitats. Venia de més d’onze anys treballant a la redacció del Diario Baleares primer i Diari de Balears després tot i que només en tenia 29 -de mitjana entre deu i onze anys més que la resta dels meus companys- i de només nou dies de viure a Barcelona, amb un pis a mig muntar i moltes ganes de posar una base més profunda al coneixement periodístic. No sé si vaig aprendre moltes humanitats -suposo que sí- però sobretot hi vaig trobar una segona família, la dels amics, la que s’escull i que encara avui en dia es conserva malgrat que ens veiem poc i que a canvi ens parlem molt pel was, qui ens ho anava a dir, si això no existia.

Recordo que el primer discurs ens el va fer en Miquel Berga, que ja aleshores ens va donar les gràcies als 160 matriculats per haver-ho fet quan es parlava de la desaparició de les Humanitats -a la llarga s’ha vist que, en un error monumental, la universitat les està bandejant cada vegada més- i ens van parlar del Pla Bolonya. Nosaltres, els del curs 2005/06 érem els conillets d’Índies, el pla pilot d’un pla que al meu entendre no s’hauria d’haver aplicat mai.

La primera classe va ser Introducció a l’Estudi de la Història, crec recordar, i la primera professora que es va creuar en el nostre camí de cap a la Graduació, quatre anys després, va ser l’Ana Delgado. Tenia la intenció de fer-nos pensar i de fer-nos parlar. Per descomptat, al llarg de quatre anys de carrera hi va haver grans alegries i algunes decepcions pel que fa a la qualitat de l’ensenyament rebut. En general, a mi m’hauria agradat que la carrera fos més dura, que dels que començàvem només s’haguessin graduat en els quatre anys un 30%. Quan vaig abandonar Història per treballar definitivament al Diari de Balears les coses eren així, però és clar, eren els anys 90 i encara hi havia assignatures anuals que es resolien en un sol examen final. Tot i això, estic molt més que satisfet de l’ensenyament rebut.

Però sobretot estic enormement satisfet d’haver conegut tot un seguit de persones meravelloses; aquell nucli fundacional format pels Tres Mosqueters que es va escampar molt ràpid fins a esdevenir una colla que s’ha anat fent gran i ho après tot sobre la vida, l’alegria, el patiment, la mort, l’esperança i l’amistat. Una colla d’humanistes que potser no en sabem més de filosofia i d’art i de literatura i d’història però que sí en sabem molt més sobre el que significa ser Humà. La universitat és una porta a l’amistat, una amistat que fa deu anys i un dia que dura i que desitjo que es perllongui molt més!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!