5 de març de 2007
Sense categoria
14 comentaris
Fanny Pelopaja
Atenció, l’any 1984 Vicente Aranda va fer una pel·lícula inspirada en Pròtesi on el nostre estimat Miki es converteix en Fanny.
Algú de vosaltres l’ha vista? Què us sembla la versió? Què penseu de portar al cinema les novel·les? Ja en general és arriscat, però el gènere negre és molt llaminer com a guió. O no?
Per als més aficionats adjunto la caràtula; després de comentar el llibre podríem comparar-lo amb la pel·lícula!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Crec que el gènere negre és dels que millor traspassa del paper al cel·luloide: la sequedat dels diàlegs, la trama com a sustent d’una crítica mordaç de la societat, el ritme trepidant… No en va la majoria d’escriptors nordamericans de novel·la negra van passar, en algun moment o altre de la seva carrera, per la fàbrica de somnis de Hollywood.
Cert és, també, que massa sovint en varen sortir escaldats.
Enhorabona pel bloc!
Com acostuma a passar cada vegada que Aranda fot les mans a un original novel·lesc, la part sexual de la història s’empassa tota la resta. És una llàstima, perquè el llibre del Martín dispara en més direccions, i fa diana en unes quantes. A més, Fanny Pelopaja basava part del seu atractiu en els nusos constants. El film ha envellit malament i, avui dia, vint anys després, ja no escandalitza ningú, més aviat avorreix. El llibre, en canvi, conserva el do preuat de l’atemporalitat.
JV
La pel.lícula la vaig veure ja fa temps i llavors no hem va desagradar. Després vaig llegir l’obra i aquesta és molt superior. En això crec que tots hi estariem d’acord. Però abans de fotre les culpes a un o a l’altre ens hauriem de preguntar qué és el cine. En principi el Seté Art. Tanmateix també és una indústria. Pot ser que la censura no aceptés un tractament inicial i s’hauria de baixar el tó en el guió, que hi hagin actors no triats i imposats, que a les entrevistes es diguin meravelles de les quals un es penedirà després d’un cert temps. Depén de com envelleixi (el film no ha envellit bé, la novel.la si), cla ficar-la també en el seu temps… jo la recordo com una pel.lícula una mica a rebuf del "Perros Callejeros"; és el que es portava aquella temporada.
Si m’he de definir dirè que la pel.lícula ha envellit malament. Dels actors no diria res més que funcionals, alguns actuen doblats en un idioma que no és el seu i reciten. I la relació amb el llibre no és molt estreta. No la classifiquem com a obra d’art, sinò com a entreteniment passable (és una funció del cine, la més antiga) i com a títol de referència al policial post-franquista. Aranda treballa millor dintre del gènere i l’època al Lute i a Amants. Pot ser que aquesta sigui la clau. Els arguments s’agafaven de la realitat (la censura no podia actuar gaire per la inexistència de significats ocults encara que pot segrestar durant un temps un film com El Crimen de Cuenca), els actors eren star-system local, triats pel realitzador, i això dona confiança al productor,…