Avi Pep

Si, això es el que he patit aquest mati llegint la premsa, es un vici que tinc, al mati llegeixo, o fullejo una mica la premsa, normalment una ullada a tres diaris diferents, i es curiós com en ocasions tracten les mateixes noticies amb una òptica una mica diguem-ne diferent, però be, això es la premsa, ara, abans i sempre.

Com deia, he tingut un ensurt, al llegir un reportatge de “societat” envers al tracte o mal tracte, discriminacions i excés de paternalisme que pateixen les persones grans; i el meu ensurt s’ha produït al reflexionar que jo mateix m’estic apropant a aquesta edat de referencia, a partir dels 70 anys.

Crec que es necessari reproduir les tres frases destacades: “Per poder comprar un cotxe finançant-lo, em demanen que m’avali un fill” la segona: “Caic dues vegades sense causa externa i el metge ho atribueix a l’edat, sense cap prova diagnostica” i la tercera perla; “Travesses tota la ciutat per comprar entrades d’un concert, i quan arribes a taquilla et diuen que ja ho han venut tot en línia”.

Això es un bon resum de com ens trobem les persones a mesura que anem fent anys. Estigmatitzats, som massa grans, vaja som vells i aixo ha de voler dir ineptes? aixo si, es demanen residencies per col·locar als vells i que no molestin. Sovint es diu que aquesta situació, la de posar els avis en residencies es perquè els fills han de treballar i no els poden cuidar, ens ho criem en una societat amb quasi 3 milions d’aturats, aixo a Espanya, a Catalunya en tenim  més de 300.000? Aixo si, com diu un dels afectats en aquest reportatge, ningú vol reconèixer que sovint son aquest avis vells i molestos els que sustenten les famílies on alguns dels seus membres mes joves estan aturats; per aixo si serveixen, oi? però que ho facin sense poder opinar ni participar de les decisions familiars, no fos cas que la “caguessin”.

Els grans, els que ens anem apropant a aquesta edat on les persones son considerades estupides, reflexionem, pensem si tot això es el que toca. Fa una pila d’anys, possiblement quan la gent moria abans dels 70, la societat podia tenir un plantejament de la vida, de la seva durada i de les mancances dels grans, dels vells; però ara els avenços en tots els camps, han propiciat que l’esperança de vida estigui crec que entre els 80 i 85 anys, edat a la que sovint no arribaven els nostres avantpassats, i les valoracions que es fan de la vellesa no poden ser les mateixes abans que ara.

Expliquen al reportatge dues situacions que conec be, una per la meva feina al mon financer i l’altra per quan acompanyava al meu pare al metge, val a dir que ambdues situacions en el meu cas, ja no son vigents per raons obvies de l’edat. Be, com deia voldria comentar aquestes dues situacions; la primera una situació administrativa, si tu vols fer una gestió en persona, pel motiu que sigui, al banc o a l’aeroport o a l’estació de ferrocarril,  sempre hi ha algun que et diu allò de que ara tothom ho fa “on line” i per no fer-ho on line sovint et pot significar un sobre cost, i en alguns casos com a la banca, després de les reiterades queixes han acabat posant assessors especialitzats perquè t’ajudin a fer les tasques habituals, vaja que ho plantegen com si et fessin un favor. L’altra situació es quan vas al metge, no sempre, però moltes vegades si, jo recordo haver anat amb el meu pare a algun especialista i quan li explicava el que li passava, si la primera pregunta de “l’especialista” era: “quina edat tens?” perquè quasi sempre et tutegen, jo pensava, comencem malament, perquè tenia la sensació de que aquell o aquella “professional” no tenia interès en esbrinar que li passava al meu pare, nomes voli afer la visita ràpida per tenir temps per a totes les altres que tenia a la sala d’espera … però aixo ja es un altra tema a tractar en futurs escrits. Imatge de pasja1000 en Pixabay