Atzabeja

EL CLAR PAÍS

El meu país és poca cosa,
unes quantes hectàrees, no gaire gent,
aigua a penes, sol dia i altre.
En la claror donada hi són tan clars
els límits, la nimietat de les planes,
precisos els cims i les valls
endins dels contorns més en ombra,
o d’ànimes, parles i precs
—diguem-ho i confessem-ho dats
a la gana de l’amor, no pas a sa ceguesa—,
que s’hi veu bé, aquí i en la distància:
talment la clorofil·la pròpia
que posa un gra de sal en l’òpal nu.
        L’home dels clavells i el barret pla,
damunt la pedra assegut, diu:
morts els meus pares
no me’n vaig sentir gens: viuen si visc;
la mort del meu germà, va rebentar-me els ulls.
La llum —veure, veure-hi,
polièdric furor, fruit fresc amb febre—
ens és velada així: arribem sempre tard
al lloc on érem. Sense llengua,
la sang no explicarà mai res, es glaça i prou.
I aquesta densa claredat de fòsfor
no diu tampoc el plec on cada nafra crema.
Els espais fugen. L’univers calla i calla.

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)