Atzabeja

Deborah Digges (Missouri 1950 – Massachussets 2009). Guanyadora d’alguns dels més importants premis literaris del seu país, professora universitària, Deborah Digges és, fou, una de les més importants poetes nordamericanes de la segona meitat del segle XX. Aquest és un dels darrers poemes seus, publicat poc abans del seu suïcidi, i una excel·lent mostra del tipus de poesia que conreava.

 

THE WIND BLOWS THROUGH
THE DOORS OF MY HEART

The wind blows
through the doors of my heart.
It scatters my sheet music
that climbs like waves from the piano, free of the keys.
Now the notes stripped, black butterflies,
flattened against the screens.
The wind through my heart
blows all my candles out.
In my heart and its rooms is dark and windy.
From the mantle smashes birds’ nests, teacups
full of stars as the wind winds round,
a mist of sorts that rises and bends and blows
or is blown through the rooms of my heart
that shatters the windows,
rakes the bedsheets as though someone
had just made love. And my dresses
they are lifted like brides come to rest
on the bedstead, crucifixes,
dresses tangled in trees in the rooms
of my heart. To save them
I’ve thrown flowers to fields,
so that someone would pick them up
and know where they came from.
Come the bees now clinging to flowered curtains.
Off with the clothesline pinning anything, my mother’s trousseau.
It is not for me to say what is this wind
or how it came to blow through the rooms of my heart.
Wing after wing, through the rooms of the dead
the wind does not blow. Nor the basement, no wheezing,
no wind choking the cobwebs in our hair.
It is cool here, quiet, a quilt spread on soil.
But we will never lie down again.

***

(Versió catalana pròpia)

 

Un cop de vent sobtat
em travessa les portes del cor
i escampa els fulls de música,
que salten com ones del piano lliures de claus.
Les notes, papallones negres,
jeuen ara aixafades contra les cortines.
El vent que em forada el cor
apaga totes les flamarades.
Regnen, al cor i als seus salons, la foscor i el vent.
Nius d’ocell i copes de te plenes d’estels
s’esmicolen a les lleixes
al pas de l’aire,
que creix vaporós i esbufega i dobla 
o és empès dins els espais del cor
mentre rebenta finestres
o desfà els llençols com si algú
acabés de fer-hi l’amor. La meva roba voleia,
com núvies vingudes a estirar-se
al llit, crucifixos,
vestits penjats als arbres dins les habitacions
del cor. Per rescatar-los
he escampat flors pels camps;
qui sap, potser les reculli algú
i sàpiga d’on han vingut.
Ara hi ha abelles enganxades a les cortines de flors.
I a fora, sense res que el fixi a l’estenedor, l’aixovar de la mare.
No em pertoca de dir quin vent és
o com és que travessa les estances del cor.
Amb batec d’ales, de la mort resseguint els espais,
cap vent alena, ni es remou res al soterrani,
ni cap ventada que ens colgui teranyines als cabells.
És fresc això, tranquil, un domàs estès al terra,
on no ens ajaurem de nou.

 

 

*** Traduir, sobretot quan es tracta de poesia, és gairebé impossible. Les llengües són dotades d’una càrrega polisèmica intrínseca i de múltiple significació, denotació i connotació, ultra un idiolecte propi de cadascú; inútil l’intent per tant, de reduir per complet les unes a les altres. El que aquí proposo és, doncs, tan sols, el que anomeno versió, és a dir, l’expressió en català d’una lectura meva del poema.