El Bloc d'en Xavier Monge

El 30 de setembre de 2005 el Parlament de Catalunya aprovava la proposta d’Estatut que havia de viatjar a Madrid a passar el ribot i la tisora. Un acord inextremis entre Mas i Maragall desencallava les negociacions i feia possible el vot afirmatiu dels partits membres del tripartit i de Convergència i Unió. El pacte en qüestió es referia al nou sistema de finançament autonòmic, el tema estrella de la reforma estatutària. El posterior pacte Mas-Zapatero i el tràmit del text a les Corts espanyoles desdibuixaven finalment l’acord inicial. (segueix)

Malgrat el soroll que el tema ha fet durant tant de temps el cert és que el sistema fiscal i d’ingressos no ha canviat en res substancial. I és que lluny de concerts econòmics o cessions d’impostos la Generalitat continuarà depenent de la cessió de part dels tributs i de les transferències. El principal handicap que l’estatut ha posat al nou finançament és la submissió a la Llei Orgànica de Finançament de la Comunitats Autònomes (LOFCA) que, juntament amb la mal-anomenada solidaritat fiscal, perpetuen el dèficit fiscal. El resultat és que més enllà de l’augment al 50% de la recaptació de l’impost sobre la renda (IRPF), l’IVA i un 58% dels impostos especials poc varia la regulació estatutària dels ingressos de la Generalitat.

Tot plegat està per veure, ja que el model es definirà d’acord amb les negociacions de la comissió bilateral Estat-Generalitat, juntament amb les inversions d’infraestructures que l’Estat ha de fer a Catalunya a càrrec dels pressupostos generals. Ara per ara, i amb els desplegament de l’Estatut a l’espera de les eleccions estatals del març i uns pressupostos del 2008 que no compleixen la clàusula de les inversions no sembla que el dèficit fiscal hagi de reduir-se a curt termini. De fet, sectors empresarials de Catalunya, com a les Illes on el sistema de finançament previst és força similar, encara pressionen per definir el model dins la previsió estatutària i els límits constitucionals.

Un dels elements que més controvèrsia han provocat són les balances fiscals. La negativa sistemàtica a publicar-les per part del govern espanyol ha irritat als partits catalans. De fet, la Conselleria d’Economia va optar per publicar-ne unes de pròpies tot i que aquesta està dirigida per socialista Castells. La discussió publica i les excuses rauen en la disparitat de criteris a l’hora d’elaborar-les. En el fons de la qüestió s’hi amaga que la seva publicació suposa posar xifra oficial al dèficit fiscal, quelcom que no agrada als partits espanyols.