He començat a intuir l’olor dels espàrrecs primerencs en algun marge arrecerat. Ara només cal una mica més de sol al migdia i, amb l’ajuda de la mateixa humitat de l’herba i del sotabosc, ja trauran el cap, decidits i solitaris. M’escaparé a collir el primer manat per fer una truita.
Potser no hi tornaré més però, bo i passant esverada per la carretera, me’ls imaginaré en aquells recons més protegits al peu de les alzines joves. Sentiré l’olor que deixen a les mans. Recordaré les tardes de les vacances escolars de setmana santa. Recordaré el gest ràpid de les cabres que se’ls mengen d’una estrebada seca mirant de cua d’ull. Pensaré que el dibuix i la representació teatral del paisatge del Vallès són impossibles sense els espàrrecs i els marges.
És com si la vida es produís al marge. Al marge d’ ella mateixa. I és un lloc on m’agrada estar.
foto: Mireia Margenat
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!