He començat a intuir l’olor dels espàrrecs primerencs en algun marge arrecerat. Ara només cal una mica més de sol al migdia i, amb l’ajuda de la mateixa humitat de l’herba i del sotabosc, ja trauran el cap, decidits i solitaris. M’escaparé a collir el primer manat per fer una truita. Potser no hi
Encara que tots s’ho pensessin, no era la coca amb xocolata del berenar el que se li entravessava i la feia vomitar. No: era la maregassa. Cada any, quan anaven a casa de l’oncle Joan per felicitar-lo, la pobra Antònia, tan sensible, en observar com tots els quadres de la paret penjaven torts, li
Treure el pessebre de sobre el moble de l’entrada m’ha portat poca feina. Fa alguns anys encara m’entretenia a posar molsa, l’àngel de l’anunciata penjat en alguna branca, els pastors i, sobretot, la pastora que muny una cabra, una figureta italiana molt bonica que em va regalar l’amic Josep Mañà. Darrerament el pessebre es
Carta als Reis Una mica de bon humor Una mica més de carinyo pels qui estimo Una mica més de ràdio Una mica més de pelll Una mica més d’indiferència cap als que em fan enfadar Una mica més d’atenció a les petites coses Una mica més de principis Una mica més de brindar
. . .
A la pobra Antònia, després de tants anys de dormir poc per culpa dels llibres de filosofia i de les novel·les d’amor, que també li agradaven, el son se li va anar aprimant, aprimant. Els de casa i els veïns pensaven que se li havia dessecat el cervell, com passa de vegades als
La il·lusió per tornar a calçar-se els mitjons, les tardes que fugen cap a l’hora de sopar, la llum més reposada, les mandarines, la flaire dels bolets, l’enamorament darrere la porta.
El Roque cada dia feia el mateix ritual quan al matí entrava al corral per munyir: obria l’aixeta del safareig, esbandia la galleda i s’ajupia darrera la cabra que ja tenia a tocar rosegant-li els pantalons, sempre la mateixa: “Quieta, Morena”. Les altres, amb les mamelles inflades, esperaven el torn per ordre, per l’ordre
Envoltada de la cort, la reina espera. Mira l’escut de ferro del que farà donació a Cristòfor Colom, el castell daurat i el lleó vermell. N’està satisfeta. Seu a l’escó del Tinell una mica impacient perquè Colom s’està retardant i ella ja té ganes de veure els valuosos regals que sap que li farà.
Quan vaig aconseguir fer la foto, els follets ja havien fugit escales amunt. (bolets d’esca a l’escorça d’un pi ©ddm)
Les pilotilles són aquestes petites pinzellades literàries, gairebé contes, referides a la cuina, la taula i la gastronomia. (Ciutats Gormandes 2012)
HISTÒRIES de la POBRA ANTÒNIA La pobra Antònia ha arribat a Montserrat per la baixada de Sant Jeroni carregada amb mitja dotzena de cabdells de llana de color burdeus. Suada i contrariada. A la pujada es va voler avançar a tots els seus companys de l’excursió, i no es va adonar que, a tocar de
Aquest any no sé si en faré perquè encara me’n queda de l’any passat. Trucaré a la meva amiga Pili a veure si hem de comprar aiguardent, perquè la ratafia i algun altre licor els fem juntes. Ella amb la recepta del museu de Cardedeu i jo amb la
Les pilotilles són aquestes petites pinzellades literàries, gairebé contes, referides a la cuina, la taula i la gastronomia. (Faves i pèsols 2012) foto de les estovalles: © joan rodilla meseguer
Fins que no vaig entendre la frase del Virolai “de Montserrat, estel”, jo cantava “de Montserrat esteu”. Però m’estranyava molt que la iaia, que m’ensenyava les cançons i les sabia totes, no digués “a Montserrat esteu” que és com s’hauria de dir perquè “de Montserrat esteu” no tenia cap sentit. La meva amiga íntima dels