TIA EMÍLIA, 90 ANYS

Aquest petit fragment del seu llibre de memòries “Me’n recordo”  el trobo una bona il·lustració de com és la tieta, de la seva determinació i la seva coqueteria.  I una de les coses que m’agraden d’ella és aquesta sàvia manera de mostrar la punta del viso per sota la faldilla, a mig aire del genoll.

“En el meu record hi guardo especialment tres dates en que vaig complir anys: els quinze, els divuit i els vint-i-dos.  Quan van esser quinze, el simple fet de dir en veu alta “quinze” a mi em sonava a música, a festa, a bogeria. Per aquest sol motiu ho feia dir a la mama. Jo deia: “mama, digui quiiiinzeee” i ella repetia: “quinze!”, i jo: “No dona, així no, de la manera que li dic. Digui quiiiinmzee”. Expressament ho tornava a dir tan secament com podia per fer-me gruar, però li escapava aquell seu conegut somriure per sota el nas. Els divuit, perquè ja em vaig sentir tota una persona important. Els de casa em deien: “divuit anys ja volen dir alguna cosa i es qüestió de fer l’ull viu”. En aquesta ocasió la tieta Pepita em va regalar un anell molt bufó i adient a l’edat amb una pedra aiguamarina, que guardo gelosament tot i el seu poc valor. I per últim, els vint-i-dos, que era la fita que jo mateixa m’havia imposat per casar-me; i ho vaig complir al cap d’un mes de tenir-los.”

Editat per l’Arxiu de la Memòria Popular de La Roca del Vallès. www.memoriapopular.org

Emília Margenat    Primer premi 1999

Afegeix un comentari

Respon a Riki Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *