Si et poses les ulleres de sol i adoptes la visió del turista a la teva pròpia terra, descobreixes coses impressionants que la quotidianitat no et deixaria observar. Durant una temporada vaig tenir l’afició a fer fotografies del paisatge per on transitava diàriament per motius de feina i de mica en mica vaig anar confirmant la poca harmonia i el desgavell que caracteritza el país. No hi havia manera de fer fotos de paisatges endreçats i políticament bonics. Observant els resultats em vaig adonar que a totes, totes, les fotografies hi sortien, insistents, els cables del telèfon i de la llum. I ja no es tractava del mal d’ulls de les conegudes antenes en alguns terrats o les palanganes als balcons dels barris pobres sinó que els cables eren autèntiques garlandes negres que travessaven, com guixades de retolador, les meves fotografies de banda a banda. Títol de l’àlbum: fotos ratllades.
Però per aquesta ruta també es podia viatjar, i vaig començar a retratar els nusos i monyos de fil elèctric que hi ha enganxats a alguns pals. També les panxes , unes de suaus, altres d’elefant, que feien algunes tirades; els estranys camins i les baixades sobtades del cable cap a sota terra, on desapareixien i ja no podia seguir-los. Quantes converses telefòniques circulant de balcó en balcó, de poble en poble. I els pals? Quina diversitat d’alçàries, de ganxos, de rovells… I un munt de material accessori: caixes de connexions, vells aïllants de porcellana i bambes penjades amb una volta de cordó; tot un altre univers d’elements decoratius arrapats a les façanes, seguint el seu propi camí erràtic i indesxifrable.
De cop vaig prendre consciència que a casa, entre el Montseny i jo, hi ha vuit ratlles de plàstic negre de diferents gruixos que van i venen, que pugen i baixen, i que transporten electrons, paraules i codis desconeguts. La presència és massa rellevant, no ho podia passar per alt. I vaig començar a buscar uns altres enquadraments per a les meves fotos: sobretot que els cables quedessin enfocats, ben centrats; no de qualsevol manera, com si no hi fossin. Passaven de comparses a protagonistes. Ara trobar el paisatge interessant és molt més fàcil.
150320 Una mena de dietari
***
A Osaka encara ens guanyen: foto: Maurici Cot maig 2015
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
De nou apareixen el tres turons. Ja en dus tres: el pont, les atzavares i ara els “postes”-
Sembla fet expressament