Antoni Escudero i Martínez

Aquest article el vaig fer per encàrrec del Punt en motiu dels 40 anys de l’aeroport de Girona. Va ser pels volts de l’abril de l’any passat.

L’aeroport de Girona celebra aquest mes d’abril el seu 40è aniversari. Molts saben que existeix des que el fenomen de les companyies de baix cost li han donat aquesta embranzida imparable, però aquest efecte multiplicador no s’hauria produït sense les instal·lacions existents. D’aquí que ens haguem de remuntar als anys seixanta. Amb molta visió de futur, govern espanyol, diputació i l’aleshores Sindicat d’Hostaleria van fer un front comú conscients de la necessitat de tenir connexió aèria donat que el turisme començava a ser una realitat i calia consolidar-lo. Les seves gestions van fructificar i l’1 d’abril del 1967, l’aeroport entrava en funcionament. La seva ubicació tampoc és casual, es tracta d’un lloc estratègic per la proximitat amb els punts turístics i les possibilitats de connexió que ofereix per carretera. La iniciativa privada de l’hostaleria amb Ernest Gussinyer al capdavant va ser decisiva aleshores amb una aportació de 30 milions de pessetes a fons perdut.

Amb més o menys encert, la iniciativa privada no ha deixat mai d’apostar per l’aeroport estudiant les possibilitats de tenir enllaços amb altres ciutats europees. No es pot dir el mateix d’una part de l’administració que durant molts anys l’ha deixat obsolet i s’ha mantingut a l’expectativa fins que ha vist la capacitat real de l’aeroport per generar negoci. Aleshores sí que no ha dubtat ni un minut en actuar per treure’n profit. Estic pensant per exemple amb l’aparcament que fins aleshores era gratuït i que AENA l’ha convertit en de pagament quan s’ha adonat que finalment l’aposta privada havia fructificat i que milions d’usuaris passaven per l’aeroport. Fins aleshores tot han estat traves i silencis administratius. La segona etapa i la més exitosa de les instal·lacions de Vilobí d’Onyar comença quan els empresaris d’hostaleria fan pedagogia de la capacitat real de l’aeroport fins a convèncer la resta de sectors productius a més de la Diputació i el Govern de la Generalitat que entren fort en la seva reactivació. S’assoleix així l’acord amb Ryanair i l’aeroport esdevé el que és ara.

Estic convençut que aquest èxit podia haver arribat molt abans i que es podria fer molt més encara per fer-lo créixer. La visió de futur que van tenir els empresaris ara fa 40 anys, l’hauríem de tenir ara tots plegats i preveure-hi sense dilacions, una estació del TGV. Perdem el temps discutint quan això ja hauria de ser de calaix.