El bloc d'Andreu Mas

Aquest és l’article que avui he publicat a la contraportada d’El Punt.
En ell defenso que les administracions haurien de fer un esforç per garantir la supervivència del ballet clàssic de David Campos, una de les poques companyies privades de dansa clàssica l’Estat que resideix a Santa Coloma. El seu futur perilla després que li hagin denegat un ajut institucional.

Com diria aquell, són mals temps per a la lírica, en general, i per
a la creació cultural en particular. La crisi econòmica ha arribat a
les institucions en forma de retallada econòmica en tots els fronts.
Quan es donen aquestes circumstàncies l’experiència demostra que la
cultura és la primera a rebre. Si no que l’hi expliquin a David Campos,
reconegut coreògraf, ballarí i director de la companyia de ballet
clàssic que porta el seu nom i resideix a Santa Coloma de Gramenet. El
Ministeri de Cultura, tan allunyat de la realitat de Santa Coloma com
de la de Catalunya, ha decidit suprimir 40.000 euros que aportava a la
companyia catalana per poder fer gires per l’Estat i l’estranger. Deu
ser que des del cas Pretòria, tot el que sona a Santa Coloma de
Gramenet és mal vist, perquè no s’entén que el ministeri retalli una
subvenció que aportava anualment a una de les poques companyies
estables catalanes i de tot l’Estat. Campos es queixa que el
representant de la Generalitat a l’Institut Nacional de les Arts
Escèniques, dependent del ministeri, no va defensar els interessos
colomencs que, en aquest cas, són els interessos catalans. La retallada
en l’aportació pública ha obligat el director i coreògraf a acomiadar
els seus ballarins perquè no els pot pagar els salaris. Si no rep
oxigen públic aviat, la companyia pot fer caure el teló definitivament.

La
dansa, i especialment el ballet clàssic, és un art poc considerat en
l’àmbit públic i poc programat en l’àmbit privat, cosa que dificulta la
viabilitat d’empreses privades que s’hi dediquin, perquè la
rendibilitat del seu negoci està poc garantida. És per aquest motiu que
les subvencions públiques són determinants. Hi ha qui pensa, des d’una
òptica liberal i defensora a ultrança del lliure mercat, que la cultura
no s’hauria de subvencionar, però deixar certa cultura en mans de
l’economia de mercat és condemnar-la a la desaparició. La dansa és
l’exemple més clar. Això no vol dir que s’hagi de pagar tot a les
companyies que s’ajuda, però sí que convé garantir-los uns mínims que
els assegurin la continuïtat i els permetin anar a competir al mercat
amb la garantia que poden fer-ho amb dignitat i amb igualtat de
condicions respecte d’altres companyies, estatals i estrangeres, que sí
que tenen els seus governs respectius al darrere.

En més d’una
ocasió, i quan ha convingut, els polítics han lloat públicament la
feina feta per David Campos. Catalunya necessita companyies estables de
dansa, que generin llocs de treball i que estiguin organitzades de
manera professional i que ambicionin, com és el cas, ocupar un lloc en
l’escena espanyola i internacional. No es pot deixar morir una empresa
com aquesta només perquè la crisi econòmica colla les administracions o
per la falta d’interès d’un ministeri que tant li fa el que passi a
Catalunya perquè té el que considera que necessita a Madrid. En aquest
sentit, la Generalitat ha de defensar els interessos de la cultura
catalana davant del govern central i l’Ajuntament ha de fer el mateix,
perquè no és habitual que resideixi a la perifèria barcelonina una
companyia que contribueix a potenciar de cara enfora el nom de la
ciutat. No perdem una oportunitat més, de les moltes que s’han perdut,
només per una visió gasiva a curt termini. Apostem per un projecte que
té un passat que l’avala –el ballet ha fet vuit produccions de gran
format que han vist més de 150.000 persones de dins i de fora de
l’Estat i ha rebut una allau de crítiques positives avalant la
professionalitat de David Campos– i un futur que era esperançador fins
que la trista realitat l’ha truncat. No neix cada dia un creador que
estigui disposat a emprendre un negoci, amb el risc que això comporta;
no és moment per abandonar-lo a la seva sort.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!