Els professors de les escoles de negocis tipus ESADE o IESE pronuncien sovint aquesta mena de frase per fomentar els codis ètics de les empreses. Quan ho sents potser et sona be, però si ho reflexiones, et fan venir ganes de vomitar.
La ètica, per definició, és una cosa que s’aplica sense esperar-ne res a canvi. Es practica perquè s’hi creu. El que practica la ètica per interès deixa automàticament de comportar-se èticament.
Les societats marcades per llargues dictadures arrosseguen durant molts anys la idea que tot allò que es practicava a la dictadura era dolent, de forma que cal fer tot el contrari del que llavors es predicava. La nostra dictadura va insistir tant en la moral (és a dir, en la ètica catòlica) que avui és difícil defensar idees que no siguin les oposades a les que el franquisme, perquè hi ha un pòsit que no hi ha forma de netejar.
Per exemple: jo crec en la responsabilitat dels pares respecte els seus fills. Crec que una parella no s’ha de separar si hi ha fills. Crec en aquesta idea general, i segur que hi ha un llista d’excepcions, com quan hi ha violència, però és una llista molt limitada. La Psicologia ha estudiat que pels fills és gairebé sempre millor que els pares no es separin, encara que els pares siguin infeliços en el matrimoni, i aquesta conclusió coincideix amb la opinió dels fills que, sàbiament, solen preferir que els pares no es separin.
Aquesta idea segur que deu ser retrògrada. Si algú et ve i t’explica que s’ha separat perquè simplement, no volia passar la resta de la seva vida amb la seva parella, la resposta estàndar no és retreure-li l’egoïsme d’haver posat en segon terme l’interès dels fills. En canvi, si un amic o una amiga t’explica que no és feliç en el seu matrimoni, no queda gens malament recomenar-li que es separi (o que tingui una aventura), perquè tothom te dret a ser feliç.
I és que l’únic que sembla interessar és la felicitat individual, més enllà de qualsevol sentit de responsabilitat. És a dir, no hi ha un codi ètic, una norma que et faci patir els desaventatges de la teva situació per tal de complir amb allò que és correcte. En el cas del matrimoni: si no ets feliç, doncs separa’t perquè no hi ha cap raó per pensar en els altres (ni que sigui les criatures que vas portar al món sense que elles t’ho demanessin).
El que de debò em fa vomitar és la gent que diu que els fills seran més feliços si et veuen feliç, o que no volen que els fills et vegin patir, i que per això es separen. No només són egoïstes, sino que a més volen passar per generosos.
Que carca que dec ser, còm m’he tornat. Però així és com penso i crec que aquestes idees no són pitjors per no ser oposades al que ens van ensenyar a l’escola de capellans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El títol ja es una bufetada a Kant.
Estem en temps que sembla que tothom vulgui ser feliç. Cap problema, si no fos perque la idea de felicitat es identificada amb plaer sense esforç, llibertat sense responsabilitat. Com si tot estiguessim a l’edat del "pavo", adolescents perpetus que no envelliran mai ni per fora (Per això tenim a Corporación Dermoestetica) ni per dintre (que ja ens idiotitzem prou).
És una tendència general al món occidental, això ho dic per la referència que fas a anar a la contra de tot el que suposadament tingui ferum de franquisme però si que influeix aquesta visió.
P.D.: Els que no hem anat a escoles de capellans i no som cristians també podem tenir la nostra idea sobre ètica tot i que sigui diferent de la vostra.
Molt poètic el nom del teu bloc.