Algunes consideracions sobre el context polític i social de l’escola actual a Catalunya
D’un temps ençà la societat catalana -millor dit, una part minoritària de la societat catalana- ha pres consciència que la situació de la llengua és molt preocupant. Però allò que tant preocupa ara i que fa que aquest sector parli d’emergència lingüísitca, no són més que les conseqüències normals i previsibles d’un procés de substitució lingüística. Aquests processos són lents al principi i durant molts anys els canvis que condueixen a la substitució d’una llengua per una altra són quasi imperceptibles des d’una perspectiva individual. A mesura, però, que s’acosten al final, els processos de substitució lingüística s’acceleren i en pocs anys es pot passar de tenir la sensació que una llengua determinada gaudeix de bona salut a intuir-ne la desaparició. El proccés de substitució del català pel francès ja s’ha acomplert i el de substitució per l’espanyol ha entrat ja en aquesta fase d’acceleració.
Quan als anys 80 es va implantar la immersió lingüística a les escoles de primària i es va concedir al català la condició de llengua vehicular de tot el sistema educatiu, es confiava que aquestes mesures contribuirien de manera decisiva a aturar el procés de substitució lingüística. Era un moment en què hi havia una bossa important de població procedent de la immigració espanyola que desconeixia la llengua. L’objectiu era bilingüitzar tota la població, o dit de manera més rigorosa des del punt de vista sociolingüístic, que tothom tingués una llengua A i una llengua B, encara que per a uns la A fos el català i per altres ho fos l’espanyol. El consens en aquest punt era quasi total, com ho demostra el fet que els textos legals que consagraven aquest règim lingüístic (La Constitució espanyola de 1978, l’Estatut d’autonomia de 1979 i la Llei de normalització lingüística de 1983) van ser aprovats quasi per unanimitat. Al sector espanyolista de la societat catalana (UCD, PP, PSOE), ja li estava bé perquè era conscient que totes aquestes mesures no suposaven una reculada significativa de l’espanyol i perquè acceptaven que l’espanyol cedís o compartís amb el català algun dels seus privilegis. I el sector llavors anomentat catalanista (CiU, ERC, PSUC-ICV, PSC) també ho acceptava perquè no era conscient del fet que el bilingüisme és sempre una situació provisional i inestable, que és la fase intermèdia d’un procés de substitució lingüística i que inevitablement desemboca en la desaparició de la llengua subordinada, en el nostre cas, el català.
El catalanisme lingüístic també va errar en un altre càlcul: va creure que el coneixement d’una llengua en garanteix l’ús i això no és així. Fins i tot m’atreviria a dir que hi ha factors que són més importants que el coneixement. Em refereixo a la necessitat i el caràcter discriminatori de la llengua, com també a les normes d’ús lingüístic. Ras i curt, si coneixes una llengua però no hi ha res que t’obligui a fer-la servir, no la utilitzaràs mai. Aprens anglès i el fas servir perquè quan viatges pel món els altres no entenen la teva llengua (necessitat) . Utilitzes l’espanyol perquè si no ho fas no et donaran cap feina (caràcter discriminatori). Molts habitants dels Països Catalans, en canvi, coneixen el català però no l’itilitzen mai perquè res no els obliga a fer-ho. El català no té caràcter discriminatori. No parlar-lo no té cap cost, no t’exclou de cap feina ni obstaculitza la comunicació amb ningú perquè hi ha una norma d’ús lingüístic, la més important de totes, que fa que el parlant habitual del català uilitzi l’espanyol quan l’interlocutor és un desconegut o no és parlant habitual del català. Que quedi clar, no parlo de coneixement, parlo d’ús.
Durant uns anys el conjunt de la societat catalana del Principat va acceptar el principi que la millor eina perquè es produís la bilingüització de tota la població era l’ús exclusiu del català a l’escola. A la pràctica, aquest principi només es va dur a terme de manera quasi total a l’ensenyament primari. Al secundari sempre hi ha hagut professors que no han fet servir el català en la comunicació oral amb els alumnes, o que l’han fet servir poc. I la gran majoria del professorat de secundària ha continuat utilitzant l’espanyol en la comunicació oral individual amb els alumnes que tenen l’espanyol com a llengua inicial. Darrerament s’ha fet molt popular la xifra del 47%. El que diu l’estadística oficial és que l’any 2020 el professorat que utilitzava exclusivament per a comunicar-se amb els alumnes representa el 47% del total. Això no vol dir, com alguns han interpretat, que només el 47% de les classes siguin en català. El percentatge és molt més elevat, ja que la majoria de professors que no tenen el català com a llengua inicial ni habitual fan les classes en català, totalment o parcial. Tanmateix hom té dret a preguntar per què hi ha profesors que no utilitzen sempre el català. Les raons que ho expliquen són d’índole diversa. Una de les raons és que s’ha trencat el consens que hi havia al voltant del català durant els anys de la transició. Als anys 90 el sector catalanista de la societat i la política catalana es va adonar que estendre el coneixement de la llengua a tota la societat no era suficient per aturar el procés de substitució lingüística, i la conseqüència va ser la llei de normalització lingüística de 1993. Aquesta llei pretenia dotar el català de cert caràcter discriminatori i no va aconseguir el suport que havia tingut la llei anterior. Fins i tot va aparèixer un partit polític, Ciutadans, amb l’objectiu primordial d’impedir la normalització del català, és a dir, d’impedir que passés de ser una llengua subordinada a ser la llengua hegemònica a Catalunya. Ciutadans va introduir en el debat polític la qüestió de la llengua de l’escola i aquesta politizació va fer que un sector dels docents vegi l’ús exclusiu del català a l’escola com una imposició del que des de l’espanyolisme s’anomena el “naconalisme”.
Malgrat tot, l’escola continua sent un dels àmbits d’ús on el català és més present. Això planteja una qüestió que va més enllà de la llengua: es pot demanar a l’escola que faci allò que no fa la societat? Fer això, és a dir, demanar a l’escola que faci el que no fa la societat, és creure en el poder transformador de l’escola o es fer-la servir per tranquil·litzar la consciència col·lectiva? Certament, durant segles s’ha considerat que el progrés de la humanitat passava per l’escola, ja que a través d’ella es podien transmetre als infants valors diferents dels dominants a la societat i es podien impulsar canvis socials profunds. Això pot haver estat així fins ara, però fa la sensació que actualment quan la distància entre els valors que transmet l’escola i els que predominen a la societat és molt gran, és l’escola qui s’acaba transformant. Això és així perquè els imputs que reben infants i adolescents s’han multiplicat exponencialment i aquests infants i adolescents acaben associant els valors -i la llengua- de l’escola amb una etapa de la vida que cal deixar enrere per poder tenir èxit en el món real, el dels adults. Aquest ha estat un altre dels errors de càlcul del catalanisme autonomista, no adonar-se a temps que l’escola ja no és el factor més decisiu en la configuració del marc mental i la subjectivitat dels adolescents.
Per tot això, considero que és imprescindible tornar a posar sobre la taula la qüestió de la llengua de l’escola i que en aquest debat no hi hagi línies vermelles. La situació és d’emergència lingüística i l’escola ha de contribuir, certament, a millorar la situació de la llengua, però estic convençut que això no passa per manternir les coses com són ara. Sóc dels que pensa -fa molt de temps que ho defenso- que per garantir la supervivència del català cal anar cap a un model flexible en el qual hi ha hagi, com a mínim, escoles on es faci tot en català i d’altres on es faci tot en espanyol. Però això serà tema d’un altre post.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ensenyar el català a l’escola de forma immersiva és condició necessària, però no suficient, per descomptat. No crec que li faci cap mal, però evidentment cal fer-hi molt més fora de l’escola.