L'Aleix a ca la Toca

Aquests dies, a rel de la convocatòria per impedir l’accés del diputats al Parlament de Catalunya a la pròpia institució, s’han dit moltes coses, s’ha criminalitzat a tort i a dret, s’ha anatemitzat qualsevol sortida de la via marcada per la llei, l’ordeno i el mando…, s’ha fet visible, en fi, el tarannà dels qui governen a la comunidad autónoma de Catalunya i la resta d’institucions de nivell 1, estatals, autonòmiques incloses.
Una de les coses que més s’ha comentat en determinats cercles mediàtics i catalunyistes és l’agressió que això representava al símbol de les institucions catalunyeses, símbol de democràcia. Com si el fet que institucions com el Parlament de Catalunya haguessin estat perseguides pel Franquisme impliqués una mena de blindatge suprem que les hagués de convertir en intocables, inqüestionables i adorables eternament.

(Segueix)
No hi ha dubte, que per mor que es retornés al poble allò que es va arrabassar per la força de les armes i dominà per la violència imposada estatal feixista, molta gent va lluitar, va patir repressió i va ser silenciada i marginada i menystinguda. Un fet que ningú bennascut ha d’oblidar o menysvalorar.
Ara bé, pretendre que allò que es va materialitzar en la recuperació institucional aporta una cobertura immaculada i noble és un absurd de l’alçada d’un campanar.
Per una banda, la restitució de les institucions regionals, en el cas de Catalunya, no va representar situar-ho al lloc de partida, fer net de la ignomínia, i malgrat això, aquells que ara esgüellen com si els matessin, van acceptar el pacte vergonyant de la transició espanyola que ens condemnava com a país i com a poble a ser una realitat de segona. Només cal llegir la Constitución espanyola per veure en quin lloc queden aquestes “sagrades” institucions. Per tant, els qui ara gemeguen, benviuen i s’autocomplauen d’ocupar o donar suport als ocupanets d’unes institucions desnaturalitzades i en cap cas sobiranes, per bé que elegides per sufragi universal. S’enrecorden de com està el tema del President Companys, per posar només un cas?
Per una altra banda, les institucions només són un continent simbòlic, com ho poden ser les banderes, necessaris per configurar una personalitat col·lectiva, però no són alienes a la realitat del país al qual han de representar. A més, els representants electes en són part en el sentit que han estat triats per la gent, per tant no en són propietaris i han de ser dignes de la seva funció, sempre al servei del poble i del país. Aquesta representativitat, aquesta dignitat, aquesta acció de servei, avui i des de fa temps, no és una característica de la immensa majoria d’aquests càrrecs, que estan al servei del poder, del grup i de les conjuntures. Si això ha arribat a l’extrem que cap -com es va demostrar el dia de l’acció- es desmarca del seu rol de classe política, el sentiment de vincle real entre la gent i aquests personatges autoanomenats polítics -quin aprenentatge certificat han fet per tenir-ne l’ofici?- és normal que vagi de la indiferència al rebuig en termes majoritaris. Per tant, les institucions no són res més que el reflex d’aquesta situació, i encara més en una època de blindatge -sous, favors, privilegis…- davant la societat. Lògicament, doncs, les institucions no són de la gent.
I encara hi ha un altre element important. Fa 30 anys que es van recuperar aquestes institucions. Avui, una part importantíssima de la nostra societat desconeix com van anar les coses amb el Franquisme, amb la Transició espanyola i només coneix -allò de “tota la vida ha estat així”- una realitat constitucional i estatutària i de democràcia cada cop més inservible, que fa que el valor, el paper i el sentit d’aquestes institucions li sembli més marcià. Aquesta pèrdua de coneixement històric, té molt a veure amb el paper dels polítics, els mitjans i els opinadors -que no intel·lectuals, siusplau!- que s’han dedicat a fer la pau amb el feixisme espanyol i a permetre que mostres -i les seves monstruositats- siguin desconegudes.
Però encara hi ha més coses. Per als qui en el seu dia van creure en el pacte de silenci amb els assassins feixistes espanyols que van promoure els polítics de la transició -PCE, González, Pujol, Solé Tura…- i que pensaven que a través de l’autonomia i tot la pesca, avançaríem en la unitat dels Països Catalans, en la normalització dels símbols i la llengua, en la millora de la qualitat democràtica, els resultats d’avui són brutals: els Països Catalans esquarterats, la llengua perseguida amb més impunitat que en el Franquisme, sense espai comunicatiu nacional, sense millores de sobirania, amb una democràcia ens mans dels poders més destructius…
Tot aquest còctel ens porta a un grau de desafecció, indignació, ràbia i conscient rebuig a una manera de fer política que és obvi que es manifesti en els símbols, les fortaleses, els bastions d’aquest poder corrupte i endogàmic, cínic i autoritari, sense identitat i injust. Les institucions, malgrat el que diguin els institucionalistes, no són d’un altre món, són l’expressió d’un evolució determinada de la idea de democràcia i potser avui han de ser reinterpretades, reinventades o reutilitzades, o han d’acollir una altra mena de representació, sorgida de nous espais d’expressió -o no tan nous, fa ben pocs anys que es discutia, des de l’esquerra, si la via havia de ser parlamentària o no-. I si en un Parlament, encara que sigui de fireta, com el catalunyès -o el valencià o el mallorquí- es discuteixen pressupostos que haurem de patir la majoria i els qui ho fan defensen mesures contràries a la majoria o les justifiquen, què té d’estrany que hom protesti, resti legitimitat a una aposta no defensada en programes electorals recents o negui el dret que una minoria privilegiada pugui posar en perill allò més bàsic de la col·lectivitat? Per tant, el bloqueig del Parlament regional autonòmic catalunyès, és un acte perfectament democràtic.
Potser podríem discutir si era el més oportú o no, pel moment i la força del moviment, però en cap cas pot ser acusat de terrorista o franquista un fet d’aquestes característiques. I tancar l’accés al Parlament tampoc ha de voler dir que hom sigui contrari a les institucions, sigui antiparlamentari, però sí que hom pot ser contrari a l’ús que en fan el defensors del model dominant actual, fet que legitima defensar que el desocupin.
El mite que les institucions “nostres” són intocables ja ha caigut. Si són nostres que ho demostrin deixant d’obeir a España i als quatre que remenen les cireres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!