L'Aleix a ca la Toca

Estem davant d’una obra carregada d’endarreriments i necessàries noves edicions. Un llibre encarregat i fet i editat i distribuït amb una diferència de temps més que notable, fruit dels ritmes del país. I amb el neguit d’un autor metòdic, amb gran capacitat d’absorció i una visió globalitzadora gairebé fotogràfica. Per acabar-ho d’arrodonir, aquesta ressenya, elemental comentari de responsabilitat ineludible, acaba d’allargar el procés un any i mig més. Una autèntica mostra de la capacitat d’eixamplar el temps i el seu sentit –de perdre’l!

(Continua)

La cançó en valencià és una obra imprescindible per a tot un país, malgrat que el nom la circumscrigui a una part, a la qual es deu per haver fet el treball en el seu context. Una obra que ens acosta a la visibilitat d’aquest país que es mou entre opacitats i dubtes, en aquella mena de joc de les balances etern que fa pen­dolar la claror i l’obscur com si sempre estiguéssim instal·lats en un balancí incapaç de parar quiet.

La cançó en valencià, malgrat les absències que ja hi ha fruit de la tardança abans esmentada, és un compen­di, quasi perfecte, d’allò que ha donat de si l’expressió musical cantada en la nostra llengua a les comarques del País Valencià. Una relació explicada, detallada, interpretada que ens mostra un volum i una trajectòria que és difícil de contenir en un llibre fins i tot de la gruixudària d’aquest. Però sobretot, difícil de capir per a un país de tanta desmemòria.

Estem davant d’una obra que no deixa de ser un punt de partida per poder començar a parlar, a situ­ar-nos. És com una finestra que s’obre als ulls de tants i tants que no ho han conegut, que no ho han sabut o que no ho han volgut veure. La cançó en valencià és una atrevida i ferma aposta per desvetllar la memòria, per posar a l’abast de tothom un amplíssim patrimoni que, ara, tenim a les mans ordenat i, no ho oblidem, comentat, amb arguments i dades que ens permetran rebatre, cercar, gaudir o arxivar.

I enmig d’aquesta posada en comú, hi trobem autèntiques peces fonamentals per a entendre moments i noms clau en la cançó en català a les comarques valen­cianes. Un bon grapat del tot destacable i recomanable: de Lluís Miquel al Sifoner, o dels més actuals, d’Obrint Pas a Pau Alabajos, Miquel Gil o Botifarra. Però n’hi ha tres que crec que són preceptius: Al Tall, Ovidi Montllor i Raimon.

El cas d’Al Tall, potser per la seva darrera actu­alitat rabiosa un cop han fet pública la seva decisió d’acomiadar-se dels escenaris, és clar. El repàs a la seva obra, amb especial anàlisi de la seva discografia, les contradiccions d’una extraordinària carrera artísti­ca, simbòlica, renovadora, agosarada i alhora a voltes amb aires d’indecisió, situen La cançó en valencià molt més enllà de la seva funció il·lustradora, ubicadora. Al Tall se’ns presenta en tota la seva dimensió artística, social, cultural i referencial i J. V Frechina ens ho acosta amb tota dosi de detalls. Al Tall hi és com la punta de llança d’una realitat que amb els habituals moviments de tobogan inexhaurible dóna de si aquest país. Una proposta que ens ubica en el context de la Mediterrània, que ens projecta enllà dels propis límits i ens proposa aventures sonores compartides. I obre les portes a una realitat de música folk, d’arrel àmplia i dinàmica que esdevindrà important i amb arrels ben posades i crescudes al País Valencià.

Ovidi Montllor és una altra de les icones de la cançó en valencià que rep un tractament específic, força exhaustiu i que dimensiona de forma precisa el paper que ha tingut el cantautor, actor i pensador alcoià en el món de la cultura popular a casa nostra. Curiosament, però, Montllor ha esdevingut entre sectors populars una referència de gran dimensió i això ha permès popularitzar la seva trajectòria, la seva obra i les seves idees, fet que al llibre ho podem cons­tatar de la mà del treball d’estudi que ha fet Frechina. Però si el cas d’Ovidi ja és conegut abans del llibre, La cançó en valencià ens permet descobrir, recrear-nos, fascinar-nos amb la descoberta que ens fa Josep Vicent Frechina del tercer nom apuntat. Raimon és, sens dubte, un dels grans tresors d’aquest llibre. La recerca personal, a prop del cantant de Xàtiva , que en fa l’autor, ens dóna una dimensió d’un interès brutal que ens acosta a la seva obra, que ens genera desig de conèixer encara més qui ha estat Raimon i, sobretot, ens el situa en un nivell molt més abastable, trencant el mur que massa sovint ha semblat envoltar qui va ser la veu referencial del moviment de la Nova Cançó, qui obria les perspectives del moviment cap a noves sonoritats, qui des de l’austeritat l’enriquia a força de crit, d’accent i de contingut. Frechina també ha descobert aspectes de Raimon en l’elaboració del llibre i ens ho deixa veure amb claredat fins a un grau d’humanitat realment únic.

Però el llibre encara va més enllà. A banda de les referències precises, de les dades tècniques i informa­tives, La cançó en valencià estableix un doble recor­regut en paral·lel, donat que no es limita a ser un ric catàleg amè i de dades fonamentals des del punt de vista de la matèria tractada. La cançó en valencià fa un exercici de clarificació contextualitzant la cronologia de noms, grups, esdeveniments en la comparativa amb els moments socials, polítics que ha anat vivint el país, i ho fa sense embuts ni termes reconfortants. La cançó en català arreu dels Països Catalans és un fenòmen amb una gran càrrega social i política i aquí se’ns fa evident i se’ns detalla. I en ella podem veure i conèixer els moments àlgids i els moments de dificultat. Quan Frechina analitza l’obra de Raimon, apunta les vivències i els dubtes del cantautor; quan parla de la Batalla de València, ens situa en els fets que condicionaran l’esdevenidor de la cançó i la desori­entació que generarà; quan ens obre a la realitat més actual –per a la qual cal reclamar ja una segona part, que completi la primera, expliqui el context actual i ens parli de les noves vies i contextos- estableix vies a seguir. I dibuixa l’indestriable lligam entre els reper­toris tradicionals ben detallats, explicats i situats, i els gèneres moderns.

L’obra té una introducció fonamentalment des­criptiva i avaladora d’Honorat Ros i Pardo, de l’AVL, i es completa amb una relació discogràfica de prop de 100 (!) pàgines que donen la dimensió de tot plegat. Una obra imprescindible per al País Valencià, però sobretot, al meu entendre, per a tots els Països Catalans per poder tenir la dimensió real del nostre país, ni que sigui en l’àmbit de la cançó. Per fer visible el país invisible de què parla Josep Vicent Frechina en el seu blog La caseta del plater, un dels espais on les bases del seu llibre s’han anat dibuixant, projectant, escrivint, llegant.

Aleix Cardona
Comentari publicat a la secció “Ressenyes” de la revista Caramella, número 28. Gener/2013

La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns
Josep Vicent Frechina
Col·lecció «Recerca»
València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2011