L'Aleix a ca la Toca

Aquests dies s’ha parlat -molt menys del que és habitual, fins i tot en mitjans suposadament més independents- del fet sense precedents que una part ben significativa del món de l’esport basc s’ha plantat i s’ha negat a acceptar la rebaixa dels mínims que consideren bàsics per a un partit de futbol amistós en dates nadalenques.
Amb aquest gest, per a alguns tan maximalista, l’esport basc ha volgut deixar clar que si parlem de seleccions esportives nacionals ho hem de fer seriosament i, en segon lloc, que la política la fem tots. I això és quelcom ben poc de moda en els nostres temps.
A casa nostra, la reivindicació de les seleccions nacionals és una mena de barreja de sentimentalisme, oportunisme i renúncia -paral·lel absolutament a la dinàmica política imposada des dels despatxos de les institucions, partits, sindicats i associacions cíviques- que fa que cada cop sigui més difícil de justificar un partit com el que es jugarà el proper dia dels innocents al camp del Barça. Però aquest és un tema a part i del qual ja en parlarem.
I és que el fet que han protagonitzat els esportistes bascos, i que tindrà continuïtat demà, dissabte 27, amb una manifestació a Bilbo per l’oficialitat de l’esport basc, va molt més enllà de l’anècdota d’un nom o d’un partit de futbol i aquí és on rau la gran importància del fet i el gran silenci produït, perquè aquest gest té una importantíssima càrrega simbòlica, política i de futur en pau.

La decisió dels més de 1.000 esportistes bascos de donar suport a la postura dels futbolistes cridats a la selecció representa un gran pas endavant en la consolidació del marc nacional complet davant la política autonomista i claudicant davant Espanya. És un cop a la línia de flotació de tots els qui anomenant-se nacionalistes accepten el marc constitucional-autonòmic espanyol, ni que sigui “tàcticament”. A tots els qui s’han omplert i s’omplen la boca de discursos sobre la via europea de superació de conflictes, precisament perquè Euskal Herria, per si sola, supera aquests marcs d’imposició.
La postura d’aquest col·lectiu també representa una referència nova davant la greu sitació de conflicte que viu la nació basca. No cal ser militant de l’esquerra independentista, no cal defensar la lluita armada, no cal haver estat a la presó o torturat per assumir la realitat nacional basca. Cal afirmar-se, des de la teva realitat com a ciutadà o ciutadana d’aquella nació, en un tema absolutament transversal com és l’esport per avançar en el camí de l’alliberament. I es pot fer en primera persona, sense delegar, sense esperar la correlació de forces que donin unes eleccions hispano-autonòmiques.
Aquesta iniciativa desmunta els discursos de la parada tècnica en el camí de l’autodeterminació mentre hi hagi violència independentista i posa en evidència el greu dèficit democràtic instal·lat en totes les institucions basques, siguin polítiques, esportives o mediàtiques, a més que dificulta el paper de l’Estat que ara ha de pensar com fer actuar l’Audiéncia Nazional i la Guardia Civil i tota la tirallonga de cossos policials, militars, parapolicials, de segurates, de serveis d’informació, de periodistes i tertulians perquè converteixi aquest moviment pels drets civils en un perillós grup de terroristes.
A Euskal Herria, allò que persegueix l’Estat no és la ETA, sinó la capacitat de la societat basca per recuperar el protagonisme polític i des del moviment popular més potent del món construir una activa comunitat caaç de decidir el seu futur. Els futbolistes i la resta d’esportistes d’Euskal Herria han dictat una lliçó que ben segur donarà un ric aprenentatge.