L'Aleix a ca la Toca

Em ve molt de gust reproduir i difondre aquest escrit de l’amic Salvador Palomar, company de Caramella i de força altres coses, que ha publicat al seu blog, La teiera, i amb el qual coincideixo plenament.

Energia, crisi i capitalisme

Ahir vam anar a Móra d’Ebre, on milers de persones ens hem aplegat
per fer encara més evident el nostre rebuig a la ubicació d’un
cementiri nuclear a Ascó.

Això del cementiri nuclear és mala peça al teler. Els residus d’alta
activitat, generats pel funcionament de les centrals nuclears,
produeixen radioactivitat durant milers d’anys. El seu transport és
perillós. Concentrar-los en un únic indret és problemàtic, exigeix
fortes mesures de seguretat i control, condiciona el futur d’un
territori i d’un país.

(Segueix)

No hi ha solució possible al problema sense el tancament de les
centrals nuclears. I malgrat tot, caldrà ubicar els residus existents
en algun indret. Potser l’opció menys dolenta sigui mantenir-los en el
lloc on s’han produït.

Cal optar, doncs, per un altre model energètic basat en les energies
renovables. Aquests dies, però, entitats, plataformes territorials i
algun ajuntament afectat, han demanat la retirada del decret que
delimita les zones de desenvolupament prioritari de nous parcs eòlics,
una reivindicació que també era present a la manifestació de Móra
d’Ebre.

Aparent contradicció. Podeu pensar –de fet, ja s’encarregaran de
proclamar-ho els tertulians mediàtics i opinants de costum– que no es
pot demanar alhora el tancament de les centrals nuclears i oposar-se a
un decret que vol desenvolupar una energia renovable com la del vent.

«Aquests il·luminats volen tornar a l’edat mitjana o, potser, a la
prehistòria», sentenciaran, potser substituint il·luminats per algun
altre adjectiu menys benèvol. La gent vol viure en comunitat i
necessita energia, afirmen. A la realitat, que s’han vist obligats a
tornar al segle XIX –o potser més enrere–: són aquells que els mitjans
de comunicació han titllat de pobres energètics, persones que
s’han trobat amb un hivern força fred i que no cobren una pensió o un
subsidi suficient per mantenir enceses les estufes elèctriques massa
estona i poder pagar la factura. Persones grans que tenen els seus
pisos urbans a temperatura més de carrer que de casa i no poden comptar
ni amb llars de foc, ni amb estufes de clofolla com els nostres
avantpassats.

Perquè, tot plegat, això de la comoditat i el benestar que
generosament publiciten les indústries de l’energia està condicionat
per una necessitat inexcusable de pagar la factura. I l’objectiu de les
empreses no és aconseguir la benaurada felicitat dels consumidors, en
un idíl·lic món verd, ple de flors i aerogeneradors, és incrementar el
consum. És fer negoci.

El decret eòlic –dit per simplificar– no compta amb la participació
de la ciutadania per prendre decisions. Com tampoc ho fa el que l’acord
d’un sol ajuntament pugui passar pel damunt del posicionament
d’ajuntaments i consells comarcals o del mateix Parlament de Catalunya.
Concentrar els residus de totes les centrals nuclears en un únic
magatzem –o cementiri– és una decisió que afecta directament a un
territori molt més gran que un sol terme municipal.

El nou decret pot suposar la massificació de les zones on ja hi ha
centrals eòliques funcionant i concentrar, un cop més, les
instal·lacions industrials en unes comarques ja prou afectades per la
seva aportació a la producció energètica.

Potser això beneficia les empreses privades, però té poca cosa a
veure amb una planificació consensuada o amb un nou model energètic
basat en l’acord amb el territori, l’estalvi energètic i l’eficiència.

A la fi, som víctimes d’un sistema que es pot endolcir amb campanyes
mediàtiques en favor de la sostenibilitat i propostes domèstiques
d’actuació. D’un govern que fa polítiques d’esquerres, diuen, per
gestionar, sense acabar de qüestionar-lo, un model de societat
insostenible. Per això continuaré en les mobilitzacions pel tancament
de les centrals nuclears, contra els desequilibris i les agressions al
territori, encara que sigui en nom de les energies renovables. Contra
l’absència de democràcia participativa. En això, no em sento gens
contradictori.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!