L'Aleix a ca la Toca

Com diríem en un “Enigmàrius”, el fonema inicial ens ajuda a identificar el sentit del terme, tot jugant amb dos mots que la nostra parla acosta en la pronunciació. I hi podríem afegir, que els fets acosten i identifiquen en el sentit.
Cada dia veiem més clar com ens acostem a una situació ben pròxima al feixisme institucional arreu. A casa nostra en tenim exemples com el de les fotografies de la política “levantina” del cas Gurtel. A Itàlia el Berlusconi fa jocs de lleis als morros de tothom. La “justícia espanyola” -eufemisme exemplar- deixa clar què es qualifica de violència i que no, amb el cas de Falange y Tradición i amb el cas Jon Anza. Els exèrcits són la solució per a les conseqüències dels terratrèmols -sobretot de cara als pobres i afectats d’Haití i Xile. Les elèctriques es passen la gent i els drets -i els polítics- per on els sembla -hi ha tants casos que no cal posar exemples. I a Israel faran assentaments amb el vistiplau de la “comoditat” internacional quan vulguin, on vulguin i com vulguin. Faltaria més!
És curiosa la calma i el silenci que generen les decisions del feixisme institucional israelià -i no ho dic com a sinònim de sionisme, sinó perquè al govern d’aquell estat qui mana són els feixistes- en la classe política, tertuliana, opinaire i mediàtica de casa nostra. No tracten igual altres casos al món, no. En el seu silenci, els seus fets i les seves connivència hi ha la cara més perversa i descarada del model que defensen, cínics sionistes. I per si algú en dubta, no parlo de sionisme només com a sinònim de l’Estat israelià, sinó com a model de societat, de cultura política i de democràcia. En aquest sentit, és molt important el paper que un cert independentisme, fonamentalment catalunyista però no únicament, li va voler donar al tema en l’anomenat, significativament, “Acte d’estat”.

Imatge d’un assentament sionista a Palestina
(Músics catalans a Palestina)