L'Aleix a ca la Toca

Us proposo la lectura d’aquest article de Santiago Alba Rico

Càlcul de vides

Vet aquí un exemple de bona gestió dels recursos. Segons l’informe del diplomàtic irlandès Roger Casement, l’any 1799 el govern colonial de sa majestat Leopold II entregava als seus soldats en el Congo un número determinat de cartutxos l’ús dels quals, al servei de les companyies explotadores del cautxú, calia justificar estrictament. Per tal de demostrar que no havien malbaratat un sol tret, al final de la jornada estaven obligats a presentar una mà dreta (sí, una mà humana) per cada bala que els faltés en els seus fusells. Alguns soldats, mal alimentats, feien trampes: usaven un dels cartutxos per a caçar i després li tallaven la mà a algun congolès viu com a certificat d’honestedat en el seu servei. En només sis mesos havien estat assassinats o mutilats 6.000 congolesos, o potser més, perquè per tal d’estalviar munició —diu Cassement— “els soldats mataven els nens a culatades”.

(Continua)

(Segueix)

Un altre cas més conegut de bona administració és el d’Adolf
Eichmann, oficial nazi executat l’any 1962 per haver deportat a milers
de jueus europeus als camps d’extermini. Eichmann no va obrir l’aixeta
del gas assassí amb les seves pròpies mans, ni va torturar ni matar
personalment cap dels presoners. Infatigable treballador, incorruptible
funcionari, rigorós organitzador, dirigia des de la seva oficina el
trasllat dels jueus amb la precisió d’un director d’orquestra i
l’honestedat d’un bon comptable, “optimitzant” la relació —diria l’argot
econòmic— entre el nombre de vagons emprats i el d’éssers humans que hi
estaven amuntegats.

O tenim també el testimoni de Freeman Dyson, uns dels més importants
físics del segle XX, qui l’any 1943 treballava a l’oficina del cap del
comandament de bombarders de la RAF responsable de la “tempesta de foc”
sobre Hamburg: “Vaig romandre en la meva oficina fins als final,
calculant meticulosament la forma més econòmica possible d’assassinar
encara 100.000 persones més”. Turmentat per la culpa, Dyson es comparava
a Eichmann i els seus buròcrates assassins: “Van estar tancats a les
seves oficines redactant informes i calculant com assassinar de manera
eficaç, igual que jo. L’única diferència és que ells van acabar a la
presó o penjats per crims de guerra”.

O podem pensar, més recentment, en les declaracions del general
Bernard Trainor sobre els criteris aplicats durant la invasió i ocupació
d’Iraq a l’hora de bombardejar un objectiu: “La regla establerta era la
de permetre ‘dany col·lateral’ o víctimes civils per als objectius de
molt alt valor, sempre i quan el nombre previst no excedís els 30 morts.
Per damunt d’aquesta xifra, calia l’aprovació del mateix Donald
Rumsfeld”. La mort de desenes i desenes d’innocents depenia —com segueix
depenent-hi avui dia a l’Afganistan o Palestina— del càlcul comptable
de deu o dotze funcionaris impecables que, reunits en luxoses oficines,
bolcats sobre gràfics i mapes, estableixen la millor relació possible
entre els altíssims interessos de les pàtries i les empreses i la
destrucció de cossos, cases i boscos.

Curiosament, és aquest “càlcul” el que l’economista ultraliberal
Frederic Hayek anomenava “economia” en una entrevista concedida l’any
1981 al diari xilè El Mercurio: “Una societat lliure requereix de certes
morals que en darrera instància es redueixen a la manutenció de vides,
no a la manutenció de totes les vides, perquè podria ser necessari
sacrificar vides individuals per a preservar un nombre major d’altres
vides. Per tant, les úniques regles morals són les que porten al càlcul
de vides: la propietat i el contracte”.

En resum, si es tracta d’assassinar a congolesos, de gasejar jueus o
mutilar civils es bo confiar en la gestió de Leopold II, del III Reich i
de la RAF o el Pentàgon. En la mateixa mesura —i si se’ns permet un
pessic de demagògia— si es tracta de beneficiar les empreses i els
bancs, abaratir l’acomiadament, precaritzar la feina, augmentar l’atur,
reduir el sector públic, retallar els drets civils i laborals i
desmobilitzar políticament la població, el millor és confiar en la
dreta. Per això el PSOE s’obstina en imitar-la; i per això els
congolesos, els jueus i els mutilats la votaran en les properes
eleccions.

Enllaços d’interès:

Coordinadora Obrera Sindical
Agència d’informació 29-S
Blog del Jordi Martí
CUP
Endavant
Vilaweb
Llibertat.cat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!