El sofista Pròdic de Queos (segle V aC) escriu Sobre la correccció
dels noms, sobre l'interès del sofistes pel llenguatge i els seus significats.
La seva preocupació principal en aquest aspecte campa pel món de la semblança
de continguts, per la dificultat de diferenciar termes aparenment sinònims. Al Tractat
de sinonímia, intentarà establir la relació entre paraules i coses, Plató
el ridiculitzarà en el Protàgores on Pròdic hi apareix i hi és dibuixat
com un personatge entestat a buscar sinònims absurds.
Parmènides d’Elea (570-475 aC), presocràtic ell,
afirma que hi ha noms que només són paraules, és a dir que no anomenen el que
és real. Qui dirà si una cosa es correspon amb una paraula seran les muses, les
quals només els poetes sabran interpretar, per això els poetes són tan
importants, perquè fan de pont entre els déus i els humans. La paraula que diu el poeta està indissolublement
unida a la cosa. Per això, el poeta serà el mitjancer perfecte entre els déus i
els mortals, serà l’intèrpret dels déus que els fa entenedors als homes i les
dones. Les muses diran la cosa però aquesta restarà oculta als humans i el
poeta la revelarà.
Ara que el Priorat cotitza
en la primera línia entre les destinacions turístiques dels qui
busquen un lloc per descansar de la feina o de l'estrès ciutadà,
pot sonar estrany el que diré en aquest article, però vull recordar
que el 1981, quan va sortir la “Guia del Priorat” del masrojà
Joan Asens, això no era així i el Priorat era un indret oblidat
d'on tothom qui podia se n'anava i on qui podia no hi anava. Així
havia estat durant decennis i així es mantenia en aquell moment.
Però poc importava. El Joan Asens, esperonat per la gent de la
Llibreria La Rambla de Tarragona, s'havia posat a la feina de deixar
constància d'un tros dels Països Catalans que era ple de vida tot i
que no aconseguia aixecar el cap des de feia anys. Era el seu tros de
món i, per tant, la seva manera de veure la humanitat passava per
aquestes muntanyes, aquests pobles, aquesta manera de viure i aquesta
manera de morir. I va ser així que ho va explicar a la “Guia del
Priorat”, un llibre que inaugurava la col·lecció 'El prestatge
viatger' de l'editorial que havia endegat la Llibreria de la Rambla
de Tarragona per donar a conèixer les comarques catalanes. Quan el
llegiu, us fareu vostra la manera com la seva mirada s'apropa al que
descriu, perquè la seva és una escriptura senzilla feta des dels
sentiments, això sí, sense caure en misticismes innecessaris i
intentant donar sempre dades que aguantin el seu relat. És per això
que sense ser un expert erudit en moltes de les coses que diu, el
text de l'Asens no acostuma a anar coix d'enlloc ja que les dades que
maneja sempre són verídiques i si una cosa no la sap, no la diu.
Tant de bo tothom qui escriu llibres sobre la nostra comarca hagués
obrat amb tanta honestedat i prudència com ell...
Aquest mes de març, el Cafè Filosòfic que es fa al bar Mvseum a la Part Alta de Tarragona m'ha convidat a obrir el tema de debat, que gira al voltant de la societat civil. Segons elsorganitzadors, "és una
tema ideal per tornar a convidar (-me) per fer-nos laintroducció.
Ell
està encantat de vindre i m'ha enviat un document que us adjunto per
tindre una petita referència del tema. (Si el voleu llegir, obriu a baix...) Si us ve bé, veniu i en parlarem.
Avui, he aprofitat per acabar els darrers detalls de la correcció de "Sabaté", traduït al català per la Berta Combalia i que publicarà Virus Editorial vint anys després de fer-ne l'edició en espanyol. Aquest va ser el primer llibre de Virus, si no vaig errat, i des del Priorat, via Ateneu Llibertari de Reus i "La Lletra A", ens el vam comprar uns quants. Bé, els de sempre, els que estàvem subscrits a "La Lletra A", els que dormíem poc de nit, alguns dels que vam fer Llunàtics... Ara, Virus en treu una edició en català, finalment. La correcció m'ha obligat a rellegir-lo a poc a poc, ara en català i sense pressa, i he xalat molt amb el relat de Téllez millorat per la Berta, que l'ha fet accessible als lectors d'ara, sense tantes subordinades i amb un llenguatge que intenta ser popular alhora que no s'abandona a la simplesa. També n'hem ordenat majúscules, minúscules, subratllats... que Téllez posava sense ordre ni concert, suposo que per aquesta mania estranya de voler donar importància a tot; precisament, així aconseguia l'efecte contrari. La traducció al català és un procés lògic que aproparà la figura del maquis català més mític a un públic que amb total normalitat utilitza la llengua catalana a l'hora d'escriure i llegir, fins i tot llibres sobre anarquisme. El llibre ja s'havia traduït a altres llengües com l'anglès, però aquest Sant Jordi, tingueu-ho clar, el llibre serà "Sabaté (no sé encara quin subtítol li posaran)", en l'any que en fa cinquanta que va ser assassinat mentre lluitava contra el feixisme.
Avui a les set hem quedat a la CGT de Tarragona per fer la pancarta i demà al carrer per a la manifestació contra la política educativa del Maragall. Per cert, si us avorriu, mireu com està aquest tros de pati...
El
Marc del Jesús és un activista social membre d'IPO. La seva
experiència com a acompanyant a Colòmbia li ha proporcionat una
visió àmplia sobre un conflicte social i polític que omple sovint
els nostres Telenotícies però sobre el qual molts cops no encertem
a entendre poca cosa més enllà dels quatre tòpics fàcils i dels
arrengleraments fàcils amb uns o altres, sense entendre molts cops
la complexitat de la societat colombiana que viu el
conflicte.
El proper dimecres 17 de març, els sindicats de
l'Ensenyament de les quatre províncies han decidit convocar vaga per continuar
oposant-se a la política del conseller Maragall i de la seva Llei.
Resumidament, la mobilització s'afegeix a les que l'any passat exigien que no
s'aprovés la LEC
(la Llei
d'Educació de Catalunya) i s'obrís un procés negociador entre totes les parts
implicades. Ara, un cop aprovada la
Llei, la vaga es fa directament per aturar el procés de
privatització de recursos a l'ensenyament al Principat i alhora intentar que
l'educació no continuï sent una merda en un pal a les mans d'aquesta colla
d'exalumnes d'escoles privades i patrons de fundacions dedicades al lleure i a
l'ensenyament. La banda del Maragall s'estan carregant les poques possibilitats
que les classes populars teníem de sortir de la pobresa a través de l'educació.
I mentre això passa, sembla com si el país visqués anestesiat, esmaperdut i
obnubilat davant el desastre que suposa fer impossible l'accés al saber de les
classes més desafavorides. Els lladres amb corbata es freguen les mans perquè
tenen al davant un altre negoci, l'educació, i mentre, l'oposició de “dretes”
que mai s'havia atrevit a fer el que han fet els d'”esquerres” aplaudeix picant
de mans fins a fer-se mal.
(En aquest darrer número del "Rojo y Negro", òrgan confederal de la CGT estatal, hi publico un article per reflexionar sobre els cent anys de l'anarcosindicalisme. El meu article en glossava un de Joan Peiró i podeu llegir els dos en el mateial afegit a l'apunt.)
Aristòtil,
que sempre queda bé de citar tot i que hi discrepis més que amb
ningú en aquest món, afirmava que la societat on li havia tocat
viure no gaudia de llibertat ni de justícia, més o menys com la
nostra. Per ell, l'ésser humà era evidentment polític i social, i
per mi també. Polític perquè el seu voltant depenia d'ell i dels
seus actes, per això pensar-lo, incidir-hi i modificar-lo era i és
la política, i social perquè no entenia aquesta acció de l'ésser
humà sobre el seu voltant com un fet aïllat d'un individu sinó de
la col·lectivitat, necessàriament de la col·lectivitat. És en
aquest sentit que definia la política, com el conjunt
d'activitats teòriques i pràctiques referents a les relacions entre
els ciutadans d'una mateixa col·lectivitat o entre diferents
col·lectivitats. Coincideix, de fet d'allà l'he manllevada, amb la
definició de l'Enciclopèdia Catalana, una autèntica institució
entre els llibres gruixuts de definicions que són referents en el
nostre voltant cultural i per tant humà. I, malgrat sigui de
referents llunyans com aquests d'on extrec el que jo afirmo avui, al
segle XXI en aquest tros de món que són els Països Valencians, el
que deia l'Aristòtil aquest no és cap ximpleria sinó una veritat
com un temple; això sí, ni de la veritat ni del temple no en farem
llei de Déu.
Laozi (570-490 aC), filòsof xinès de mil noms (el més
conegut aquí, Lao-Tse) i d’existència fantasmal, va desaparèixer al desert de
Qin després d’escriure Daodejing. El llibre del ‘dao’ i del ‘de’. Fins aleshores,
només havia propagat les seves idees oralment i abans de fondre’s en el no res
on diuen alguns autors que sempre va estar, va deixar el seu pensament fixat en
paper. El seu escepticisme sobre la utilitat de les paraules separades de la
realitat l’allunyen d‘altres autors posteriors de la seva i d’altres
tradicions, ja que ell pensa que “Amb bones paraules es pot negociar, però per
engrandir-se calen bones obres”.
L’Evangeli de Joan, en traducció catalana
de Joan Francesc Mira, és clar en afirmar que “al principi, hi havia la
paraula, i la paraula estava al costat de Déu i Déu era la paraula”. Per tant,
la divinitat, allò més alt que hi ha, té la paraula al costat i ella mateixa és
la paraula. Continua el text dient que totes les coses
van existir per la paraula i és en aquesta on es troba la vida. Motor de tot,
Déu mateix, la paraula esdevé, en la tradició cristiana, Déu mateix.
Ícar, Ícar, Ícar... "Ícar, fill meu, mantén-te a una altura mitjana. Si voles molt baix, la
humitat obstuirà les teues ales, i si ho fas molt alt, la calor fondrà
la cera. No et separes de mi i no et passarà res."
Trenta-sis anys de lucidesa penjats d’una corda, o
d’una corbata. Dius que no ho va suportar...?, que el món i les seves
injustícies se’l van empassar...?, que la desigualtat i el racisme li feien
tant de fàstic que es va ofegar...?, que a la vida no hi trobava sentit sense
la veu que articulava les paraules de guerra a la guerra...?, que ni de nit ni
de dia no oblidava que havia fet vibrar vibrant?
L'any 2001, una colla de gent d'Osona va treure la carrer un disc d'homenatge a Phil Ochs en què versionaven en català alguns temes del cantautor nord-americà. La veu de Miquel Montero i la guitarra de Jordi Ortega donaven veu a les traduccions de les lletres fetes per Carles Alonso i Anna Campoy. El disc, complicat de trobar si no fos que com a mi te'l regalessin (gràcies), és una petita joia d'aquestes que apareixen de tant en tant en el nostre panorama musical. He buscat pel iutub i res de res. Ningú no s'ha dedicat a penajr cap tema. Si el trobeu algun dia, no deixeu d'adquirir-lo, copiar-lo, penjar-lo... Les lletres, a més, en alguns casos, estan adaptades a la realitat social de Catalunya, així podem gaudir com si fos d'aquí d'aquest cantant de folk antimilitarista i revolucionari anomenat Phil Ochs.
Thomas
Bernhard a "A les altures. Intent de salvació, bestieses":
"... tot és mentida, cada coma és una mentida, tot plegat no és altre que xerrameca
pura, una bagatel·la, una vilesa, una
humiliació per a mi, però m'aferro a aquests pocs pensaments, i cada lletra és
important, cada lletra compta i compta
l'estupidesa... "
Ja sé que no és l'Ovidi però aquesta versió m'emociona gairebé tant com l'original. Gairebé. El 10 de març de 1923, la Patronal catalana, la mateixa que ara mana el Joan Rossell i que també aposta per la jubilació als 67 anys i les pensions privades (ells i els fatxes de la dreta i del PSOE), va fer matar Salvador Seguí, el Noi del Sucre. No llegeixo enlloc ni mai (si no és premsa afí) que la patronal catalana sigui "hereva dels assassins" del Noi i sí que llegeixo cada dia que nosaltres som "hereus dels assassins" de la CNT-FAI... Algú s'atreveix a explicar per què passa això?
Divendres 12 de març a les set de la tarda, dins del cicle Filmen Dones de l'Ateneu Llibertari Alomà de Tarragona, podreu veure
"Silenci. Aquí es tortura", amb Laia Alsina, coautora del documental junt amb Mariona Ortiz i Núria Piera.
Un reportatge sobre la tortura aquí. El mecanisme que permet la tortura és com l’engranatge d’una màquina. Un engranatge format per policia i funcionaris de presons, fiscals, metges forenses, jutges, mitjans de comunicació i la societat que calla, gira la cara o justifica la tortura.
El documental segueix el testimoni del Jordi Vilaseca, el Dani Morales, la Nekane Txapartegi, l’Uai Romano, l’Iker Agirre i l’Amaia Urizar. Les seves històries són com les de moltes altres persones. En el moment d'acabar el documental, la majoria havien estat condemnats a diverses penes amb declaracions obtingudes sota tortura. El reportatge, però, té uns altres protagonistes, els qui es van negar a parlar amb les autores. Els qui van posar excuses com que el seu trípode no cabia en una roda de premsa dels Mossos d’Esquadra...
http://silenciaquiestortura.blogspot.com/ Organitza: Ateneu Llibertari Alomà.
Si
un dia em veiés en l'obligació de triar un sol llibre que tingués
com a tema el Priorat, sense cap mena de dubte aquest seria el
“Viatge al Priorat” de Josep Maria Espinàs, que vaig llegir en
edició de Selecta, amb una fotografia de portada que mirada ara fa
feredat. S'hi veu la Cartoixa d'Scala Dei completament abandonada i
plena de males herbes tal com ja gairebé ningú no la recorda. El
triaria no perquè sigui el més ben escrit ni tampoc el que aporti
més informació sinó, sobretot, perquè en les seves línies s'hi
mostra la mirada humana més completa que fins al dia d'avui ha
tingut la comarca.
El gran mite cristià referit a la llengua i
a la confusió entre les paraules és Babel. Com a símbol de la no submissió dels
homes davant de Déu, aquests aixequen una torre per assegurar el seu propi
destí i el Déu bíblic els castiga “posant confusió en el seu llenguatge perquè
no s’entenguin entre ells”. La impossibilitat d’entendre’s separa els humans i
els allunya de la possibilitat de divinitat, que manté la total propietat i
autoritat sobre l’eina de què va dotar l’ésser humà, el llenguatge.
Així, el repte davant del Poder suprem es
fa possible amb la paraula i és aquest mateix Poder suprem qui destrueix les
virtuts de la paraula per destruir alhora la no submissió de la humanitat.
Mig món em cau 
