El
Congrés evoluciona adequadament i a poc a cop queda clar que
l'espectacle de crits, insults i soroll (alguns en són experts) vist
el dia abans no es repetiria. Si t'ho mires de fora es veu clarament
com hi ha qui dirigeix algunes votacions. Això desanimaria a
qualsevol, però no tant si pensem que això durarà ben poc i els
“dirigits” acostumen a perdre. Es vota la ponència d'acció
social i és aprovada àmpliament la que defensen el Miguel, el Marc
i l'Ermengol Gassiot, futur secretari d'Acció Social, una de les
apostes més fortes d'aquest nou Secretariat Permanent.
El
IX Congrés de la CGT de Catalunya que s'ha desenvolupat aquest cap de
setmana a Lleida ha estat un nou pas per a la construcció i la
consolidació de l'anticapitalisme, en aquest cas llibertari, als
Països Catalans. Alhora, aquesta divisió evident que hi ha a
l'organització s'aguanta per pinces en el sector que s'autoanomena
negre. Això dels colors a mi em fa més que riure sol perquè per a
alguns dir-se anarquista és tan fàcil com obrir la boca i deixar
anar la paraula. No cal ser llibertari, ni assembleari, ni feminista
(o no masclista, com vulgueu), només dir-ho i pugen al cel roig i
negre. Per sort són quatre gats que ho fan així, però encara hi
són. La majoria, a banda de dir-ho, ho és.
Aquest
llarg i intens cap de setmana, he estat a dos llocs bàsics:
Barcelona i Lleida. A Barcelona, divendres, vaig assistir amb la
resta de gent del Departament de Llengua i Literatura Catalanes del
meu institut, el Mediterrània del Vendrell, als Tallers que cada dos
anys es fan al voltant de la llengua i la literatura i la seva
docència. M'estalvio explicar què són (qui ho vulgui saber que
miri aquí) però sí que he de dir que els tres cops que hi he anat
hi he après molt i molt. Qui hi xerra no són teòrics sinó gent que
fa classes en el meu àmbit i el que hi expliquen, per tant, no són
elucubracions sinó realitats que ells o elles fan a les seves
classes, que apliquen en el dia a dia. A banda, és un bon lloc per recollir materials diversos
d'aquells que les editorials regalen.
Després de vuit anys coordinant aquesta revista, ara
em toca acomiadar-me de lectors, lectores i d’espectadores i espectadors. No
abandono ni l’organització ni el Col·lectiu Tramuntana però deixo aquest càrrec
de coordinador del "Catalunya"; ja tocava! La feina que hem fet es podria
millorar, sense cap mena de dubte, però com que no tenim àvia (ni avi) haurem
de continuar sent nosaltres qui ens expliquem als que ens llegiran demà sobre
qui som, per què som així, què volem, on anem, com ho fem i les mil i una
preguntes que com a humans ens diferencien de les pedres i les herbes que
creixen a la vora del camí. Alguns ens voldrien callats i muts, que no
tinguéssim paraula, però són els mateixos que sempre les han tingut totes a les
seves mans: els amos, els propietaris, els militars, els capellans i els gossos
que els segueixen el rastre. Ha quedat clar que si volem ells no tenen el
monopoli de res. Però només si volem. Gràcies a totes i a tots i que la lluita
sigui plaent perquè el que no decidim és la seva durada, i aquesta sense cap
mena de dubte serà llarga. Visca la
Terra i visca l’anarquia!!! Que continuïn les paraules...
Trobo uns quants missatges i trucades preocupats perqu``e no he penjat res al bloc en uns dies i demanant que opini sobre el Congr´´es, la m``afia i tota la pesca. Doncs no puc, he estat al Congr´´es de CGT a Lleida i als Tallers de Llengua i Literatura Catalanes a Barcelona, per``o ara tinc un virus a l'ordinador que fa que el que escric surti tal com veieu. Aix´´i que si alg´´u sap com matar-lo, ja em direu. Merda de m``aquines...
Demà, dintre dels actes culturals que acompanyen el Congrés de la CGT de Catalunya a Lleida, les companyes de Lleida m'han convidat a fer una xerrada sobre anarquisme i alliberament nacional. La presentarà el Pau Juvillà al Centre Social La Maranya a les vuit del vespre (puntualment). Hi sou totes i totes convidades. Hi explicaré quatre coses que en sé i alguna que ningú no sap i que fa dies que em tomben pel cap. Si desplegueu podreu llegir com l'han presentat elles...
Per als de la patronal i els seus amics que avui tenen el seu dia de glòria, avui que és dia de l'espectador 70 fan locaut, l'article del Vicent Partal a Vilaweb:
"Cada
país té un Gustav Krupp, aquell industrial alemany que amb els seus
diners va portar Hitler al poder. Ahir uns quants industrials del
cinema, els Balañá i companyia, van llançar una provocació inaudita
contra el català. Heus-los ací. (continua)
Quan jo tocava i cantava amb
Llunàtics els viatges cap al sud per tocar eren sempre llargs. Una de les coses
curioses d’alguns d’aquestes expedicions era l’adquisició de cintes de casset,
a la gasolinera d’Ulldecona sobretot, amb cançons de Lo Fumador, homenatges a
Boca de Bou i rondalles diverses. Entre les cintes de l’editorial Funison
destacaven les contes de Josep Bo. Amb els anys, cançons com “Lo Carrilet de la Cava” o “Delta del Ebro
precioso” van esdevenir clàssics a un nivell que no sabria com definir.L’aparició de Quico el Cèlio va dotar aquella
música de possibilitats d’audiciño estàndards i ens en vam alegrar. Avui, no
podem fer res més que celebrar l’aparició de “Lo carrilet de la Cava i les cançons de Josep
Bo”, subtitulat ‘Un paisatge musical per la Delta de l’Ebre’, obra de la filla del mateix
Josep Bo, Gemma Bo, la historiadora Elena Fabra i del “quico” periodista, Artur
Gaya.
Presentació del documental “Mahilae”
(2003), a càrrec de la seva autora Irene Franco. 60 min. A l'Ateneu Llibertari Alomà de Tarragona, carrer Misser Sitges, 9. Dissabte 30 de gener a les 7 de la tarda.
"Mahilae (Dones de la Índia)" ha
estat realitzat, escrit i filmat per la jove periodista barcelonina Irene
Franco. Monira és una bengalí de 12 anys que treballa per a mantenir el seu
germà malalt i els seus pares. A la Índia rural el pes de la dot és decisiu i
genera l’infanticidi femení. Urmila amb 28 anys ja ha fet de mare de 4 germanes
i lidera un moviment que lluita contra el govern perquè vol inundar una zona
del riu Narmada per construir un embassament. I amb elles Tara Malini i Moon
ens mostren la Índia real, la de cada dia que és lluny del país exòtic,
espiritual i pobre idealitzat des d’occident.
"A love supreme", de John Coltrane, no cap al youtube ni ell sencer tampoc, però a trossos i a mossos també serveix per fer volar el cap com si aquest fos capaç de volar, de fer-nos volar i enlairar-nos, quan el tedi o l'ensopiment ens fa arrossegar pel carrer, i quan no també.
Els propers dies 5, 6 i 7 de febrer es
celebra el IX Congrés de la CGT
de Catalunya a Lleida.
En el marc del Congrés es duran a terme
unes jornades que comptaran amb xerrades sobre lluites laborals (TMB pels 2
dies i SEAT), sindicats combatius (CGT, COS, CNT, Intersindical, Actub i
Co.bas) i l'anarquisme i l'alliberament nacional. A mi m'ha tocat aquesta part darrera. Ara bé, si s'aprovessin les propostes de la màfia cap de les tres xerrades tindria sentit de fer-se. I qui em digui que tots són iguals menteix. Avui, al 2010, no tots són iguals.
jordimartif69 |
dijous, 28 de gener de 2010 | 20:01h
Les vagues les fem les obreres i els obrers. Unim la
nostra força i aturem la producció. Demostrem així que som les úniques
imprescindibles en el procés productiu, alhora que ens empoderem de cara, si
s'esdevé el cas i les circumstàncies històriques ens són propícies, a prendre
el control de la producció; vaga general revolucionària se'n diu.
Per la seva banda, les patronals també tenen el seu
mètode per fer-se notar i imposar el seu criteri. Quan les empreses tanquen per
fer pressió en un determinat tema, el seu tancament, tancament patronal en diem
en català, s'anomena de fa anys i panys 'lock out'.
Bonica perquè sí, la màfia juga bé les seves cartes. Així, pengen un article meu a Indymedia sobre el cinema en català amb un títol fals que pot irritar qui el llegeixi (amb tota la raó del món), envien missatges amenaçadors per fer callar qui parla, acusen qui ho fa d'"intel·lectual" o "universitari" com si fos el contrari d'"obrer", fan interpretacions sobre el que jo escric que ni la censura franquista s'hagués atrevit a fer, des de l'espanyolisme radical qualifiquen de nacionalista radical l'independentisme que jo defenso, tiren merda i més merda i fan pudor, treuen lo sant cristo gros per fer por a qui sempre viu cagat... Res que no hagin fet un munt de cops més abans, però ara amb un humil cronista que en pren nota i ho anirà publicant aquí, aviat amb noms i cognoms, que és el que més gent em demana. I és notícia que s'apropen al miler d'entrades els articles sobre la màfia. O hi ha molts mafiosos -que no- o molta gent que vol saber més coses. Per cert, aquí afegeixo les "recomanacions" per als adeptes de la màfia que un que no s'ha deixat entabanar m'ha fet arribar. No van signades però s'accepten propostes...
“Silent, el pas de l’aigua, de la terra i la llum. Jo
sé com creixen dels teus cabells unes ombres que conec”.Secta Sònica
Dins de la societat mecanitzada que cantaven Habeas
Corpus, no hi ha espai per a la culpa individual. Totes i tots som culpables de
baixa intensitat. I alguns destaquen per acaparadors... Tenim les cases plenes
d’estris que no serveixen per a res i en la majoria de casos mai no han servit
per a res ni hi serviran. L’acumulació de foteses és una de les
característiques de les societats industrials del segle XXI, en què a banda de
dissoldre’s la identitat obrera s’ha consolidat la identitat consumidora. La
majoria de gent que treballa vuit hores o més a la fàbrica no construeix la seva
identitat col·lectiva a través de les relacions a què la feina obliga o, tal com
passava fa pocs decennis, la lluita pels drets en el treball obliga, sinó a
partir del que fan a fora de la feina. I en bona part, aquest temps fora del
treball que s’anomena oci també és en mans de les multinacionals que decideixen
què ens agrada i què ens ha d’agradar a través d’un invent potentíssim com és
la publicitat. I no us poseu en contra dels gustos dels altres que en sortireu
escaldats, que ja diu la frase feta que “sobre gustos no hi ha res escrit”.
Frase mentidera entre totes les frases que inclouen conceptes falsos, ja que no
només hi ha molt d’escrit sobre gustos sinó que aquest és un dels temes més
recurrents entre els que es fan anar per omplir plaguetes, llibres, webs i
revistes.
Tot això com a mínim a l'Ateneu Llibertari Alomà de Tarragona aquest febrer que aviat comença. El cicle de cinema, sobre la guerra civil amb pel·lícules que mai no s'han vist a Tarragona o fa anys que no s'hi han projectat.
L'Ajuntament d'Ascó ha aprovat ser candidat a acollir un cementiri nuclear avui. Diumenge, milers de persones els vam recordar que la instal·lació no la poden decidir ells sols perquè no els afecta a ells sols. Avui, Xavier Garcia ha publicat aquest article a "El Punt" que el Josep Maria Yago reprodueix al seu bloc. Demà a les vuit, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona es fa una concentració contra la decisió.
Ressò d'un míting a Ascó
Santiago Vilanova (Olot, 1947), periodista i escriptor
ecologista, amb qui vaig compartir l'inici del moviment antinuclear a
Catalunya, va fer estremir les pedres de l'església d'Ascó, diumenge, davant
d'alguns milers d'emprenyats com ell pel nou atemptat estatal –sempre en favor
de l'«interès general»– que suposa el cementiri nuclear.
jordimartif69 |
dilluns, 25 de gener de 2010 | 17:09h
La muixeranga revisitada pels incombustibles de la Dharma. Realment, amb temes així, ja poden durar dies i dies, que no cansen. És aquesta una de les fusions possibles on vivim, la interculturalitat i tota la pesca sense deixar les paraules en mans dels "creadors de tendències".
La màfia a CGT (quatre gats ben organitzats) està nerviosa. No han presentat candidatura a aquest congrés (potser ja no els queda ningú a qui enredar) i d'alguna manera han de fer notar una ànsia de poder que no els deixa dormir. Confesso que jo, a través d'estranyes relacions i sintonies, en algun moment també he estat "enredat" pels mafiosos. Quan els mafiosos van veure que tant jo com altres teníem criteri (a partir de la publicació d'un article meu que portava per títol 'Purs' al "Catalunya") i damunt del coll hi tenia un cap que a més de portar cabell pensava i no acceptava ordres... ni d'ells, aleshores jo també vaig passar a ser "enemic". Ja ho sabeu. La màfia només té esclaus o enemics, no contempla cap altra categoria; bé, hi ha la dels nous adeptes però aquest és un estadi transitori. La màfia pensa pels esclaus i odia els enemics, alhora que obliga els nous iniciats que demostrin l'adhesió als amos amb actes heroics contra qui ells han qualificat d'"enemics". Jo sóc enemic de la màfia.
Ara, sense candidatura pròpia i sense cap proposta que no sigui "no, no i no", les consignes que fan córrer són que val més que la CGT de Catalunya no tingui Secretariat Permanent. Sense ells, només és possible el no-res. La seva estratègia sempre ha estat clara. Odien la CGT de Catalunya i volen que la CGT a Catalunya sigui una sucursal de la CGT estatal. La màfia, per cert, llegeix aquest bloc, o sigui que si algú els voleu dir "hola", tingueu present que us llegiran. Sempre que no hi hagi insults, aquí tot es publicarà.
