Albert Vila Lusilla

Amb l’excusa d’evitar duplicitats, però amb un ànim manifest de recentralització política, el Govern de l’Estat ha anunciat la voluntat que les comunitats autònomes prescindeixin d’organismes i empreses públiques, i un dels exemples adduïts ha estat el Servei Meteorològic de Catalunya. No es posa pas en dubte la competència, que és de la Generalitat de Catalunya, però s’anuncia que el Govern central modularà el seu suport a les finances de Catalunya d’acord amb la celeritat amb què s’avingui a prescindir del que per a ells és una despesa supèrflua.

El Servei Meteorològic de Catalunya és, per la seva història, pels seus objectius i per la seva potencialitat, una veritable estructura d’estat. Tal com reconeix la llei vigent, Un servei de meteorologia ha de dedicar-se fonamentalment a la meteorologia i a la climatologia, no solament per a l’elaboració de prediccions meteorològiques sinó per a subministrar dades útils per a la planificació territorial, el disseny d’infraestructures i l’aprofitament de recursos i ha de ser capaç, davant una situació de risc, d’actuar coordinadament amb el els organismes d’atenció a les emergències.

De tot això ja se n’havia adonat la Mancomunitat fa 100 anys. El Servei Meteorològic de Catalunya neix el 1921 quan va ser creat per la Mancomunitat de Catalunya, sota la dependència científica de l’Institut d’Estudis Catalans. L’interès per la meteorologia ja venia d’abans: l’any 1914 l’Institut d’Estudis Catalans va aprovar un projecte d’Estació Aerològica de Barcelona, ubicada a una torre de la plaça d’Urquinaona.

Durant els seus 17 anys d’existència, es va donar un impuls extraordinari a la meteorologia a Catalunya, i, amb alguns dels seus treballs, de gran valor científic, va adquirir un important prestigi internacional, amb treballs de nivell internacional sobre els núvols i els estats del cel, amb la contribució a l’Any Polar Internacional (1932-33) i amb la creació de dos observatoris d’alta muntanya, l’un a Sant Jeroni (Montserrat) i l’altre al Turó de l’Home (Montseny).

L’any 1939, el Servei Meteorològic de Catalunya fou suprimit i els seus arxius i dependències requisats. Els arxius no van ser retornats a Catalunya fins a l’any 1983. Avui aquest fons, que conté tant dades i estudis meteorològics com documents administratius, es conserva a la Cartoteca de l’Institut Cartogràfic de Catalunya.

Eduard Fontserè fou director del Servei Meteorològic de Catalunya al llarg de tots els anys d’existència de la institució (1921-1939). Seu era el projecte, i, a proposta de l’Institut d’Estudis Catalans, li’n fou confiada l’execució. El Servei Meteorològic de Catalunya esdevingué la seva gran obra. Sota la seva direcció es van fer estudis sobre la distribució de les temperatures mitjanes en diverses èpoques de l’any i les oscil·lacions tèrmiques que en deriven, el fenomen de la inversió tèrmica a la plana de Vic (vegeu la imatge), l’època de florida de diversos vegetals i el risc de glaçades en diversos punts.

Després de la guerra, i ja jubilat des de 1942 va participar en la represa clandestina de l’Institut d’Estudis Catalans. I amb més de 80 anys, encara va tenir ocasió de fer d’assessor de la Geografia de Catalunya dirigida per Lluís Solé Sabarís i publicada per Aedos a partir de 1958.

Posteriorment, l’article 9.15 de l’Estatut d’autonomia de 1979, recollint aquesta llarga tradició meteorològica de Catalunya, va atribuir a la Generalitat, competència exclusiva sobre el SMC; d’acord amb aquesta previsió estatutària, el Govern va crear novament el Servei de Meteorologia de Catalunya, adscrit en aquell moment al Departament de Medi Ambient. La llei preveia la creació de la Xarxa d’Equipaments Meteorològics de la Generalitat de Catalunya, instrument per al mesurament de variables meteorològiques i per a la detecció de fenòmens meteorològics i n’encomanà la seva gestió i manteniment al Servei Meteorològic de Catalunya. La xarxa és integrada pel conjunt d’instal·lacions meteorològiques existents, amb una preferència especial per les que són de titularitat de la Generalitat.

L’Estatut de 2006, en l’article 144.5, ratifica les disposicions anteriors i estableix que correspon a la Generalitat l’establiment d’un servei meteorològic propi, indicant a continuació altres competències de la Generalitat en matèria de meteorologia. Tot això és el que, en nom de la racionalització i la reducció de la despesa, voldrien que desballestéssim.

La intencionalitat política recentralitzadora és claríssima, però es pretén emmarcarar amb arguments d’eficàcia i d’estalvi. Però fins i tot així falla l’argument: enlloc no s’ha demostrat, d’una manera immediatament aplicable a qualsevol situació, quin és el punt òptim entre centralització, autonomia i col·laboració en peu d’igualtat, i això tant en el món de l’empresa com en el de la política. Aquest punt òptim només es pot assolir d’una manera emprírica i, en el cas de la política, atenent en primer lloc a la voluntat democràtica.

En el cas de la meteorologia, el preàmbul de la llei vigent explica que «S’ha demostrat científicament que una bona predicció meteorològica d’un àmbit territorial concret ha de considerar un model meteorològic d’un àmbit territorial major, superior en el cas de Catalunya al de la mateixa península Ibèrica, i que ha d’ésser interpretat per especialistes amb coneixements suficients de l’àrea geogràfica que es pretén pronosticar i del seu entorn d’influència». Visió universal, actuació local i predisposició a la col·laboració, com és tradició entre nosaltres. És absurd que Catalunya, que de sempre ha demostrat la seva predisposició a la col·laboració més enllà de les seves fronteres, hagi de renunciar a una eina que s’ha mostrat tan útil.

I l’alternativa centralitzadora no és gaire engrescadora. L’atzar ha volgut que, dia per dia, s’hagin produït les inundacions a la Vall d’Aran, a l’Alta Ribagorça i al Pallars Sobirà. Per una disposició absurda – i que caldrà abandonar immediatament quan Catalunya assoleixi l’estat propi i que caldrà substituir per un acord inter pares, com el que regeix entre Espanya i Portugal – la regulació hidrogràfica de tota la conca de l’Ebre correspon a la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. Els alcaldes de les zones afectades s’han afanyat a denunciar els efectes negatius de la centralització, que els impedeix fins i tot obres mínimes de condicionament de les lleres. És allò que diuen: ni fan ni deixen fer…