I encara hi manquen els qui diuen que el català és una barreja de valencià i occità prmigenis. Però segurament han de ser considerats heretges, perquè almenys hi veuen una certa vinculació
Però el concepte d’una llengua que s’escriu en una altra llengua és realment inèdit.
Lingüistes de tot el món esperen frisosos més detalls aobre aquest fenòmen desconegut fins ara. Tinc entès que l’Omniglot és a punt de trametre a València – si no ho ha fet ja ara – un grup d’estudiosos que pugui aprofundir en aquest insòlit fenomen.
Però no solament és una revolució en l’estudi de les grafies, sinó que la novetat va molt més enllà. Segons el PP, “la parla dels valencians, que parteix sens dubte de la més profunda prehistòria, s’escriu des del segle VI abans de Crist amb el llenguatge ibèric i, després de les aportacions successives fenícies, gregues i llatines, ha arribat als nostres dies en la forma en què la coneixem”.
D’una banda, queda resolta d’una vegada per totes la vella disputa entre lingüístes i prehistoriadors, incapaços fins ara de casar les dades lingüístiques d’una llengua estable – massa estable – al llarg de més de 600 anys amb la geografia de les restes afins qualificades d’iberes, que van gairebé des de Béziers fins a Almeria – tot i que els eminents lngüistes del PP limiten el fet iber a l’estricte territori del País Valncià, com si Ullastret no existís, no fos cas que algú tingués la temptació de fer remuntar els Països Catalans a la prehistòria.
Ja no cal esforçar-se a donar compte de les diverses grafies coexistents. I és sobrer mirar d’establir la filiació lingüística de l’iber, que alguns han relacionat amb el basc. O mirar d’escatir si l’iber era simplement una llengua de relació superposada a llengües preexistents de tipus indoeuropeu, i en aquest cas quin era el seu bressol original.
A partir d’ara, considerant que és valencià antic, passarem directament a entendre els textos escrits que ens han deixat. Ja no cal esmerçar més esforços a trobar un text bilingüe – l’equivalent de la pedra de Rosetta que va premetre desxifrar els jerogífics egipcis -, cosa que fins ara no s’havia conseguit.
No hi patiu més: és valencià escrit en iber, i segur que la nova línia d’investigació serà força fecunda.
La llàstima és que els defensors de les teories provençalistes – ja sabeu, el valencià entronca amb la llengua d’oc sense passar pel català, i els de les teories mossaràbigues – supervivència del llatí sota la dominació musulmana – es queden sense arguments.
Tot aquest cúmul de disbarats, que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ja ha denunciat, em fa pensar en un conte de Pere Calders, Invasió subtil, sobre la força del prejudici i la incapacitat d’analitzar fredament els fets. El potagonista s’ha ficat entre cella i cella que un altre personatge és japonès, i encara que aquest parla un català perfecte, no té cap tret fisionòmic oriental, gasta uns costums gastronòmics perfectament nostrats i és soci del Barça i tot, ningú no és capaç de treure-li del cap que es tracta d’un japonès molt ben camuflat.
Així fan els eminents lingüistes del PP, que quan parlen ‘del fecund Segle d’Or de les lletres valencianes, el primer de la península’, es troben amb la dificultat que si parlen gaire d’Ausiàs Marc – màxim exponent d’aquest segle d’or – per algun lloc se’ls escaparà que era fill de Pere March, mort a Balaguer, i nét del català Jaume March, senyor d’Eramprunyà.
P.S.: Per a una descripció seriosa de la grafia de l’iber, vegeu http://www.omniglot.com/writing/iberian.htm
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!