Va d'educació
Reflexions sobre vivències en el món educatiu. Bloc d'Alba Castelltort Valls
Acompanyar la dislèxia
Sempre hem tingut molts llibres i contes. Cada nit n’explicàvem a l’hora d’anar a dormir o n’havíem gaudit mirant-los plegats. Sovint assistíem a sessions de conte-contes i sobretot, sempre hem tingut un llibre a la tauleta de nit. Les persones expertes afirmen que per afavorir que els fills i filles siguin lectors, és important que a la família es visqui el gust per la lectura. I penso que nosaltres vam fer molt bé aquesta feina, però quan hi ha una dislèxia, res de tot això és suficient per afrontar-se a la lectura i l’escriptura.
Quan un alumne es trenca la cama, ningú qüestiona que no pot fer educació física. Si un alumne té problemes visuals o auditius, ningú qüestiona que hagi de seure en un lloc més estratègic a l’aula. Ambdues són situacions que tenen un diagnòstic clar i les dificultats associades es perceben més fàcilment. Però quan un alumne té una dislèxia (això si s’ha arribat a diagnosticar), les dificultats són menys visibles i es poden manifestar de maneres diferents a cada persona.
La dislèxia és un trastorn de base neurològica de tipus permanent que no té cura, però que es pot tractar i millorar. Els problemes que genera la dislèxia són de lectoescriptura i aquests afecten el ritme d’aprenentatge i sovint també es confonen amb la manca d’interès o d’atenció. És un trastorn important perquè es calcula que afecta 1 de cada 10 persones, però la majoria no ho sap.
Quan la dislèxia es detecta, sovint és tard perquè és quan els processos de lectura i escriptura ja haurien d’haver estat consolidats. I si una persona no té una lectura funcional, això li pot provocar grans dificultats en l’aprenentatge.
Sort que les mares (sobretot) i els pares tenim un sisè sentit i sovint detectem coses en els nostres fills que ens fan encendre les primeres alarmes. De vegades són petits indicis que poden passar molt desapercebuts, petits detalls del dia a dia que no acaben d’encaixar. Per exemple, que el teu fill no sigui capaç de recordar els dies de la setmana malgrat cantar-li mil cançons, mirar cada dia el calendari de la paret o preguntar dia rere dia «quin dia és avui si ahir va ser…». O que el teu fill no pugui recordar on llençar cada residu segons el color del contenidor malgrat que, a casa, es recullin els residus des de fa molts anys en cubells del mateix color que els contenidors. O fins i tot, que el teu fill dubti de quina és data del seu aniversari. I aquests detalls els vas observant dia rere dia, fins que t’adones que van passant els anys i no es corregeixen per molt que ens hi esforcem.
Més tard vam saber que això és molt comú en la dislèxia, perquè el cervell funciona diferent i aprèn diferent. I també més tard, quan ja s’iniciava a la lectura, vam començar a viure intensament les dificultats associades com ara la lentitud de la descodificació, la confusió constant d’algunes lletres o la invenció de paraules que feien totalment incomprensible un text.
I ells i elles també són molt conscients d’aquestes dificultats i es neguitegen perquè l’esforç de llegir no és reeixit. I paral·lelament, també comença un desinterès per escriure petits textos com una llista de la compra, ja que les dificultats d’escriptura són massa grans o encara no identifiquen correctament la correspondència entre el so i la grafia.
Però a l’aula tot això no és fàcil de detectar, no és com un braç trencat, i pot ser difícil d’entendre. I tot plegat sovint és desesperant perquè genera molta frustració i angoixa a la persona qui la pateix i la família.
La dislèxia és coneguda pel conjunt de dificultats que provoca amb la lectura i l’escriptura. El meu sisè sentit ja m’alertava que la cosa no estava progressant adequadament en la lectura del meu fill, però les mestres sempre ens tranquil·litzaven dient que «això és maduratiu», «que si hi ha nens que necessiten més temps», «que si no se’ls ha de pressionar», «que si no et preocupis que quan faci el clic amb la lectura i tot canvia molt ràpidament», «que si és important que expliquem contes», entre d’altres. Però el temps anava passant i les coses no milloraven.
I mentre el grup progressava, ell continuava sense «madurar», sense avançar i a poc a poc, ens vam començar a preocupar. I també ens en vam ocupar.
Possiblement hi ha una part «madurativa» però quan no hi ha progressos, no es pot esperar que les coses madurin per si soles. I aquest és un tema clau i no totes les famílies tenen els recursos o la iniciativa per a fer-ho. Certament, l’escola (o el Departament d’Educació) tampoc els té, però sí que hauria de donar unes pautes més concretes per acompanyar de seguida a les famílies quan es comencen a fer visibles aquestes dificultats abans no passi massa temps. Perquè mentre el grup avança, l’alumne amb dislèxia (i sense tractament) no podrà fer-ho i les distàncies en el seu procés d’aprenentatge respecte del grup cada vegada serà més grans, les dificultats seran més evidents i amb elles, l’angoixa, la frustració, la inseguretat i el patiment pel fet de no ser com els altres.
Ocupar-se de la dislèxia implica iniciar un camí llarg, ple de constància, dosis de paciència i molts diners. Inicialment amb visites al pediatre, l’oftalmòleg i l’otorrino per descartar problemes visuals i auditius. Després, amb visites setmanals a l’optometrista que duraran més de dos anys i que es complementaran amb exercicis diaris per millorar el moviment muscular, l’enfocament, corregir l’estrabisme, millorar la percepció de l’espai i en “mirall” o millorar la psicomotricitat, eliminar reflexos primaris i fins i tot, sessions de massatges per estimular el sistema nerviós. I arriba un punt que ja no qüestionem si són tractaments científics o pseudocientífics perquè observem millores i això és l’important. I després d’esperar més de dos anys per aconseguir que l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic (EAP) li facin una prova diagnòstica, tindrem un informe que ens encaminarà cap a una reeducació lectora (també privada) que durarà més de tres anys. I aquesta reeducació, també implicarà sessions setmanals i exercicis de lectura rutinària cronometrada que tampoc qüestionarem perquè li permetrà una millora evident en la descodificació lectora, la comprensió lectora i la memorització de normes ortogràfiques.
Tot plegat un llarg camí que li permet acabar l’etapa de primària amb una lectura funcional, un diagnòstic de dislèxia i sobretot, retornar la confiança a una persona que ara sí que podrà retallar distàncies amb relació als companys i companyes. I ho ha fet, ho ha assolit.
Tenir dificultats de lectoescriptura, implica tenir dificultats d’aprenentatge greus. Molt greus. Però el diagnòstic ajuda a entendre l’origen de les dificultats i ajuda a adquirir noves estratègies per a superar-les malgrat saber que sempre s’hauran d’esforçar més que la resta del grup per assolir un mateix objectiu. Però la voluntat, la constància i l’esforç de les persones amb dislèxia que no han llençat la tovallola és quelcom molt valuós i que els serà de gran utilitat a la vida.
Tots els instituts fem Plans Individuals per l’alumnat amb dislèxia que inclouen una adaptació dels criteris de correcció o facilitar més temps en els exàmens, però això no és ni de lluny suficient per ajudar a tractar i acompanyar a les famílies amb aquesta dificultat. Les dificultats de lectoescriptura, com ens ha fet evident PISA, no es poden deixar passar per alt perquè afecten la resta d’aprenentatges. Calen més diagnòstics (en l’etapa de primària) i més recursos gratuïts i en línia per acompanyar a les persones amb dislèxia perquè no tothom pot assumir els costos d’aquests tractaments.
I a més a més, les proves d’avaluació (com les competències bàsiques de la Generalitat de Catalunya), també haurien de respondre al Disseny Universal de l’Aprenentatge perquè l’excés de textos i activitats de comprensió lectora (fins i tot per resoldre problemes de matemàtiques) impliquen un obstacle immens per les persones amb dislèxia que els impedeix demostrar els seus coneixements. I sobretot, caldria evitar enviar mals resultats a les famílies sense cap acompanyament de l’escola que ajudi a interpretar-los ni sense cap recomanació de la Generalitat per ajudar a millorar-los.
La dislèxia ens ha generat tot un procés d’aprenentatge familiar que ens ha implicat molt d’esforç, dedicació i emocions de tota mena. Llegir experiències d’èxit d’altres persones ens ha ajudat moltíssim per tirar endavant tot aquest llarg camí de reeducacions. Però som conscients que aquest camí no està a l’abast de totes famílies. I això és quelcom que hauria de canviar urgentment si realment volem millorar l’èxit escolar.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tota la raó Alba. Quina sort el teu fill de tenir uns pares que us preocupeu per poder millorar i adequar el seu aprenentatge. Malauradament, l escola pública no està ni s espera que estigui a l alçada………..