Va d'educació
Reflexions sobre vivències en el món educatiu. Bloc d'Alba Castelltort Valls
Més enllà de la consciència ambiental i les generacions futures
L’any 1992 el recordem per les Olimpíades i molts de nosaltres també el recordem per la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro, un esdeveniment mundial sense precedents que posava sobre la taula la necessitat d’actuar conjuntament per aturar la degradació del planeta. Llavors jo cursava el darrer curs de l’educació primària (vuitè d’EGB) i aquell esdeveniment que vam seguir des de l’escola, em va generar tant d’interès que vaig decidir que el medi ambient seria la meva vocació. La tardor d’aquell mateix any també es posava en marxa la primera promoció del Grau (llavors Llicenciatura) de Ciències Ambientals a la UAB i l’any següent a la UdG, on tindria la sort d’estudiar pocs anys després i conèixer gent meravellosa.
La celebració de la Cimera de la Terra (i el seguiment que vam fer-ne des de l’escola), em va fer descobrir el meu interès per l’educació ambiental. I encara ara hi continuo treballant activament des de l’educació secundària.
Els infants i els joves passen moltíssimes hores a les escoles, més de mil hores anuals, fet que esdevé una bona oportunitat per educar a favor del desenvolupament sostenible. I això implica, ajudar l’alumnat a ser més conscients que som éssers ecodependents i despertar el desig d’aturar les problemàtiques ambientals que estem generant per construir un futur més saludable pel planeta i els éssers vius que l’habitem. Les escoles i els instituts constituïm una de les esferes educatives que intervé en la vida dels joves, que juntament amb la família i la societat, influirem en el seu pensament o la consciència ambiental així com la seva manera de relacionar-se amb el medi.
En els inicis de l’educació ambiental al nostre país, que ja té més de quaranta anys de vida, es parlava que era imprescindible conscienciar a la població més jove així com donar-los coneixements sobre temàtiques ambientals per aconseguir construir un futur més sostenible. Actualment, sabem que la conscienciació i la informació són necessaris per promoure canvis, però no són suficients. Una analogia que s’ha utilitzat moltíssim per entendre-ho és la qüestió és el del tabac. Possiblement, no hi ha cap persona fumadora que no sigui conscient o que no tingui la informació que el tabac perjudica la seva salut i malgrat això, continuï fent-ho. I és que canviar els hàbits és molt més complex que conscienciar i informar. Per exemple, també ajuda quan l’entorn et convidi a no fer-ho, com totes les restriccions que s’han posat en marxa els darrers anys per evitar el consum de tabac en els espais públics i que, en el cas dels temes ambientals, també es dona quan estem en entorns on es té cura de la gestió ambiental (per exemple, dels residus), perquè això facilita un canvi en les pautes de comportament de les persones que el visiten.
Passa el mateix amb l’emergència climàtica. Aquests darrers estius, hem experimentat un augment de temperatura que hem viscut tots i totes i ha fet que el canvi climàtic ja formi part de moltes de les converses quotidianes. Però ser-ne conscient o tenir informació tampoc és suficient per actuar en conseqüència. Calen més accions des de diferents àmbits.
Moltes vegades, sobretot a través dels mitjans de comunicació, es transmet la idea que cal posar la mirada únicament en els joves i utilitzen expressions com «cal educar a les generacions futures perquè quan ocupin els espais «de poder» prenguin decisions a favor de la sostenibilitat del planeta». Però jo ja he format part d’aquestes generacions futures quan el 1992 es va celebrar la Cimera de la Terra i es parlava de tot això per primera vegada. Des de llavors, jo i moltíssimes persones més de la meva generació estem molt conscienciades i malgrat que també hem actuat proactivament en molts àmbits de les nostres vides, les coses no han fet més que empitjorar. No es tracta únicament de les generacions futures, es tracta de totes les generacions.
Ja fa com a mínim una dècada que des de l’educació parlem que cal capacitar l’alumnat per actuar a favor del medi. Capacitar per actuar vol dir despertar el desig de transformar allò que no ens agrada sota la mirada de la sostenibilitat i dur a terme accions per a fer-ho possible. Es tracta de despertar l’interès des dels coneixements i des de les emocions per assajar noves maneres de viure i relacionar-se amb el medi que siguin més sostenibles. També de formar envers el pensament crític (especialment en aquests darrers anys que hem experimentat de nou l’alça dels discursos negacionistes) i crear espais per a la participació.
I com ho fem tot això possible? D’una banda, el currículum educatiu ens hi acompanya perquè el nou Decret d’Educació s’estructura entorn els Objectius del Desenvolupament Sostenible pel 2030. Aquest és un canvi positiu, tot i que no tinc gaires esperances amb la seva vigència, ja que el professorat no acabem de tenir mai temps d’aplicar plenament una versió del currículum, que ja en tenim una de nova. Tanmateix, és un positiu perquè ens obliga a plantejar situacions d’aprenentatge que tinguin en compte la perspectiva ambiental i això afavoreix que l’educació ambiental sigui més transversal i ja no quedi en la «voluntarietat» dels centres o com una dèria d’aquell «professorat més ecologista».
Així i tot, més enllà del currículum o del que es pugui explicar a les aules, hi ha una part que s’aprèn per tot allò que es viu al centre. Això ja fa anys que es coneix com a currículum ocult. Tot allò que es viu (o que no es viu) al centre també està educant. Per exemple, si els centres no vetllen per la prevenció de residus o l’estalvi de l’aigua ja podem intentar explicar i conscienciar que hem de reduir els residus o estalviar aigua que servirà de ben poc si no prediquem amb l’exemple. I això és una part que sovint, el professorat no tenim prou temps per cuidar ni tampoc tenim el suport de les administracions per dur a terme una bona gestió ambiental.
Necessitem uns edificis més sostenibles i una bona gestió ambiental del centre perquè l’alumnat pugui experimentar noves maneres de viure més respectuoses amb el medi ambient. Els centres públics tenim moltes mancances i aquesta és una d’elles. Per exemple, treballo en un centre de nova creació, però el nostre edifici té més de cinquanta anys. En els darrers cursos ens han rehabilitat mínimament alguns espais, i malgrat que hem demanat aplicar criteris de sostenibilitat, no sempre ho han fet. I això implica que, entre altres coses, aquests darrers anys que hem patit diverses situacions de sequera, ens hagin instal·lat aixetes noves de polsador que malbaraten l’aigua potable en lloc d’aixetes amb sensors que ens ajudarien a reduir el consum, reduir la factura i sobretot, oferir una experiència d’estalvi d’aigua quotidiana. El professorat ja podem fer activitats a la classe sobre el cicle de l’aigua, explicar que l’aigua és un recurs escàs, organitzar sortides de sensibilització a les depuradores, anar a recollir del riu Ripoll les tovalloletes humides que hi arriben, demanar que portin cantimplores per evitar malgastar aigua per fer només un glop, etc. que si les nostres aixetes noves continuen rajant massa, el missatge perd tota la força.
És important que les administracions abandonin les polítiques de «maquillatge ambiental» i comencin a aplicar plenament les normatives existents i se’n creïn de noves. Això és el que ajudaria realment a canviar coses i avançar més ràpidament per aturar o mitigar la crisi climàtica, la crisi de l’aigua o qualsevol altra problemàtica ambiental. Per què, no seria més fàcil prohibir la fabricació de tovalloletes humides (com recentment s’ha fet amb la purpurina) que no pas, haver de conscienciar a tota la ciutadania que no les llencin pel vàter? Perquè evidentment, no els poden dir que no les comprin.
Les escoles i instituts podem fer moltes coses perquè mil hores anuals de classes són moltes. I a l’institut on treballo busquem moltes oportunitats per introduir l’educació ambiental a la vida del centre. Podem fer més activitats a l’aula i sobretot, podem fer més activitats fora de l’aula. Tenir vivències positives (o negatives) amb els entorns naturals, museus, instal·lacions (com una depuradora o abocador) tenen un impacte sobre les emocions i això, tal com ha comprovat la neurociència, ajuda a aprendre millor. Però hem de ser conscients que som una esfera més i que actualment, l’esfera de les xarxes socials i internet té un pes encara més important que nosaltres. No tenim control de quins continguts miren els nostres joves ni quin impacte tindran en la seva formació o ideologia ambiental. Les ideologies negacionistes i les teories conspiratòries estan arribant massa fàcilment als joves i els professionals de l’educació no podem afrontar-les sense altres eines que restringeixin certs continguts a les xarxes.
Des del 1992 que tinc la mirada posada en les temàtiques ambientals. Ja no soc tan optimista com llavors perquè he entès que conscienciar no és cap recepta per solucionar els reptes actuals. Les solucions són cada vegada més complexes i urgents i tot i que cada dia tinc dubtes de si aconseguirem canviar alguna cosa, encara no he tirat la tovallola. Tanmateix, ja fa més de trenta anys que els adults deleguem aquesta responsabilitat als joves al·legant que són les generacions futures les que podran canviar les coses i potser ja n’hi ha prou. Ara que vivim en una situació d’emergència climàtica, cal moure a tota la societat, a totes les generacions i a totes les activitats econòmiques i les persones que tenen posicions de poder. I els canvis que hem de fer, no poden ser petits com fins ara sinó que han de ser canvis radicals en el nostre model de vida que ens portin cap a un model menys individualista, menys consumista, amb menys desigualtats socials i menys depredador del medi. I hem d’estar disposats a fer moltes renúncies per viure bé amb menys i sense fer malbé. I si no som capaços de fer aquest canvi, només podrem intentar mitigar o adaptar-nos als efectes que se’n derivin.
Des de la Cimera de la Terra del 1992, ha plogut molt i han tingut lloc nombroses trobades internacionals amb infinits convenis, protocols i acords internacionals signats. I aquestes han aglutinat moltes entitats i persones que fan petites tasques que també transformen el món. Tenim els ingredients per canviar les coses, només cal utilitzar-los per cuinar aquest futur que tants milions de persones desitgem.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totalment d’acord amb el que planteges! Aprenem en context i del context. Els canvis petits o grans són necessaris i urgents. I els podem fer, si més no, alguns, els que tenim a l’abast. Cal practicar l’esperança activa més que mai. Gràcies Alba!