A Manuel Pérez i Bonfill, mestre imprescindible, sempre.

Us deixo la meua contribució personal al llibre Versos contra la violència, sorgida per iniciativa de JM Tibau i Ricardo Gascón després dels fets repressius de l’1O. És una sextina per honorar una persona imprescindible en la meua formació personal: Manuel Pèrez i Bonfill .

 

S’apropava -s’apropaven- a la vora, mirava l’aigua, cada cop més bruta i plena d’escumes sinistres i llacors pudents, n’amidava mentalment el cabal, i feia que no amb el cap. Al mateix temps, de cua d’ull, recelava de l’ominosa ferralla del monument franquista. I sospesant la història, esclafia a plorar.

Manuel Pérez Bonfill, “Com un riu”, Carrer de només un.

 

A Manuel Pérez i Bonfill, mestre imprescindible, sempre.

Quan ningú no en donava ni un borrall
per nosaltres, encara dèbils branques
en creixement, en els nostres cors fràgils,
posares la paraula, ritual
per guarir la realitat, enginy
per instruir-nos a garbellar l’aigua.

A la riba hi vivíem, de l’aigua,
ignorant tot el seu instint: ni un borrall
en sabíem, com de la mar. El giny
s’anava adobant: les millors branques
cercàvem, guarnides amb ritual
exacte i precís amb les nostres fràgils

mans que alimentaven els nostres fràgils
mots, on sempre la remor de l’aigua
hi calava als dintres, habitual,
ancestral paraula apresa, borrall
de tinta que s’encimbella a les branques
del portal de casa, que esdevé enginy,

escriptura que ens enlaira, com giny
d’aire, per cels que ullprenen. Fràgils
els mots, encar, enfortien les branques
dels arbres a tocar, vora l’aigua,
esdevenint, sobre el paper, borrall
de paraula, fe d’incert ritual

vers el sentit més íntim, ritual
i esca cap a la paraula d’enginy.
De retruc , entre gargot i esborrall,
s’allunyaven les mirades fràgils,
n’emergien, paraules, de l’aigua.
Colgades, abans, amb algunes branques

d’olivera, mistèriques branques
per albirar abusos del ritual,
carrer de només un, rònec d’aigua,
lent com extracte de resina, enginy
a l’espera de verbs precisos, fràgils
d’antuvi, que esgrafien l’esborrall,

per entreveure un borrall. Fortes branques,
i encara som fràgils. Del ritual
après n’hem fet enginy. Rems per l’aigua…

Lluís Martín Santos

Demà (Blaumut)

Demà, una cançó del grup Blaumut. Imprescindible. Reprodueixo la lletra:

La mare diu que cada tres segons,

després de la sirena, allà a fora juguen a un joc.
Fan esclatar mil bosses de paper,
però que no hi puc anar, que encara fa massa fred.
Passem l’estona dins l’habitació
amb un fil de bombeta que no fa gaire de sol
i amb un senyor a qui parlen però no hi és.
El meu cavall de llauna crec que ja s’avorreix…
Miro el paper de la paret,
que té un dibuix que no em fa el pes.
La mare diu que escuri el plat,
que a la cullera hi ha un forat.
I que demà, potser demà,
al miler de coses que em passen pel cap
trobaré una estrella
amagada entre milions d’hiverns.
Que podré triar, potser demà
del miler de vides que deu tindre un gat.
Comptarem enrere fins a la primera.
La mare diu que el temps és un tresor,
que és invisible als ulls i porta el ritme que ens fa el cor,
que dona voltes per dissimular
i en un rellotge espera que sigui ja demà.
Encara sento bosses de paper
darrere el pes del sostre que aquests dies fa de cel.
I penso les paraules que hi ha al món
fins que algun somni pesi, fins que m’arribi la son.
Sona un violí encartonat
des de la ràdio del costat.
La mare diu que estic de sort
que no existeix ni el drac, ni el llop…
I que demà, potser demà,
al miler de coses que em passen pel cap
trobaré una estrella
amagada entre milions d’hiverns.
Que podré triar, potser demà,
del miler de vides que deu tindre un gat.
Comptarem enrere fins a la primera.

 

Sense matí fosc.

Fa ja una pila d’anys, en el traspàs de poder d’un dels dirigents de la famosa fotografia del trio de les Açores, el nom del qual no vull escriure, a un altre dirigent que va emetre una frase memorable(“Apoyaré el estatuto que salga del Parlamento de Cataluña“…) vaig escriure un article que, malauradament, encara té vigencia pel retorn de les formes del feixisme i  totalitarisme que reviscola de forma preocupant a l’Estat Espanyol de la mà d’un dels governs més corruptes i indecents de la tènue història de la democràcia recent . El reprodueixo íntegrament, no toco ni una coma. En aquells dies, pensava que era una realitat que havíem abandonat. Malhauradament, anava errat, molt errat:

“Tinc, encara, ressonant pel  racons de la meua memòria les paraules de la faula de l’escriptor , Matí Fosc. Aquesta petita faula, excel·lentment traduïda a la nostra llengua per l’escriptor Sergi Pàmies, va ser escrita l’any 1998 com a reacció davant l’avançada de l’ultradretà Front Nacional i ha acabat esdevenint una eina d’instrucció cívica a les escoles de França on s’utilitza com a text elemental per tal de fer entendre als escolars francesos què és el feixisme i les seues diverses formes.

La història ens narra l’esdevenir d’un país qualsevol, el nom del qual desconeixem, en el que el govern emet una sèrie de lleis en les que, paulatinament, va prohibint tot un seguit de coses: primer, els gats i els gossos que no siguin de pelatge fosc, raó per la qual es distribueixen unes píndoles d’arsènic per tal d’exterminar tots els que tinguin pelatge clar. Més endavant, es prohibeix l’edició d’un dels diaris més llegits, El quotidià, per criticar la mesura realitzada pel govern nacional del país. Tot seguit, els llibres que publica el grup editorial que editava el diari i la seua presència a les biblioteques perquè, als llibres, sempre que apareixia la paraula gat o gos no ho feia acompanyada del preceptiu adjectiu fosc. La història va evolucionant fins al punt que es produeixen detencions massives de gent pel fet d’haver tingut en el passat gats i gossos que no eren de pèl fosc, o pel fet que un familiar té, o havia tingut, animals d’aquestes característiques, la qual cosa aboca a la gent a un estat de paranoia col·lectiva en la que tota frase que es pronuncia, o s’escriu, acaba tenint ,als seus dintres, l’adjectiu fosc, o fosca, per tal de no semblar disconformes amb l’onada de pensament únic que el govern nacional ha instaurat.

Obviaré els paral·lelismes evidents entre la història de Pavloff i la realitat dels darrers quatre anys del govern del PP, aquest malson del que la ciutadania de l’estat espanyol ha decidit despertar segons va expressar el passat diumenge a les urnes.

Aquí, al nostre territori, a les Terres de l’Ebre, la ciutadania ha superat amb escreix la mitjana no només estatal, sinó també nacional, a l’hora de respondre amb rotunditat el reguitzell fosc que representava el PP.

Sense cap mena de dubte que en aquest plus hi té molt a veure la impressionant mostra de participació ciutadana i de conscienciació col·lectiva que ha significat la PDE en els darrers anys, raó per la qual em sembla inqüestionable la relació directa entre els resultats aconseguits en l’eradicació dels objectius que buscava el PP (la reclusió personal, la negació i la criminalització de la capacitat critica de l’individu, la negació de la col·lectivitat i de les llibertats inherents a la mateixa, l’imperi del pensament únic, etc…) i aquesta mostra de democràcia participativa que s’ha produït al territori ebrenc i que vull agrair i esperonar des d’aquestes ratlles.

És obvi, per tant, que per tal d’aconseguir un sanejament de la democràcia no n’hi ha prou amb el partits polítics, sinó que és necessària la implicació ciutadana, conscienciada i amb voluntat de transformació. És obvi que la ciutadania ha d’escriure, també, el futur digne que desitja i que el futur s’escriu dia a dia, paraula a paraula, i que “ningú ens el farà si el construïm natros”, si em permeten utilitzar l’expressió de Claudio Baglioni que arropa la veu càlida i suggerent d’Ana Belén.

Per contra, també és una obvietat que anar contra la expressió de la ciutadania, que intentar estroncar l’alè de la PDE, que intentar el control de la mateixa, és una forma de totalitarisme i d’involució que hem de refusar, vingui d’on vingui.

Com he dit en un altre lloc, el totalitarisme té noms clars, i els caps de turc que trien també. Que es diguin Josep Lluís Carod Rovira, Ibarretxe, Maragall o Manolo Tomàs no és anecdòtic, és una estratègia premeditada que pretén eradicar el que representen: un govern democràticament constituït, la voluntat d’un poble o d’una col·lectivitat que planta cara al retrocés democràtic, a l’espoli d’un territori, que defensa el seu futur i el de les generacions a venir, que diu les coses clares, que regenera la política i la participació ciutadana en la mateixa.

Contra aquestes formes inacceptables sempre ens trobaran amatents, a l’espera, perquè volem llegar un futur molt més digne als nostres fills, i als fills dels nostres fills i als fills dels fills dels nostres fills. Un futur en el que Matí fosc continuï sent una breu faula antifeixista i no la realitat esfereïdora que acabem d’abandonar”