Adam Majó
Xuts a pals
Un referèndum de veritat
Ara que ja sabem –de fet ho hem sabut sempre- que la fundació de la República Catalana no serà una festa de confeti sinó un trencament amb una legalitat espanyola que fins al darrer moment intentarà evitar l’exercici del dret a decidir ara hem d’escollir de quina manera volem fer aquest pas necessàriament unilateral. De moment s’han posat sobre la taula tres vies: La DUI, el Procés Constituent i ara, de nou, el RUI. Per fer un a Declaració Unilateral d’Independència (proposta que sempre ha defensat la gent de Solidaritat) cal una majoria al parlament que, per anar bé, tingui també una majoria amb vots a darrera. I cal, sobretot, voluntat des de les institucions i des del carrer per fer efectiva la declaració. Iniciar un procés constituent que culminaria amb l’aprovació d’una nova constitució és la via defensada per Junts pel Sí i, per tant, per l’actual govern de la Generalitat. La pega d’aquesta opció és que una Constitució, per generalista i neutre que sigui, defineix un cert model d’estat i de societat i en això potser –segur- no tots els partidaris de la independència ens posarem d’acord. El sentit comú aconsella buscar majories grans a partir del mínim comú denominador i no de plantejaments més complexos i controvertits. L’avantatge d’aquesta via, en canvi, és que podria aconseguir atreure a persones i sectors que, si bé no comparteixen l’objectiu de la independència en abstracte, sí que podrien veure amb bons ulls un nou marc legal que per poc bo que sigui segur que serà més democràtic, progressista i garantista que l’actual Constitució del postfranquisme. Sigui com sigui, el plantejament constituent implica, com la DUI, una important mobilització política i social per fer valdre la decisió presa. Per últim, darrerament s’ha tret la pols a la proposta inicial, la que va quedar al calaix després de la victòria parcial (o la mitja derrota) del 9N: el referèndum unilateral. Ara que ningú posa en dubte que els britànics, i només els britànics, havien de decidir si volien quedar-se o no a la UE, encara que la seva decisió afectés inevitablement a la resta de membres de la Unió. I ara que sabem que la millor manera de conèixer la opinió d’una societat és preguntant directament, sense subterfugis ni ambigüitats. Ara podria ser el moment de tornar a convocar un referèndum d’autodeterminació, amb pregunta binària (independència sí/independència no) i amb caràcter vinculant (i qui no vagi a votar no compte). Que l’estat espanyol voldrà impedir-ho? evidentment, i llavors haurem d’activar la mobilització social i política en grau 3 en una escala ascendent de l’1 al 3. Però, coi, això ho haurem de fer en un moment o altre en qualsevol dels altres casos, no?
A mi, personalment, qualsevol de les tres opcions em van bé s’hi tenen el suport de tot l’independentisme, si es tiren endavant amb totes les conseqüències i si es fan amb una A al darrera, la A d’aviadet, que tot procés necessita un principi i un final.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com que, “coi, això ho haurem de fer en un moment o altre en qualsevol dels altres casos, no ?”
Més val fer-ho per la opció més ràpida,contundent, eficient, i a més la única imprescindible, que és la declaració d’independència.