Adam Majó

Xuts a pals

2 de maig de 2018
0 comentaris

Propietat destrossada

Segur que alguna vegada heu passat per davant d’una casa abandonada i us heu preguntat: com és que està així? Si ben arreglada seria xulíssima… D’edificis deteriorats i en desús n’hi ha per tot arreu i són, a grans trets,  de dues menes, els que han quedat obsolets i ja només esperen la seva eliminació via enderroc i posterior reciclatge dels materials que els composen i els que no només podrien ser encara útils, sinó que rehabilitats tindrien un valor social o de mercat que justificaria  la inversió necessària.  En el segon cas les causes de l’estat d’abandonament poden ser diverses però tenen a veure, gairebé sempre, amb les característiques de la propietat: Un litigi encallat als jutjats, un desacord entre hereus testamentaris, una societat mercantil desapareguda, una càrrega hipotecària sobre l’immoble molt superior al preu que ningú en pagaria mai, una divisió horitzontal impossible de gestionar en la qual, per exemple, hi ha una propietari de tota la vida, un altre d’il·localitzable, dos bancs i  una associació sense socis ni recursos,… De propietats complicades, en l’àmbit immobiliari, sempre n’hi ha hagut, però l’esclat de la bombolla del deute ara fa 10 anys ens ha deixat una estesa de cadàvers sense precedents. Es va fer tot molt malament i ara tenim un munt de propietats inviables que fan molt difícil, amb el marc legal actual,  tirar endavant projectes de rehabilitació o nova construcció que ens permetin garantir la correcte conservació dels edificis, la seva funció social, la millora de la qualitat urbana o l’adequada ordenació del territori.

La propietat privada és un dels grans temes de la humanitat i ha provocat debat i discussió des dels inicis de la civilització. Tot i ser un dret reconegut a la carta dels drets humans, no hi ha societat ni Estat que no hi posi límits per preservar l’interès col·lectiu. L’abast d’aquests límits, no tant la qüestió de si n’hi ha d’haver o no, és el què està, en tot cas, en eterna discussió. L’immobiliari (edificis i terrenys) és certament un dels àmbits en què la propietat privada està més regulada i condicionada, fins i tot  en els països de tradició més liberal. Tot i així, sembla clar que aquesta regulació és, ara i aquí, deficient i insuficient.  I és que, al contrari dels objectes produïts per algú, el sol terrestre, edificat o no, és previ a la pròpia existència  de la humanitat, és limitat (escàs, ara ja)  i, sobretot, és l’únic espai on –de moment- es desenvolupa el dret humà més ben valorat de tots, la vida. La propietat d’un terreny o edifici no tant sols no et dona dret  a fer-ne el què et doni la gana, sinó que, a més, és i ha de ser  reversible mitjançant expropiació quan es consideri que hi ha un interès públic superior. I, malgrat tot, les conseqüències darrer desastre financer ens demostren que encara no n’hi ha prou, que calen modificacions legals que permetin a l’administració expropiar molt més fàcilment i ràpida edificis i terrenys els propietaris dels quals no estiguin complint amb el seu deure de conservació de l’edifici i/o assegurant l’ús socialment útil del sòl urbà. Personalment, crec que l’administració hauria de ser menys intervencionista en qüestió  d’usos, alçades i colors però hauria de tenir molts més instruments per fer front als estralls dels repetits fenòmens especulatius sobre l’estructura de la propietat .

Anticapitalistes
07.03.2016 | 12.12
Els fatxes
21.11.2017 | 3.32
La França
09.07.2009 | 10.13

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.