Adam Majó

Deien, quan les eleccions les guanyaven ells, que  els catalans ja ens autodeterminàvem cada quatre anys, que no calia cap referèndum. I que  en democràcia i sense violència l’únic que havíem de fer, si volíem la independència, era aconseguir ser majoria. Més tard van dir que era un Suflé i que l’independentisme, tal com havia pujat, baixaria per tornar a ser minoritari. Asseguraven que tot això s’ho havia inventat el Mas i el Pujol per amagar els seus problemes polítics i penals. I que era fàcil (!) treure un milió de persones a manifestar-se un cop l’any però que si es demanava un compromís més intens, la gent no respondria. Afirmaven, finalment, que no hi hauria paperetes, ni urnes, ni col·legis, ni Referèndum.

I ara sabem que amb el marc legal espanyol la independència podria tenir el suport del 100% del cos electoral  i la decisió final seguirà estant en mans de l’Estat amb seu a Madrid. I sabem, també, perquè ho vam veure el dia 1, que qui està disposat a utilitzar la violència per aconseguir els seus objectius polítics són ells, l’Estat. I que l’anomenat Procés no és un suflé, no és una grip passatgera ni una burda manipulació,  sinó el resultat de molts anys de decepcions, humiliacions, lluites i resistències. I hem votat!  I tant que ho hem fet! I els del no, evidentment, ho han pogut fer amb la mateixa facilitat i llibertat que els del Sí. I hem descobert  –també ho va descobrir l’Estat quan el migdia del dia 1 va haver de tocar retirada-  que el compromís amb la propera república catalana és  extraordinàriament ferm i que la gent està disposada a dormir a les escoles, a posar el seus cossos davant les porres, a mobilitzar-se massivament les vegades que calgui o a fer vaga general i aturar el país per aconseguir viure en una país que es mereixi realment l’atribut de democràtic. I sabem, també, que els tres partits que tenen majoria absolutíssima al Congreso  es neguen a parlar d’independència, de referèndum o d’autodeterminació, però hem vist, alhora, que quan avancem decidits creixen arreu les veus que reclamen diàleg.

Ara, l’Estat i l’unionisme activen mesures desesperades per intentar evitar que el Parlament faci el què ha de fer en coherència  amb els resultats del Referèndum (i del 27S!). Treuen gent al carrer (molta menys que l’independentisme, tot s’ha de dir). Pressionen als mitjans de comunicació perquè es posicionin en contra de la voluntat popular. I munten una campanyeta, amb llei exprés incorporada, per fer veure que unes empreses han marxat del país, quan el cert és que mantenen aquí la seu operativa, no han mogut ni un boli de lloc i l’únic que fan es canviar una adreça en un paper.

Avui -espero- el parlament proclamarà la independència. Ho farà per tres motius: perquè té la legitimitat i la força per fer-ho, perquè és la manera d’avançar cap a una sortida negociada del conflicte que respecti el dret a decidir de la societat catalana i perquè, desenganyem-nos, la única alternativa que ens donen és la rendició incondicional.