Adam Majó
Xuts a pals
3 de maig de 2009
8 comentaris
Pactes transversals
L’Agost de 1930 es signa a Donosti l’anomenat Pacte de Sant Sebastià, un acord ampli que aplega democristians, com en Carrasco Formiguera, la gent d’Estat Català (ERC encara no existia), espanyolistes com en Lerroux, socialistes, com Indalecio Prieto, i repúblicans espanyols i gallecs varis. Més tard hi acabaran donant suport el PSOE, la UGT i fins i tot la mateixa CNT. Es tractava d’ajuntar sectors polítics ben diferents, antagònics en alguns casos, per aconseguir un objectiu comú, enderrocar la monarquia borbònica. Un pacte que, òbviament, no obligava a ningú a renunciar a la pròpia ideologia i objectius, però que tampoc permetia que aquestes diferències acabéssin fent el joc a l’enemic comú. El resultat ja el coneixeu, 9 mesos més tard els partits signants del pacte guanyen les eleccions municipals i proclamen la República amb el suport dels sindicats. Alfons XIII fa les maletes.
Al llarg del segle XX trobem molts casos d’acords de mínims entre forces polítiques diverses per afrontar un adversari comú i desencallar un determinat estat de coses. És el cas dels fronts patriòtics o nacionals constituïts a tants països per a deslliurar-se del feixisme o del colonialisme, de la mateixa Assemblea de Catalunya en la lluita contra el franquisme, del Congrés Nacional Africà combatent el règim d’Apartheid o del fallit Pacte de Lizarra.
Plantejar un acord públic i solemne entre totes les forces democràtioques catalanes per, en cas de sumar majoria al parlament del principat, convocar un referèndum d’autodeterminació, amb o sense el consentiment del govern espanyol, no hauria de ser una idea tant estranya. Un pacte ampli que no hauria d’implicar fusions de cap mena, que caldria ampliar a la resta de territoris dels Països Catalans, que hauria de tenir el suport actiu d’entitats cíviques i moviments socials i que podria incloure un programa social de mínims. Un pacte del que caldria deixar a fora a sectors amb plantejaments xenòfobs o etnicistes (són quatre gats), i del que, previsiblement, s’autoexclourien l’espanyolisme explícit, els que utilitzen el reclam sobiranista com una eina estrictament tàctica i electoral i, potser, aquells per als quals la independència no és un objectiu en si mateix –incomplert, sí, però vàlid en qualsevol cas- sinó tant sols un instrument per aconseguir altres transformacions igualment necessaries. Mai com ara havia estat tant objectivament possible un acord com aquest. Tant de bo que aquells qui s’asseuen a les direccions dels partits i organitzacions que s’hi haurien d’implicar estiguin a l’alçada de l’oportunitat que se’ns planteja.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ser prou valents políticament per posar-se d’acord sobre un mínim comú denominador. D’això es tracta.
Toni Delgado
el que pretén, creant una coalició d’ampli espectre, en Joan Carretero?. Em fa l’efecte que sí que ho és.
D’altra banda, amb l’actual composició i relació de forces dins del camp nacional, la proposta, sense la presència parlamentària de les CUP i del Reagrupament, és una pura utopia. Res fa preveure que les altres forces s’hi puguin avenir.
De tota manera, em sembla força important que es posi aquest tema damunt la taula. I que les forces polítiques, totes elles, siguin emplaçades en el sentit d’un acord unitari, i d’una proclamació unilateral i democràtica validada, després, per referèndum popular.
Pere Meroño
Planteges un “pacte utòpic” i tens raó quan dius que és el moment, però la confluència dels múltiples factors que ho afavoreixen, crec que no és suficient.
No crec que els implicats (els que s’asseuen a les direccions dels …) estiguin per la labor. Per mi res més antidemocràtic que un partit polític, “la disciplina interna” dels mateixos no em permet confiar. I menys quan es tracta d’anar tots a “una”, com és el cas.
Està be fer volar coloms, sempre és maco somiar, però s’ha de ser realistes: es vendran per un plat de llenties, espero equivocar-me però no serà el primer cop que en un futur ens lamentem.
penós, ja anem preparant la marxa cap al reagrupament aquest dretanós?
la justificació amb el pacte de sant sebastià és el més patiller que s’ha vist en temps
de tota manera, ignoro fins a quin punt la pròpia gent s’empassarà aquestes animalades
Moltes gràcies pels comentaris
Suposo que ja has llegit l’article de’n Jordi Muñoz a Tribunacatalana, em sembla molt pertinent. Te’l recomano.
Els pactes transversals poden ser una eina en moments determinats. Ara mateix però, podria resultar profundament perjudicial. Per legitimar un acord d’aquestes característiques has de tenir molt clar el teu propi full de ruta i saber exactament perquè i com el fas. I aquest no és el nostre cas. El cas de Lizarra és paradigmàtic: com, quan i perquè es fa.
Ara mateix un objectiu prioritari, al meu entendre, és barrar el pas a la dreta independentista. Si s’apoderen de l’espai independentista estem perduts, com a persones treballadores i com a membres de la nació catalana. I un pacte d’aquestes característiques fet ara, en les condicions social i políiques del moment, serviria bàsicament per a l’articulació política d’aquest nou pol ideològic.