Adam Majó

Comprar o vendre comptant aprofitar-se d’una fluctuació en el preu. Així defineix el diccionari l’acció  d’especular i és evident que això és el què ha passat els darrers anys en el mercat immobiliari. S’han comprat i venut locals, habitatges i terrenys, comptant que el preu s’apujaria i es podrien guanyar diners fàcilment, sense produïr bens ni serveis de cap mena, jugant, senzillament, amb l’inèrcia alcista del mercat. Una inèrcia alimentada, precisament, per aquesta mateixa expectativa de guany, com més s’invertia en especulació, més pujaven els preus, es confirmaven les expectatives i es continuava comprant. Que això no podia durar sempre era prou obvi, però mentra no s’aturava eren molts els que s’afegien a la festa, grans inversors, per descomptat, però també mitjans i petits espavilats. Empreses que preferien vendre terrenys que millorar la producció o gent que pensava treure’s un sobre-sou hipotecant-se per un segon o tercer pis, tot comptant que l’augment del preu compensaria de sobres els interessos bancaris. Durant molts anys, masses, això va anar així i hi ha qui, efectivament, s’ha pogut enriquir, els grans, evidentment, però també  molts d’aquests petits inversors, alguns dels quals fins i tot van atrevir-se a deixar la seva feina habitual i obrir una petita, o no tant petita, oficina immobiliària.

El resultat de tot plegat és prou conegut: l’habitatge, un bé de primera necessitat, situat a preus molt superiors als que correspondria pel nivell d’ingresos mitjà, activitat constructora excessiva i alhora, paradoxalment, centenars de milers de pisos buits només a Catalunya.  Més cases que mai, més cares que mai i, també, més buides que mai.

Precisament per combatre l’especulació immobiliària, augmentar l’oferta de lloguer i frenar l’augment de preus, s’ha proposat en més d’una ocasió i des de sectors diversos grabar fiscalment, a l’IBI per exemple, la possessió d’habitatges desocupats, o ocupats molts pocs dies l’any. Ho han aprovat diversos ajuntaments i fins i tot es volia incloure una mesura semblant a l’anomenat Pacte nacional per l’habitatge. Però no s’ha aplicat mai. Perquè? Perquè ja fa temps que hi ha legislació que parla d’habitatges buits, però no s’ha desenvolupat el reglament pertinent que ha de definir què és un pis buit. Com que no hi ha reglament, no hi ha categoria legal i, per tant, els jutges han impedit tots els intents de grabar fiscalment aquests habitatges desocupats. I a quí correspondria aprovar aquest reglament? En el penós marc legal al que estem encadenats, al Congreso de los diputados. I qui hagués pogut tirar-lo endavant i no ho ha fet? El PP, és clar, i el PSOE, naturalment.