Adam Majó

The visitor, una pel·licula nordamericana que a la Catalunya central només es pot veure amb unes estranyes veuetes en espanyol substituïnt les originals, explica la història d’un aborrit professor d’economia, apunt de jubilar-se, que coneix de manera accidental, i accidentada, uns immigrats africans que viuen a Nova York. Aquesta coneixença li permetrà descobrir un univers paral.lel al seu, el de la gent que no disposa dels papers requerits per l’estat per poder viure normalment en aquell territori. Un món en que tot, absolutament tot, està condicionat per  la por a ser descobert, detingut i deportat. La vida diària està sotmesa a una pila de restriccions, no es pot treballar legalment, ni llogar un pis amb un contracte al teu nom, cal evitar determinats espais com estacions de tren o bus, on és fàcil que la policia faci identificacions, etc… Són gent que aparentment tenen unes aspiracions i preocupacions molt semblants a les de la resta d’habitants de la ciutat, però que en realitat viuen amb el temor constant que un cop de mala sort enviï en orris tota l’estabilitat quotidiana.

Veient com els funcionaris, la policia i la llei dels Estats Units tracten aquestes persones  a la pel·lícula, i en la realitat, podríem estar temptats a reforçar aquell sentiment de superioritat  moral que sovint tenim els europeus i reafirmar-nos en que això, nosaltres, mai no ho faríem. Aniríem ben errats. Això està passant, a casa nostra i ara mateix. A Manresa, sense anar més lluny, hi ha centenars de ciutadans que no agafen la RENFE, ni passen per la Plana de l’Om perquè saben que allà hi ha els funcionaris de la policia d’immigració, vestits de paisà, encarregats d’identificar i perseguir a persones que no tenen els papers en ordre. A la Verneda, a Barcelona, hi ha un centre d’internament semblant al que surt a la pel.lícula -una mica més brut i deixat, això sí- on persones que no han comès cap delicte poden estar-s’hi durant mesos, sense informació ni ajuda legal, esperant que algú dictamini si poden seguir lluitant per tirar endavant o han de tornar allà on van marxar perquè no hi podien viure amb els mínims de dignitat que nosaltres mateixos considerem irrenunciables.

En molts casos, aquestes persones superen aquests període difícil de la seva vida gràcies a l’ajuda de gent que posa per davant la solidaritat humana a l’arbitrarietat dels estats. Gent que els proporciona un lloc on viure i empadronar-se o una feina amb la que guanyar-se les garrofes. Doncs bé, ara, el govern espanyol està preparant una modificació de la llei d’estrangeria amb la intenció d’endurir-la encara més i poder sancionar, també, a aquells que, com el Walter de la pel·licula, gosin ajudar a persones amb els papers diferents als seus.  Pretenen penalitzar la fraternitat, la solidaritat senzilla i directa.