Adam Majó
Xuts a pals
L’hegemonia ideològica
Miguel Sebastián fou el cap de l’oficina econòmica i ministre d’Industria del govern espanyol durant la presidència de José Luís Rodríguez Zapatero del 2004 al 2011, durant l’expanció i esclat de la bombolla immobiliària i del deute. Dissabte passat, el diari Ara li feia una entrevista en la qual afirmava un parell de coses interessants. La primera que en els anys anteriors a l’inici oficial de la crisi, l’any 2008, ja havien detectat un increment excessiu de l’endeutament de famílies i empreses i, no obstant, no es van atrevir a prendre cap mesura per mirar de punxar la bombolla de forma controlada. S’hagués pogut eliminar la desgravació per la compra d’habitatges i traslladar-la al lloguer, modificar la llei hipotecària per carregar més responsabilitat als bancs i als taxadors o, fins i tot, prohibir els préstecs hipotecaris per més del 50 % del valor d’un immoble, però no ho van fer. L’altre afirmació interessant és que si ho haguessin fet els haurien dit que eren –textual- un soviet o Cuba. Dit d’una altra manera, no es van atrevir a prendre les mesures que creien justes i necessàeries per por a que els titllessin d’intervencionistes, per por d’anar contra la ideologia hegemònica del moment (el lliberalisme de dretes) que considerava que l’estat havia de reduir el seu pes a la societat i a l’economia i limitar-se quasi exclusivament a garantir l’ordre públic i la propietat privada i a restringir la circulació internacional de persones. El col·lapse, primer econòmic i després polític, dels països de l’anomenat bloc socialista, els límits i contradiccions del què anomenem estat del benestar i la propaganda havien aconseguit crear un estat d’opinió general que considerava la intervenció de l’administració pública en el mercat i l’economia la principal causa de l’atur i la crisi que occident arrossegava des de 1973. Les empreses públiques, es deia aleshores, eren per definició ineficients i malversadores de recursos, mentre que l’empresa privada, esperonada per la competència, tendia a optimitzar els recursos i a oferir millors resultats. En aquest context cultural (ideològic) és comprenisble, però mai justificable!, que els senyors Sebastián i Zapatero no fessin allò que sabien que havien de fer. I és que a la vida no és fàcil anar contra corrent, menys encara quan has de prendre decisions importants que afecten a multitud d’interessos creats i els resultats positius de les quals no es veuran fins al cap d’un temps.
Per això ara que s’ha invertit la tendència, ara que al capdavant de bancs (i caixes!) alts executius formats a prestigioses escoles de negocis han demostrat que poden ser tant o més mals gestors que polítics i funcionaris, ara que l’opinió pública reclama de l’estat que intervingui per reduir la pobresa i els seus efectes, ara que en campanya electoral fins i tot la dreta més dretana comença els seus mítings parlant de sanitat i educació enlloc de competitivitat i creixement, ara que ser d’esquerers torna a ser cool; ara toca aprofitar l’hegemonia ideològica dels plantejaments que reclamen més justícia social per prendre les mesures que la facin efectivament possible. De fet, és el moment històric ideal per fundar una nova república inspirada de veritat en els valors que li haurien de ser propis: la llibertat, la fraternitat i –no menys important- la igualtat.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els arguments que l’article exposa de l’exministre són excuses de “mal pagador”. Aquests senyors, amb el president Zapatero al davant, ja els hi anava més que bé que els bancs donessin crèdits a 30, 40 i 50 anys a persones enlluernades de consumisme.
És lògic que jo demani un crèdit i que l’acabi de pagar el meu net (si el tinc, clar)? De qui és responssbilitat signar un crèdit amb fulls de salari “retocades” [?] (i d’això en sabien els caps d’oficina i la persona demandant del crèdit)?
Quin va ser la darrera acció del govern Zapatero? Resposta: l’indult a un banquer.
I cara al futur, quina responsabilitat tindrà certa “esquerra”, quan manlleva el mot “austeritat” o obertament fa propaganda en contra d’aquest valor que hom haurià de tenir gravat al cor i al cap, quan torni a apareixer una bombolla consumista (immobiliaria o no)?
Atentament