Adam Majó

L’hivern passat vaig treballar a l’Alberg de Joventut de Manresa, el que està situat a davant d’un aparcament, a l’antic convent del Carme. Em va sorprendre descobrir el gran nombre d’homes i dones que es dirigien a nosaltres, buscant un lloc per aixoplugar-se de les baixes temperatures, però que no tenien els 20 euros que hi costa dormir i esmorzar. Fins aleshores, no era conscient de la quantitat de persones que a Manresa no tenen un espai digne per passar la nit. Al contrari que a ciutats més grans, la indigència manresana és molt més invisible, però igualment real. Molta de la gent que dorm al ras, en cases abandonades o al cotxe, són transeünts, persones que arriben a la ciutat un dia i en marxen al cap de poc, tot i així, cada cop n’hi ha més que són veïns permanents de la ciutat. Homes o dones expulsats de casa a partir d’un desnonament, incapaços de fer front a la hipotèca o al lloguer mensual, sense suport familiar al que recórrer i sense feina ni perspectives de tenir-ne.  Fins ara la política de l’Ajuntament és la de solucionar les situacions més greus, enviant a la gent  als pocs pisos socials que hi ha o a pensions, o donar-els-hi un bitllet de tren perquè desapereixin com abans millor. Mai s’ha contemplat la possibilitat d’habilitar un alberg per a persones sense-sostre a la ciutat, però em temo que ja no podem continuar mirant cap a un altre costat. El mes passat una persona va morir cremada mentre passava la nit al cotxe. L’increment de l’atur farà augmentar els casos de pobresa extrema. Si fer això, projectar i posar en funcionament un alberg d’aquestes característiques, acaba tenint un efecte crida que porta a més persones en situacions d’indigènca a la ciutat, mala sort. Aquest no pot ser el motiu que ens faci renunciar a les nostres obligacions socials.

I no només un alberg és el què fa falta a la ciutat, també ens cal un menjador. N’hi ha a Vic, a Granollers, a Pineda de mar, a Figueres o a Barcelona. Alguns els gestionen entitats com Caritas o la Creu roja, d’altres directament l’administració. No se quina hauria de ser la formula idònea, el que si que sabem és que els serveis socials municipals no donen l’abast a satisfer la creixent demanda d’ajuts socials diversos. Cal garantir una alimentació digne per tot-hom i els menjadors socials són una eina d’emergència insubstituïble. Fins tot em consta que alguns restaurants de la ciutat s’han ofert a col.laborar si es tira endavant un projecte així.

Algun dia construïrem una societat en que l’alimentació i l’habitatge siguin drets garantits per a tot-hom. Fins aleshores no ens podem desentendre de tots aquells als que els manquen aquest mínims bàsics.