Adam Majó

Xuts a pals

25 de febrer de 2009
2 comentaris

Mesures d’emergència

L’hivern passat vaig treballar a l’Alberg de Joventut de Manresa, el que està situat a davant d’un aparcament, a l’antic convent del Carme. Em va sorprendre descobrir el gran nombre d’homes i dones que es dirigien a nosaltres, buscant un lloc per aixoplugar-se de les baixes temperatures, però que no tenien els 20 euros que hi costa dormir i esmorzar. Fins aleshores, no era conscient de la quantitat de persones que a Manresa no tenen un espai digne per passar la nit. Al contrari que a ciutats més grans, la indigència manresana és molt més invisible, però igualment real. Molta de la gent que dorm al ras, en cases abandonades o al cotxe, són transeünts, persones que arriben a la ciutat un dia i en marxen al cap de poc, tot i així, cada cop n’hi ha més que són veïns permanents de la ciutat. Homes o dones expulsats de casa a partir d’un desnonament, incapaços de fer front a la hipotèca o al lloguer mensual, sense suport familiar al que recórrer i sense feina ni perspectives de tenir-ne.  Fins ara la política de l’Ajuntament és la de solucionar les situacions més greus, enviant a la gent  als pocs pisos socials que hi ha o a pensions, o donar-els-hi un bitllet de tren perquè desapereixin com abans millor. Mai s’ha contemplat la possibilitat d’habilitar un alberg per a persones sense-sostre a la ciutat, però em temo que ja no podem continuar mirant cap a un altre costat. El mes passat una persona va morir cremada mentre passava la nit al cotxe. L’increment de l’atur farà augmentar els casos de pobresa extrema. Si fer això, projectar i posar en funcionament un alberg d’aquestes característiques, acaba tenint un efecte crida que porta a més persones en situacions d’indigènca a la ciutat, mala sort. Aquest no pot ser el motiu que ens faci renunciar a les nostres obligacions socials.

I no només un alberg és el què fa falta a la ciutat, també ens cal un menjador. N’hi ha a Vic, a Granollers, a Pineda de mar, a Figueres o a Barcelona. Alguns els gestionen entitats com Caritas o la Creu roja, d’altres directament l’administració. No se quina hauria de ser la formula idònea, el que si que sabem és que els serveis socials municipals no donen l’abast a satisfer la creixent demanda d’ajuts socials diversos. Cal garantir una alimentació digne per tot-hom i els menjadors socials són una eina d’emergència insubstituïble. Fins tot em consta que alguns restaurants de la ciutat s’han ofert a col.laborar si es tira endavant un projecte així.
Algun dia construïrem una societat en que l’alimentació i l’habitatge siguin drets garantits per a tot-hom. Fins aleshores no ens podem desentendre de tots aquells als que els manquen aquest mínims bàsics.
A 40 quilòmetres del tren
10.10.2015 | 8.58
La plaça gran de Calaf
29.08.2017 | 12.55

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Hola Adam !

    no havia entrat mai al teu blog i m’han agradat força els articles que he estat llegint per sobre. Però aquest m’ha impactat força, tots coneixem un Manresa i en desconeixem una encara més gran, gràcies per fer-me veure una part que desconeixia però que sabia que existia.

    Ànims per tirar endavant aquestes propostes.

    Una votant del CUP.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.