Els mesos i els anys passaven i el cabdill solitari s’arrugava i empetitia. Els seus amics, temorosos de perdre tot allò que havien obtingut i conservat a la seva vora, prepararen el fillastre del general per seguir regnant quan ell faltés. Veieren, però, que calia afluixar una mica el llaç i permetre als súbdits d’aquell beneït regne respirar amb menys constrenyiment. El què no pensaven tolerar, tal i com els feu prometre el difunt generalet, és que cap d’aquells díscols pobles sotmesos pogués fer via pel seu compte, això, deien, no era negociable. Els joves de la boina, que ja no eren tant joves, contestaren que ho sentien però no, tampoc els agradava la nova corda, encara que fos més llarga i fina, i que del què es tractava era que el poble pogués decidir si volia o no deixar finalment l’imperi. Des de la capital del regne insistien que no i que no i que no, i que ni tant sols pensaven passar comptes amb tots aquells lleials al general que tant mal havien fet, matant i torturant durant aquells anys foscos. Així és com la mort del tirà no fou la fi definitiva de la tirania ni tampoc de la lluita d’aquells nois de la boina. I seguiren els morts i els empresonaments i les tortures i les víctimes innocents i les mentides i el fàstic. Fins que ells, els de la boina, digueren que ja en tenien prou, que si els altres eren tossuts, ells també, però no tant. Deixaren les armes en un calaix i s’oferiren a parlar, de tot. El vell imperi, però, cec d’odi, els respongué empresonant-ne al seu lÌder, el que havia proposat, precisament, deixar les escopetes, i mantenint tancats i ben lluny de casa als molts presoners i presoneres que havia fet en aquells anys de plom. Però el món canviava, encara que als reials palaus no ho volguessin veure, i des de ciutats i països llunyans els recordaven que no està bé encarinssar-se amb l’enemic vençut.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!