Adam Majó

Xuts a pals

28 d'octubre de 2013
0 comentaris

Uns joves amb boina

Hi havia una vegada, fa déu n’hi do els anys, un vell imperi en decadència acabat de convertir en república on un general, menut però ambiciós, inicià una guerra terrible per governar-lo. No content amb derrotar els seus enemics, i amb una muntanya de cadàvers a l’esquena, el petit cabdill dedicà els seus trenta-cinc anys llargs de regnat en solitari, primer, a assegurar que als seus amics no els faltés de res, segon, a mantenir captius els darrers dominis territorials i, tercer, a perseguir, empresonar, torturar i executar dotzenes, dotzenes i dotzenes de súbdits contestataris. En un d’aquests pobles sotmesos, el que parlava la llengua més antiga i estranya i vivia amagat a les muntanyes i les valls del nord, un grup de joves es calçaren la bonia que els era pròpia i es decidiren plantar cara al cruel tirà tot utilitzant les seves mateixes armes, encara que les seves fossin poques i senzilles. Els combats causaren morts, ferits i presoners, en tots dos bàndols, però despertà més enllà d’aquelles muntanyes l’atenció i la simpatia dels que estimaven la llibertat i deploraven la més terrible de les ideologies, la del general.
 

Els mesos i els anys passaven i el cabdill solitari s’arrugava i empetitia. Els seus amics, temorosos de perdre tot allò que havien obtingut i conservat a la seva vora, prepararen el fillastre del general per seguir regnant quan ell faltés. Veieren, però, que calia afluixar una mica el llaç i permetre als súbdits d’aquell beneït regne respirar amb menys constrenyiment. El què no pensaven tolerar, tal i com els feu prometre el difunt generalet, és que cap d’aquells díscols pobles sotmesos pogués fer via pel seu compte, això, deien, no era negociable. Els joves de la boina, que ja no eren tant joves, contestaren que ho sentien però no, tampoc els agradava la nova corda, encara que fos més llarga i fina, i que del què es tractava era que el poble pogués decidir si volia o no deixar finalment l’imperi. Des de la capital del regne insistien que no i que no i que no, i que ni tant sols pensaven passar comptes amb tots aquells lleials al general que tant mal havien fet, matant i torturant durant aquells anys foscos. Així és com la mort del tirà no fou la fi definitiva de la tirania ni tampoc de la lluita d’aquells nois de la boina. I seguiren els morts i els empresonaments i les tortures i les víctimes innocents i les mentides i el fàstic. Fins que ells, els de la boina, digueren que ja en tenien prou, que si els altres eren tossuts, ells també, però no tant. Deixaren les armes en un calaix i s’oferiren a parlar, de tot. El vell imperi, però, cec d’odi, els respongué empresonant-ne al seu lÌder, el que havia proposat, precisament, deixar les escopetes, i mantenint tancats i ben lluny de casa als molts presoners i presoneres que havia fet en aquells anys de plom. Però el món canviava, encara que als reials palaus no ho volguessin veure, i des de ciutats i països llunyans els recordaven que no està bé encarinssar-se amb l’enemic vençut.

I els amics del general, que encara manaven, es notaren neguitosos. Temien que aviat algú els explicaria, també, que és molt lleig mantenir sotmès a un poble (o a dos) que demana, a crits però sense cops, veu i peu al món. Ho sabien: més d’hora que tard haurien de contemplar la fi definitiva d’aquell vell i malaurat imperi.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.