Adam Majó

En el primer ple municipal de
l’actual legislatura, el juliol de l’any 2007, en Roger Torras, aleshores
regidor de la CUP, presentava una moció per crear un carril bici que permetés
arribar amb bicicleta i amb condicions de comoditat i seguretat satisfactòries a
l’entorn verd i rural de Manresa. Un any i mig després, el mateix grup
municipal proposava que aquest carril bici unís dues zones emblemàtiques de
l’esbarjo manresà, el Congost i el Parc de l’Agulla, tot passant pel centre de
la ciutat i, més concretament, pel passeig de pere III, aprofitant que s’hi
havien de realitzar obres de millora del paviment. A l’equip de govern no li va
entusiasmar la idea (van modificar la primera proposició i votaren en contra de
la segona) però després d’un cert estira i arronsa optaren per fer-se seva la
idea i tirar endavant el projecte.

D’aquí nasqué l’actual carril
bici manresà que pretenia, i pretèn, bàsicament tres coses.

La primera, donar la oportunitat
als veïns i veïnes de Manresa d’anar al parc de l’Agulla directament amb bici,
sense haver de carregar-la al cotxe per por a prendre mal pel camí. El segon
objectiu era millorar la convivència entre ciclistes i vianants en determinats
punts de la ciutat, i molt especialment al tram del pàsseig entre correus i
Crist rei, d’on,  sobretot a
l’estiu, eren freqüents les queixes de gent gran que s’espantava al veure venir
les bicis. Recordem que en aquell moment els ciclistes que anaven amunt no
tenien altre remei que circular pel mig del passeig i ara, en canvi, ja poden
passar pel carril bici lateral (una altra cosa és que no tot-hom ho fa, però
tampoc tots els conductors respecten les normes de circulació i aparcament,
oi?) El darrer objectiu era disminuir la presència d’autmòvils al centre de la
ciutat, un vell propòsit que sobre al paper rep el suport de totes les forces
polítiques i grups de pressió, però que alhora de la veritat costa de posar a
la pràctica amb mesures concretes.

L’actual traçat del carril bici no és suficient ni, per descomptat, perfecte. De fet, hi ha alguns trams de
dubtosa utilitat que caldria repensar, és cert. Però ha assolit perfectament
els tres objectius plantejats més un de quart, menys explícit però molt més
important. El carril bici pel mig de la ciutat ha servit per visualitzar que
sí, que  moure’s per Manresa en
bici no només és possible sinó que és pràctic, ràpid (el mitjà més ràpid, sens
dubte), barat i fins i tot divertit. Manresa no és Amsterdam –ho hem sentit mil
vegades- però mai s’havia  vist
tanta gent amb bicicleta pels carrers de la ciutat com els darrers 6 mesos, i
aquest és l’èxit el carril bici.