Adam Majó

Xuts a pals

6 d'agost de 2008
2 comentaris

Un pont massa llunyà (1)

Qui no té un all té una ceba. Un servidor, cada estiu, es dedica a visitar algun dels escenaris significatius de la 2ª guerra mundial: Normandia, on més han sabut treure profit del turisme bèlic; Sicília, on sembla que no tenen clar si el 9 de juliol de 1943 els van alliberar o envair, i miren de no recordar gaire que la seva illa fou el veritable primer desembarcament aliat a l’Europa occidental; Múnic, on en Hitler feu els primers mítings, els anglo-francesos traïren Txèquia, i, de rebot, la República espanyola, i on es construí el primer KZ -camp de concentració-, a Dachau; Berlin, on el record d’aquells anys plana encara damunt d’una ciutat aparentment alegre i relaxada; Mauthausen, on envoltats d’un entorn bucòlic, l’infern hi tenia una sucursal per on passaren milers de catalans, Moscou, on l’exèrcit roig aturà a la Wehrmach per primer cop després de 2 més de dos anys de victòries successives, Volgograd –Stalingrad-, ciutat màrtir del segle XX, en la que es produí un dels enfrontaments bèlics més devastadors de l’història de la humanitat, on tot el centre, reconstruït després de la guerra, és un homenatge als vencedors i on encara ara les núvies dipositen el ram de casades a la flama permanent que recorda que durant quatre mesos aquella ciutat remota a la vora del volga s’hi decidí el futur de la humanitat; Varsòvia, la ciutat que més car pagà, en vides humanes, els 5 anys de guerra, on gairebé ningú no mogué un dit per ajudar als jueus que s’amotinaren desesperadament al Gueto, i on tampoc l’exèrcit sovìètic pogué, o volgué, fer res per impedir que l’ocupant nazi esclafés la revolta de la ciutat l’estiu del 44…

Aquest any he estat a Arnhem, una petia ciutat holandesa, de la mida de Manresa, que tingué la mala sort de situar-se just a la riba est del Rin. Quan a finals d’estiu del 44 els britànics (amb l’ajuda indispensable de la commonwealth) i els nord-americans ja havien alliberat tot l’antiga República Francesa, en Montgomeri –comandant en cap britànic- pensà que era el moment d’arriscar i donar un cop mortal als alemanys, travessant els Països baixos en una operació llampec i situant-se damunt del complex industrial de la conca del Ruhr i a 600 quilòmetres sense obstacles fins a Berlin. L’objectiu era acabar la guerra abans de Nadal i l’operació consistia en enviar tropes aero-transportades fins a aquesta ciutat holandesa, perquè resistíssin al voltant del pont principal sobre el Rin durant 48 hores, el temps que calculaven que necessitarien les tropes terrestres per arribar des de la frontera francesa, per Eindhoven i Nimega. Deu dies resistiren britànics i canadencs al voltant del pont, fins que hagueren d’admetre que la columna no passaria de Nimega. Dels 8700 homes enviats, més de 2000 havien mort, uns 4000 pogueren tornar a la línies aliades i la resta esperaren el final de la guerra –maig del 45- en un camp de presoners. Si heu vist la pelíclua A bridge too far (Un pont massa llunyà, 1977, Richard Attenborough) i recordeu l’imatge del comandant britànic –Anthony Hopkins- amb un paraigïues, i de puntetes, sobre el pont, mirant de veure que fan els alemanys a l’altre banda, entendreu l’emoció que vaig sentir jo mateix en arribar a la ciutat per la banda del Rin i reconèixer immediatament l’escenari en qüestió.
El rerapaís
06.07.2017 | 3.24
De BRICS i taronges
09.01.2019 | 2.38

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Ves quines coses que tens!

    En fi, el dia (o l’any) que et vingui de gust de conèixer la part de la segona guerra mundial que va passar al sudest asiàtic, igual et puc fer guia en alguns llocs.
    Per a quan una visita al pont sobre el riu Kwai?
    Carretera de Birmània

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.