Adam Majó

Xuts a pals

9 d'octubre de 2012
0 comentaris

Una tardor que canviarà la història

Em refereixo a la de 1942, evidentment. Ara fa setanta anys, la coalició liderada per l’Alemanya nazi estenia el seu poder per tres continents i n’amenaçava dos més. A Europa, el feixisme dominava des de la península Ibèrica fins a les portes de Moscou. En tres anys de guerra, i apart dels neutrals Suïssa, Suècia, Portugal i Irlanda, només el Regne Unit (amb l’Imperi al darrera) i la Unió Soviètica, replegada 2000 kilòmetres a l’est, resistíen l’empenta de la Whermacht i els seus aliats. A l’altra banda del Mediterrani, l’Afrika Korps havia empès al 8è exèrcit britànic fins a les portes de l’estratègic canal de Suez. Si ningú no aconseguia impedir-ho, Rommel des del Sud i Von Paulus des del Nord, creuant el Caucas,  es trobarien a l’Orient mitjà i s’apoderarien de les reserves de petroli més importants del món. A l’altre extrem del planeta el Japó dominava gairebé tota la Xina, havia capturat les principals colònies britàniques i Nord-americanes del Pacífic,  s’havia atrevit a castigar la flota dels Estats Units i amenaçava a arribar a la India a través de Birmània (per això el pont sobre el riu Kwai…). Els aliats explicaven el curs de la guerra per derrotes i retirades: Varsòvia, París, Dunkerque, Bergen, Creta, Manila, Honk Kong, Singapur, Tobruk, Kiev, Pearl Harvour, les Salomon….Als Estats Units i a Austràlia la Psicosi de la invasió japonesa s’estenia entre la població; als països europeus ocupats pels nazis el derrotisme s’apoderava dels resistents; i a l’inmensa Rússia la fe en les pròpies forces començava a fer figa.  Winston Churchill, que havia mantingut alta la moral del poble britànic malgrat la soledat i l’adversitat, començava a ser obertament qüestionat.

I amb aquestes que el 23 d’Octubre, en un llogarret perdut del desert egipci anomenat El Alamein, en Monty, comandant de l’exèrcit britànic a l’Àfrica, aconsegueix aturar i derrotar a les tropes expedicionaries alemanyes fins al punt d’obligar-les a iniciar una retirada que no s’aturarà fins arribar a Tuníssia. Uns dies més tard l’exèrcit imperial japonès coneix per primer cop la derrota quan els marines Nord-americans desenbarquen a Guadalcanal i consoliden posicions. I, per últim, el 18 de novembre, els homes i dones que resistien a les runes de la ciutat industrial de Stalingrad, a la vora del Volga, reben l’ajuda d’un immens exèrcit roig que encercla 600.000 soldats i oficials alemanys (i d’una quinzena de nacionalitats més) en el què acabarà sent, per la majoria d’ells, la seva tomba.  En poc més d’un mes la guerra, i la història, donen un tomb decisiu i l’esperança retorna als milions de persones atrapades en aquella conflicte infernal. Malgrat tot, quedava moltíssima feina per fer, per això el Primer ministre Bbritànic va voler matisar l’eufòria dient que “ara no és el final, no és ni tant sol el principi del final, és, potser, el final del començament”.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.