Adam Majó

Xuts a pals

23 de setembre de 2015
0 comentaris

La paràbola de Hamelin

Recordeu el conte del flautista d’Hamelin, oi? Un rei promet pagar una gran quantitat de diners a qui alliberi la ciutat d’una plaga de rates. Apareix un flautista que aconsegueix l’objectiu i llavors el rei decideix no pagar-li els serveis prestats. El què convenia al rei quan tenia rates era aparentment diferent del què li convenia quan ja no en tenia. Igual que al rei del conte, sovint el què es promet amb l’objectiu d’aconseguir un determinat resultat no coincideix amb allò que s’està disposat a fer un cop  ha succeït allò que es volia provocar o evitar. En el cas de les promeses, la paraula obliga o hauria d’obligar, però en el cas de les amenaces la obligació és encara molt menor perquè, evidentment. l’interpelat no n’exigirà el compliment. Per això en política –i a la vida- cal ser escèptic amb les promeses i fer encara menys cas de les amenaces, molt especialment quan els primers perjudicats si es fessin realitat  aquestes amenaces són, precisament, aquells que les profereixen amb la secreta però evident esperança de no haver-les de ferma realitat.

Un cas paradigmàtic de tot això és l’obstinació dels propagandistes de l’unionisme en advertir-nos que si una part de l’estat abandona el Regne d’Espanya, si assoleix la independència, aquest territori i la gent que l’habita quedaran automàticament fora de la Unió Europea i de no sé quants altres marcs internacionals. És un advertiment cínic, evidentment, perquè el què volen dir, i el què tothom entén, és que seran precisament ells (l’Espanya institució) els que ens en vetaran l’accés o la permanència. Obliden, o fan veure que obliden, que si els Països Catalans formen part d’aquest mercat comú amb parlament de fireta, no és per fer-nos un favor a nosaltres sinó perquè a ells, als centres de poder polític i sobretot econòmic del contimnent, els interessa que hi siguem. I com que els interessa que hi siguem, com a productors barats, com a consumidors, com a destí turístic i com a contribuents nets als pressupostos de la Unió, els seguirà interessant que hi siguem l’endemà de la Independència i faran tot el què calgui per adaptar la realitat a la legalitat (com van fer amb la incorporació de la RDA a la RFA). I si a la UE li interessa que hi siguem, a l’Estat Espanyol i als centres de poder econòmic amb seu a Madrid els interessa encara molt més. O és que algú pensa que el BBVA o  FCC, per posar dos exemples,  estan disposats a perdre la cartera de clients i inversions que tenen a Catalunya? Prefereixen que no marxem, evidentment, i per això contribueixen discretament a fomentar l’estratègia de la por, però no dubteu que ja estan fent plans per mantenir el negoci si l’anomenat assoleix el seu objectiu.

En definitiva, els mateixos que ara anuncien l’apocalipsi per quan proclamem la república catalana seran els primers a treballar perquè aquesta proclamació sigui el més tranquila i menys traumàtica possible. És per això mateix que els que volem que aquesta transformació sigui una mica profunda faríem bé a no refiar-nos i a començar a agrupar forces per tal de contrarestar les pressions immobilistes. D’això anirà el procés constituent que estem apunt d’engegar.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.