Adam Majó

No és probable que en el nou govern espanyol hi hagi un ministre manresà (i si n’hi hagués un, tampoc seria garantia de res), ara bé, si hi ha algú que té unes mínimes possibilitats de convertir-se en alt càrrec ministerial el mes que ve, aquest és Antonio Espinosa, diputat al parlament de Catalunya per Ciutadans i secretari d’Acció Política d’aquesta mateixa formació. L’Antonio és un dels homes de confiança del líder indiscutit, d’ell és el programa amb que el partit espanyolista es va presentar a les eleccions del 27S i seves són també moltes de les propostes que explica l’omnipresent Albert Ribera en campanya electoral. Els que l’han tractat sovint en debats i tertúlies diuen d’ell que té mala llet,  que defensa els seus arguments amb una vehemència que sovint ratlla la mala educació. Jo només he compartit taula i micròfons una vegada i he de dir que em va sorprendre positivament la il·lusió amb la que defensava un programa de reformes socials i polítiques que ell mateix reconeixia que, amb les limitacions competencials de la Generalitat, només seria possible manant a Madrid. Fora d’antena confessava que el què més li agradaria és fer una Espanya prou bona com perquè els independentistes deixéssim de ser-ho.

La meva relació amb l’Antonio, però, ve de molt més lluny, de trenta anys enrere, quan tots dos treballàvem a Correus i discutíem de política mentre buidàvem saques i classificàvem cartes i postals. Aleshores ell era dels Verds (ecologista, sí) però ja topàvem quan parlàvem de llengua, del País Basc o del conflicte Catalunya-Espanya.

Sovint, els independentistes oblidem que Ciutadans és molt més que un líder de gran capacitat argumentativa (però l’empatia d’un minipimmer) i que entre els seus militants hi ha fatxes reciclats, certament, però també una pila de gent de bona fe que des d’un nacionalisme espanyol gens dissimulat pretenen arreglar el país que senten seu a base d’unifomització, centralització i reformes més o menys modernitzadores copiades en molts casos de les que ja es practiquen a altres llocs del món. Fracassaran, és evident. Primer perquè fins que l’unionisme no demostri el contrari (guanyant un referèndum) la partinènça de Catalunya al Regne d’Espanya és el resultat d’una imposició i la imposició no és mai el camí per construir societats modernes i satisfactòries. I segon (i perdoneu si em poso a casa d’altri) perquè l’estat espanyol només es podria modernitzar quan superi definitivament el franquisme i la seva herència reflectida en la Constitució de 1978. Només deixant enrere la monarquia, el domini de les oligarquies, el concordat amb el Vaticà, el militarisme de cabreta per la Castellana, la submissió als Estats Units i el nacionalisme de matriu imperial podran els espanyols i espanyoles modernitzar el que quedi del seu estat. I en això, en transfomar de veritat Espanya, no sembla que el partit de l’amic Antonio hi tingui cap interès